Venen temps difícils i tothom està expectant dels mitjans de comunicació. La possibilitat de que una guerra mundial estigui a prop ens fa basarda, i la por ens paralitza i fa reaccionar de moltes maneres.
Com és possible que estiguem justificant la violència per aturar la guerra? Estem donant la raó a aquelles actituds polítiques d’autodefensa amb una espiral armamentista del tot insostenible i ens avoca a pensar que res o tot és possible? Els que ens hem mogut al costat de la pedagogia de la pau ens diuen ingenus per no dir-nos una altra cosa. On és tot aquell seguit de gent que es va aplegar en un NO A LA GUERRA, que va tranquil·litzar consciències, però que amb la seva mobilització va ser capaç de fer la volta al mon i va ser referent?
M’entristeix que una esquerra política deixi passar per alt aquell estàndard que li és propi en favor de la pau i que justifiqui, no tant sols el proveïment, sinó la venda d’armes per arribar a la pau. La pau no serà el camí de les armes, la pau serà el fruit de la intel·ligència política i d’entendre que el pacte és la millor manera d’arribar a acords sense violència. La generositat i el perdó, conceptes contraposats de la cobdícia i el poder estan molt lluny de la política. Sí, vull ser ingenu i posar-me dempeus davant el tanc que amenaça, perquè vull creure que la vida té sentit sense les armes, i que em declaro genuïnament antibel·licista encara que en l’intent estigués en joc la vida.
NO A LES GUERRES.
Que tinguem sort!
Seguim!
