L’estiu de 1947 una colla d’estiuejants, contra tot pronòstic, van celebrar els primers jocs florals de Bellaterra. Tot just feia 8 anys que la Guerra Civil havia acabat i 2 la Segona Guerra Mundial. El país no estava per floritures, tant i més per la persecució de la llengua i tot allò que fes olor de catalanitat. Aquells jocs es varen perllongar fins el 1963 i si hem de trobar una raó de la seva desaparició no l’hem de buscar en cap prohibició sinó que a la dècada dels 60 Bellaterra va començar a ser lloc de primera residència i els seus veïns canviaren d’hàbits.
El fenomen del desenvolupament cultural d’un poble d’estiueig està directament relacionat amb el desig dels estiuejants de fer coses ben diferents a les habituals en les seves ciutats de residència o fins i tot exportar-ne algunes. Diria que molts d’ells portaven als llogarets d’estiueig el neguit cultural de les grans ciutats i experimentaven fórmules creatives i de convivència que, en certa manera, donaven sentit a les vacances.
Aquell anys de 1947 a Bellaterra també es va constituir la Unió de Propietaris, és a dir que es va legalitzar aquella associació que havia sorgit abans de la guerra per arreglar la mala gestió d’una empresa urbanitzadora que havia urbanitzar uns terrenys sense les mínimes condicions que requereix tot projecte urbanístic. La mentalitat d’aquella unió de propietaris era clara i quedava ben reflectida en el seu anagrama, un pi rodejat per una tanca. Els anys, però van portat els canvis i successivament es va anar modificant el nom, primer Unió de Veïns i Propietaris de Bellaterra i finalment Unió de Veïns de Bellaterra.
Enguany celebrem els 75 anys d’aquesta entitat i també celebrem que fa 75 anys es van fer els primers Jocs Florals de Bellaterra, una feliç coincidència. Per aquest motiu l’entitat ha decidit fer tot un seguit d’actes commemoratius, entre els quals recuperar aquells jocs poètics i, si pot ser restablir-los pels anys a venir.
Repassant escrits de fa temps he trobat una crònica de les 28 que vaig publicar fa anys al Tot Cerdanyola sobre Bellaterra i parlant d’aquells Jocs Florals, En ella en destacava aquest fragment de pregó escrit per Joan Garriga:
Jo us dic que potser té encara major mèrit aquesta empresa en el dia d’avui, de més fonda desorientació en la societat i en els esperits i quan tot allò que la Festa simbolitza i defensa es veu subjecte a escomesa d’enemics potents i astuts. La tenebra dels nostres temps només rep un fil de llum de l’esdevenidor en que actes com aquest, en els quals el cor beslluma renaixements de l’ànima, esperances per la llengua nostra, victòries de l’esperit i millorament dels sentiments col·lectius. (la negreta és meva).
És evident que aquelles festes de la poesia no eren només un caprici estiuenc sinó un oasi de llibertat que els alcaldes de torn acceptaven sabent que aquella reivindicació cultural no seria flama revolucionària. Al cap de vall els Bellaterrencs d’aleshores eren considerats burgesia alta incapaç d’idees esquerranoses. De tota manera cal agrair que els alcaldes Francesc Dubà, Joan Pagès, Francesc Juventeny, i Domènec Fatjó no només no posessin cap impediments sinó que fins i tot fessin acte de presència en els certàmens.
Enguany, doncs, celebrarem els 18ens Jocs Florals de Bellaterra, és a dir que, si cal cercar els orígens dels jocs al nostre municipi caldria fer una mirada cap a Bellaterra i els seus arriscats patriotes. I si bé l’any 1989 l’Ajuntament de Cerdanyola celebrava els seus primers els Jocs Florals de la ciutat, mai, i al llarg de les seves edicions, ha fet menció dels Jocs Florals del nostre barri que s’havien celebrat 42 anys abans.
Ara el que cal és que veïnes i veïns de Bellaterra i de Cerdanyola i de Sant Cugat i de Sabadell, ciutats de referència per a Bellaterra s’animin a participar-hi, perquè aquest no és un acte anecdòtic sinó que vol tenir, com resa a les bases dels jocs: “l’afany de donar a Bellaterra vida cultural i alhora homenatjar aquells pioners en un gest d’enllaçar passat, present i futur amb el convenciment que la cultura és la baula que obre les portes a la convivència dels pobles.
