TEXT: Manel Roig

Comunicació, llenguatge, idioma o llengua i llengua materna

En els temps que corren és molt difícil restar passiu en front del debat sobre el nostre idioma, la nostra llengua materna: El Català. Permeteu-me,  doncs,  la meva aportació que, inevitablement, es  fonamenta amb la neurologia i amb els principis de l’evolució de les espècies. 

La capacitat de comunicar,  és a dir, l’intercanvi d’informació, és present des del moment en que apareix la vida en el nostre planeta. Aquesta capacitat ha anat evolucionant des dels organismes unicel·lulars al multicel·lulars. La investigació actual indica que els codis de senyalització són  fonamentals per la transmissió d’informació dins i entre cèl·lules,  teixits, òrgans i  organismes de tots els éssers vius. Tots aquests codis segueixen unes normes de senyalització combinatòria (sintàctica), sensibles al context (pragmàtica) i amb continguts específics (semàntica). 

La comunicació animal es  basa en codis i en  llenguatge no verbal. Unes de les molècules mediadores d’informació més bàsiques i més conegudes, són les feromones a les que s’atribueixen funcions tals com avisar contra el perill, indicar fonts d’aliments, o assistir en la reproducció. En espècies animals altament desenvolupades existeixen formes de comunicació sonora i gestual. La comunicació dels humans és l’única que adquireix  el  llenguatge verbal amb estructura gramatical. 

La comunicació és un fenomen associat a espècies biològiques de grup. A partir d’un cert moment de l’evolució de les espècies, comunicar adquireix un caràcter social que inclou tots els actes mitjançant els quals els éssers vius interaccionen amb altres individus per transmetre o intercanviar informació. El humans, igual que els individus d’altres espècies gregàries, no viuen en l’aïllament. Des que naixem vivim vinculats a un grup i en ell i gràcies a ell, desenvolupem les nostres capacitats. La comunicació constitueix una dimensió clau de l’existència humana. Gairebé la totalitat de les nostres activitats o són comunicació directa o s’assenten sobre algun fet comunicatiu. Cal no oblidar, tanmateix, que la  comunicació no verbal és un element molt important en la forma com ens comuniquem. Molts autors assenyalen que els components verbals sumen menys del 7% del significat social de la situació, mentre la resta del significat queda del costat de la comunicació no verbal. La interpretació de qualsevol tipus de comunicació està subjecta a molts altres elements;  el context en el que es produeix, així com els condicionaments emocionals i culturals dels que hi participen, són transcendentals. 

El llenguatge verbal ens permet organitzar i conceptualitzar el pensament. Aprenem en la mesura que verbalitzem. Assimilem un concepte en la mesura que adquirim una paraula per definir-lo. Per exemple, hem estat capaços d’incorporar al nostre aprenentatge el concepte arbre, en la mesura que l’hem sabut verbalitzar. Per contra, no podem distingir els infinits matisos que un esquimal pot percebre en observar la neu, si no en disposem d’una conceptualització (classificació) prou elaborada.

Els humans hem adquirit  la capacitat de comunicar-nos amb nosaltres mateixos, la anomenada comunicació intra-personal, en altres paraules, la capacitat de pensar, fet que dota al  llenguatge un aspecte individual i un aspecte social. El llenguatge, com a facultat específica de l’home, necessita, per a manifestar-se, el binomi llengua (sistema o codi social) més parla (exercici individual d’aquest sistema). Existeix un tipus de llenguatge humà que pren forma  en una llengua que s’aprèn en la infància: la llengua materna. Ningú neix sabent cap idioma, l’enorme variabilitat lingüística n’és una prova evident. Un estudi presentat l’any 2011 per la Universitat John Hopkins recolza la hipòtesi, que anys abans  havia fet Noa Chomsky, segons la qual el cervell dels humans, en el decurs de millers d’anys d’evolució, ha incorporat la capacitat de reconèixer certes regles sintàctiques comuns a tots els idiomes, fet  que  permet l’aprenentatge de qualsevol d’elles, sense necessitat d’un ensenyament explícit. 

La llengua materna, llengua nadiua o llengua primigènia (segons els autors que es consultin)  és el primer idioma que s’adquireix, en la etapa inicial de socialització. El nom ve del fet que és  la llengua que es parla a la família i que és transmesa de manera natural, per contacte, a l’infant. La UNESCO (1953) defineix el terme llengua materna com: “La llengua que una persona ha adquirit durant els primers anys de vida i que ha esdevingut el instrument natural de pensament i comunicació”. La llengua materna codifica la manera de percebre el mon i actua en el cervell de manera diferent que qualsevol segona llengua apresa més endavant. Està ben demostrat que el cervell necessita dels estímuls del entorn per desenvolupar-se correctament i que disposa d’unes finestres de temps (períodes crítics) perquè aquests aprenentatges es produeixin de la forma més precisa i amb el menor esforç. L’enxarxat neuronal que creen  les llengües apreses abans dels 10 anys és molt sòlid i resilient. Tots el idiomes apresos posteriorment es superposaran als ja existents i necessitaran d’un aprenentatge explícit, que sovint és laboriós i imperfecte. Es dona “bilingüisme bàsic“ quan una persona està exposada, des dels primers dies de vida, a més d’una llengua materna. Aquest fet, cada vegada mes freqüent en la nostra societat globalitzada, podria incitar a un altre canvi de nom (llengua o llengües de l’entorn familiar) per part dels experts. 

En la meva opinió, cap altre escriptor ha expressat millor transcendència de la llengua materna que  Apel-les Mestres. El meu pare, gran aficionat a la literatura i al teatre, en ocasions, ens declamava  un vers de l’esmentat autor, un cop tots els fills o nets havíem recitat, a l’hora de les postres, els versos de les festes de Nadal.  Encara  ara recordo algunes estrofes :

No em preguntis per què, però l’estimo

de cor la meva llengua;

no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:

“L’estimo perquè si; perquè és la meva”.

L’estimo de tot cor, per catalana

l’estimo perquè en ella

la rondalla primera em contà l’àvia

un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen

els meus amics de sempre,

els que ploren amb mi, i els que amb mi riuen

Els que em criden endavant! I avant m’empenyen.

Com es pot expressar millor l’impacte emocional que se’n deriva de la llengua materna? La llengua materna va més enllà de l’intercanvi d’informació,  conté una forma de transmissió paral·lela que dota a les paraules  d’un contingut emocional impossible de substituir.  Com es possible no tenir cura d’aquesta forma tant singular de transmetre  sentiments i la petge dels nostres ancestres? De fet, El 1999, la UNESCO entenent la transcendència cultural d’aquest fenomen,  va declarar el 21 de febrer dia internacional de la llengua materna. Amb aquesta decisió, fixaven  l’objectiu de treballar a favor del plurilingüisme, partint del convenciment que promoure la difusió de llengües maternes fomentaria la diversitat lingüística i l’educació multilingüe. 

A Catalunya, com altres parts del mon, la població viu predominantment a les grans àrees metropolitanes, on conviuen individus amb molt diverses llengües maternes, que també ens cal respectar. Els ciutadans d’altres ètnies o idiomes, que han decidit viure a Catalunya, haurien de respectar la nostre llengua, es a dir fer, al menys, el esforç per entendre-la. 

Els nostres governs, haurien de adoptar les recomanacions de les múltiples institucions que recolzen les llengües maternes. No tinc els coneixements per opinar quin és o són els instruments que des dels orgues de govern s’haurien d’implementar per garantir el manteniment del català. L’escola, sens dubte, es un instrument fonamental tot i que, en la actualitat, amb la globalització i les seves derivades (xarxes socials)  l’interès de moltes famílies s’inclina i fa pressió al sistema educatiu per que els seus fills també dominin la llengua comuna del mon globalitzat.  

Els governs  i les institucions poden fer de  mes o menys per conservar la llengua pròpia del país.  En la meva opinió, han de dirigir els esforços per capturar l’atenció, fonamentalment, de la població per sota dels 10 anys, així  com analitzar amb cura l’evolució   dels interessos de les noves generacions tenint en compte que les “xarxes” han passat a ser molt més influents que la televisió. En última instància, han i hem de ser conscients que els responsables de mantenir la nostra llengua, en primer lloc, som nosaltres, el catalans. Hem de compartir-la en família, ensenyant-la als nostres fills,  i nets  així com fer-la servir en tot moment de la nostra vida en societat.

Manel Roig, neuròleg i veí de Bellaterra