En la crònica del passat diumenge 20 de març del Plàcid Garcia-Planas a La Vanguardia hi havia el crit desesperat de l’Alexei, ciutadà de Mariupol a Ucraïna. “Vull”. Un “Vull” que encapçala un seguit de desitjos que van des de voler “que els Russos perdin la guerra”, fins a voler “estudiar en la intel·ligència artificial”. L’Alexei és matemàtic i ha fugit de l’infern de Mariúpol. Les cròniques del Plàcid tracten de les coses humanes que devasten la guerra, de la destrucció de la cultura, del patiment. Són cròniques colpidores que, els qui coneix el periodista, segueixen un fil conductor de la seva carrera. Molts bellaterrencs ens el sentim una mica nostre el Plàcid, per això li he demanat si em pot respondre algunes preguntes pel Diari de Bellaterra.
Què et mou anar a zones de conflicte?
El reporterisme és el meu ofici i la meva vocació. Jo no volia ser reporter de guerra. Em dic Plàcid, però la vida m’hi va portar, i aquí estic.
En quin grau de devastació situes aquesta guerra?
Si parlem de devastació humana, molt i molt forta. Com moltes altres guerres.
Creus que es pot aturar?
Sí. Des de dins de Rússia. Des de fora, a mig termini ho veig difícil… Però ep!, jo no soc analista, ni ho vull ser. Les tertúlies les deixo per als altres. Jo soc reporter, jo em limito a descriure el que veig i escolto.
Què esperen els ucraïnesos d’Europa, que entri en guerra?
No. Esperen una zona d’exclusió aèria. Però no els hi donarem.
Hi ha lloc per l’esperança?
A mig termini, no gaire. Encara que la guerra s’aturés, el mal que s’ha fet ja és massa.
Coneixes els efectes de la guerra en l’exèrcit rus i els qui estan al seu favor?
No. Com he dit, soc reporter i només descric el que veig. Només això ja és prou difícil.
De quina manera hem d’actuar davant d’aquest conflicte, a part de l’acolliment dels refugiats?
Acollir-los, com dius. I acollir d’altres que no tenen la pell blanca.
Creus possible una tercera guerra a Europa?
No descarto mai res perquè l’esser humà és com és…. som com som. Fa un any, tu i jo hauríem vist impossible que tu em preguntessis des de Bellaterra i jo et contestés des del metro de Khàrkiv, on avui dormo tot refugiant-me dels projectils nocturns. I ha passat. Per cert, amb constants bombardejos avui a Khàrkiv he vist el logotip gran d’una empresa. Dos esquirols. Mira, m’han donat vida.
Les respostes del Plàcid són quasi telegrames, missatges curts des d’un lloc que no dona temps a massa literatura i que ens fan entrar en la incertesa del moment en que viu, l’ara i l’aquí. A partir del que ell diu fem el nostre relat, la nostra crònica, sense oblidar que els nostres privilegis estan en mans dels qui creuen que les armes són la solució. I no! Però les armes, que no pensen, són disparades per homes i dones com nosaltres i això, des de la distància, se’ns fa incomprensible.
