La consideració que les actuals vacances escolars són excessives, especialment en el període estiuenc, és una opinió força estesa entre la població general. I les seves conseqüències negatives repercuteixen, no solament en l’organització familiar, sinó també en les dificultats que tenen els alumnes, especialment els de contextos més desfavorits, per mantenir els aprenentatges escolars i re-emprendre l’activitat escolar en cada nou començament. Per tot això, aplicar mesures que redueixin una mica les vacances s’han de considerar una bona decisió.


No obstant, l’anunci de l’avançament del proper inici de curs al 5 de setembre per primària i el 7 per secundària (ningú ha justificat perquè aquesta diferència), ha provocat un conflicte que feia molt de temps que no es veia en el context del nostre sistema educatiu. Les bones paraules del Departament d’Educació no han servit de gaire. Ara bé, quan s’analitza la mesura i la forma de prendre-la s’adverteixen diverses qüestions que mereixen ser considerades.


En primer lloc, la forma de prendre la decisió. És ben sabut que els canvis gairebé sempre provoquen resistències, però les formes cal vetllar-les; són importants. La conselleria va fer pública la mesura sense haver parlat abans amb els agents implicats, no solament els sindicats docents, és clar, sinó les associacions de pares, que en són receptors directes. I està el tema del Consell Escolar de Catalunya, on hi són tots els sectors implicats en l’educació del nostre país, que no va ser consultat prèviament, com és preceptiu, encara que els seus dictàmens no siguin vinculants. Tot això no es pot fer a posteriori, perquè significa un menyspreu per tot el que la participació social suposa en el nostre ensenyament escolar. Per tant, el disgust dels sectors implicats és perfectament comprensible.


Però després hi ha el contingut concret de la mesura, que resulta força sorprenent, i que no es comenta públicament. Perquè l’avançament d’uns dies a primària, fent classe solament quatre hores al dia, suposa, respecte a l’anterior calendari, un guany total de 5 hores de classe en tot el mes de setembre – 20 dies de 4 hores que donen un total de 80 hores, enfront de 15 dies de 5 hores, que sumen un total de 75 -. Però resulta que s’ha anunciat l’avançament d’un dia les vacances de Nadal, i s’afegeix un dia més de lliure disposició en el calendari escolar, amb la qual cosa en total es perden 5 hores respecte a l’anterior calendari.


Tot això sense comptar el que suposa fer una jornada que acaba a les 13 hores durant tot el mes de setembre, amb els consegüents problemes d’harmonització familiar, quan es diu que es volen compensar amb l’avançament del calendari. L’opció de fer activitats extraescolars durant la tarda, que s’ha ofert, no solament planteja problemes de disposar de tot el personal necessari, sinó que suposa un cost considerable de diner públic, difícil de justificar. No estranyarà, doncs, que el sector concertat digués, ja d’entrada, que ells mantindrien la jornada de matí i tarda i no reduirien l’horari escolar dels alumnes, el qual, no s’oblidi, és de sis hores diàries, enfront de les cinc del sector públic. Així es reduiran les comentades bretxes escolars entre l’escola pública i la concertada, que proclama l’avançament de curs?


Governar és prendre decisions que no sempre són benvingudes, certament, però si es vol ser valent cal ser-ho de veritat. En aquest cas, es podria sospitar que les concessions fetes al professorat perquè acceptés la mesura, no solament no han de servir per evitar el conflicte, sinó que perjudiquen objectivament a les famílies del sector públic.


En tot aquest context, resulta difícil d’entendre la decisió dels sindicats de fer cinc dies de vaga aquest mes de març, a més de l’amenaça de no començar el curs en la data proposada. L’argument de la necessitat de preparar el nou curs, quan els docents tenen per fer-ho part del juny i tot el juliol, resulta difícilment defensable. Els dies de formació que alguns decideixin fer, encara els deixa força marge per realitzar l’esmentada preparació, a més de considerar que una part de la jornada laboral setmanal també es destina a aquesta funció, a més dels dies de vacances que al llarg de l’any tenen els alumnes, és clar.


Els sindicats han afegit al motiu principal de la vaga anunciada una sèrie de qüestions que, sens dubte, s’han de considerar, però no cal unir-les al motiu principal que ha provocat el seu descontentament, que resulta socialment de difícil comprensió, i que ha de tenir el seu debat i corresponent negociació sense perjudicar els alumnes i les seves famílies. Prou ha patit tothom amb la llarga pandèmia que encara tenim, sense oblidar que Europa està en flames, per afegir-nos problemes que són solubles amb diàleg i valentia alhora.

Jaume Sarramona<br>
Jaume Sarramona

El Dr. Jaume Sarramona López és catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té publicats més d’un centenar de llibres o capítols de llibres i més de dos-cents articles en revistes tècniques. Ha estat president del Consell Escolar de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació. Ha estat assessor de programes de l’OEI, de l’OEA, del Govern Federal de Mèxic, de la Generalitat de Catalunya i de diverses institucions laborals i socials. Actualment és avaluador de l’Agència de la Qualitat de Catalunya, professor del doctorat de la Universitat Internacional de la Rioja i coordinador dels grups de treball que en el Departament d’Educació desenvolupen el currículum competencial de Catalunya.
www.sarramona.net