Oriol Vilapuig: ‘Les imatges mai són buides’

by | març 29, 2022 | Cultura

Entrevistem al pintor Oriol Vilapuig, nascut a Sabadell però molt estretament vinculat a Bellaterra, on va viure  la seva infantesa i joventut i a on encara hi viuen els seus pares. L’Oriol ha donat forma a la seva nova exposició al Palau de la Virreina sota el títol “Imatges Buides“, que ens convida a reflexionar sobre la forma en què ens aproximem a les imatges. 

Ens trobem amb ell per parlar-ne a l’Escola Illa de Sabadell, el centre on imparteix classes tant a infants com adults. Ens rep en una de les aules, on hi imparteix tallers d’art des de fa uns anys. 

Oriol, com et definiries dins del món artístic contemporani?

És difícil definir-se un mateix. Podria dir que la meva formació artística ha girat entorn de la pintura i el dibuix. Darrerament utilitzo sobretot el llenguatge del dibuix com una disciplina d’estudi propera a l’assaig. Dibuixar és una forma de generar imatges a través del cos. Hi ha en el meu darrer treball una constant reflexió sobre la imatge, d’on prové aquesta necessitat i desig de generar imatges? Des d’on les generem i les signifiquem? L’exposició que tinc actualment a la Virreina planteja, entre d’altres, aquestes qüestions.

I justament el títol de la Virreina Imatges Buides fa referència a aquesta reflexió?

Clar, és un títol una mica provocatiu. Les imatges mai són buides. Cal recordar que la Virreina és el centre de la imatge, en aquest sentit aquestes qüestions sobre la  imatge vertebren gran part de l’exposició. En aquest cas el títol ja genera una proposta de moviment. La primera pregunta és: Què significa aquest buit lligat a la imatge? Què designa aquest buit? Potser planteja que una  condició de la imatge és estar suspesa en un règim obert i vertiginós a punt per complir una experiència de significació. Les imatges són inestables, es manifesten obertes i polisèmiques i les  buidem i les omplim constantment per significar-les ens els seus usos diversos.

L’artista ensenyant-nos el tríptic de l’exposició Imatges buides | Oriol Vilapuig

Per tant, això també et fa posar el focus no tant en l’artista sinó en el públic que fa una lectura de la imatge.

Absolutament, el públic mai és passiu, sempre ha de prendre posició

És un tret característic de les teves obres o ho és concretament d’aquesta exposició?

És un tret que defineix els meus darrers treballs. L’exposició de la Virreina pretén generar una experiència a l’espectador que s’hi atansa, una de les qüestions que darrerament plantegen les meves exposicions és com es construeixen unes condicions específiques de visibilitat i això té a veure en entendre l’espai expositiu com una experiència performativa que proposa a l’espectador travessar un espai significatiu en unes condicions específiques de temps i espai. En el cas de la Virreina he modificat una mica l’espai, he generat vuit àmbits que l’espectador ha de travessar i on les imatges apareixen sota uns ritmes i tensions particulars.

Un dels espais de l’exposició Imatges Buides al Palau de la Virreina | Cedida per Oriol Vilapuig

“L’art té a veure amb un fet col·lectiu, compartit”

Caldria veure l’exposició per poder entendre-ho encara millor, però, entenent que et bases en tot tipus de suports i mitjans per aconseguir aquesta idea, quins són els elements amb què jugues en aquesta exposició?

A l’exposició hi conviuen diversos llenguatges: hi ha vídeos, fotografies i peces sonores que he fet en col·laboració, però el llenguatge més present és el dibuix. El dibuix és el que principalment gestiona el “com” apareixen aquestes imatges.

Com ja apuntava abans, una imatge generada a través del llenguatge del dibuix té unes particularitats que per mi són molt interessants i que tenen a veure amb una relació corporal i temporal particular, és a dir, quan tu dibuixes la imatge es filtra a través del cos. Aquest filtre corporal és extremadament complex en les seves relacions emocionals, temporals, tècniques, materials… Així, la gestació de la imatge es produeix amb unes especificitats particulars, des de llocs inestables, amb un altre temps.

Sobre l’exposició també m’agradaria destacar alguns treballs que he fet amb la col·laboració i participació d’altres artistes. Crec que l’art té a veure amb un fet col·lectiu, compartit, no tant amb la construcció d’una forma d’autoria singular, sinó amb generar contextos, propostes i experiències compartides.

Una persona fotografiant les imatges de l’exposició al Palau de la Virreina | Cedida per Oriol Vilapuig

En aquest cas, he treballat amb els alumnes dels tallers de l’Escola Illa de Sabadell on hi faig classes, amb la Sandra Bellbè; coreògrafa i ballarina, amb Riccardo Massari Músic i amb la Mireia; la meva filla, amb qui hem fet una peça juntes. Així mateix, el treball amb el comissari Valentí Roma ha estat fonamental en la construcció del relat expositiu. De fet, recomano molt la lectura dels textos que ha escrit per l’exposició.

M’imagino que això també et porta a fixar l’atenció no tant en el producte final, sinó també en el procés.

El treball sempre s’està fent, sempre està en procés. Es planteja com un aprenentatge continu. Cada vegada em costa més entendre una peça conclosa i acabada en ella mateixa. Les peces sempre estan “en relació”. Es defineixen pels seus contextos i els significats que està generant i teixint al seu voltant.

Jo treballo amb metodologies que tenen a veure bàsicament amb la cita, l’apropiació i el muntatge. Parlo d’allò preexistent, és a dir, de la tradició com allò que em ve donat, de com em construeixo a partir de l’altre.

Tornant a la mostra de la Virreina, m’agradaria assenyalar que la seva columna vertebral està constituïda per una paret de 21 metres on apareixen 78 imatges totes juntes. Aquest gran fris té una ordenació de línia de vida, ja que s’inicia i es tanca amb dues imatges negres, dues nits que d’alguna manera ens sustenten: la nit abans del part i la nit que designa la mort. És un gran flux d’imatges relacionades, un gran moviment  que jo tracto com una única imatge: Una imatge composta de 78, però ja és una imatge.

Oriol Vilapuig ensenyant el tríptic de mostra que recull algunes de les imatges principals de l’exposició | Aina Sanllehí Galera

En la presentació de l’exposició, es parla també d’organitzar i economitzar el material sensible.

Sí, Valentí Roma, que és el director de la Virreina i comissari de la mostra, amb qui he treballat conjuntament en la construcció de sentit d’aquest dispositiu, parla d’economia de la imatge en el sentit de com gestionem el seu valor i els seu usos. És a dir, en una època de tantes imatges com l’actual, cal preguntar-nos quin significat i quines economies, quins usos atorguem a les imatges.

El debat actual sobre la imatge té a veure amb aquesta crítica en el seu excés, però realment la problemàtica no està causada per la seva quantitat, sinó més aviat sobre la seva reiteració i banalitat de les imatges estèrils de consum immediat.  Realment podríem pensar que som en un moment en què ens falten imatges, imatges significatives més vinculades a llocs des d’on significar-les.

I, en aquest sentit, com ha anat canviant la teva forma de crear espais?

Hi ha una manera de relacionar-nos amb les imatges que fa trenta o quaranta anys no teníem. Internet que és una gran biblioteca inabastable, un gran arxiu d’informació i és des d’aquest excés on cal també platejar-se els usos i els llocs.

Aquestes eines ens donen una possibilitat d’accedir a les imatges molt més grans, més radial. Nosaltres encara tenim una educació temporal més lineal. Ara sembla que la cultura és més radial. Les imatges estan connectades no tant des d’una línia temporal, sinó amb possibilitats bastant més obertes, les tecnologies han accelerat els desplaçaments de les imatges i això ha modificat també la manera com ens hi relacionem.

Hi ha moltíssims artistes que utilitzen les xarxes socials, per exemple, per transmetre les seves obres.

Jo no tinc ni Instagram ni Whatsapp. No sóc gaire usuari de les xarxes socials, però em sembla bé utilitzar-lo. És un mitjà més.

“No entenc la pedagogia com un lloc homologat”

Ara també estàs exercint com a docent a l’Escola Illa de Sabadell. Quan et vas endinsar en el món de la docència?

Per mi són activitats paral·leles, comunes, que tenen a veure en la manera com veig el flux de la vida. De fet, a l’exposició hi ha dos treballs que estan realitzats en col·laboració amb els alumnes de l’Escola Illa.

Edifici de l’Escola Illa de Sabadell, on l’Oriol Vilapuig imparteix classes| Aina Sanllehí Galera

La docència és una pràctica d’autoconeixement compartit a partir de l’altre molt interessant. En aquest sentit, entenc la pràctica artística també com una forma cognitiva de coneixement i d’aprenentatge. És per això que intento no establir excessives fronteres entre una pràctica i l’altra, encara que hi són, perquè tenen exigències diferents, però indubtablement les dues es contaminen.

Intentes transmetre als teus alumnes la teva manera de veure l’art?

Evidentment, la manera que jo tinc d’entendre la pràctica artística es cola per tot arreu, però intento plantejar projectes perquè els alumnes inscriguin el seu relat des d’ells, des del que són. No entenc la pedagogia com un lloc homologat, en el sentit que tot alumne aprengui uns estàndards. 

L’escola és un espai de relació, de construcció col·lectiva i sobretot basat en l’experiència que cadascú porta dins. Els llenguatges artístics donen eines perquè cadascú pugui escriure el seu propi relat, és a dir, és una forma d’autoconeixement i de coneixement del món, mútua. Per tant, intento generar aquest espai d’aprenentatge segur a l’escola. Segur en el sentit que tothom pot fer servir la seva veu per compartir aquella experiència que li és pròpia.

Creus que és complicat que tothom s’apropïi a l’art?

L’art és una disciplina complexa, però té un punt de partida elemental i essencial que té a veure amb aquesta necessitat que tenim tots d’inscriure’ns en el llenguatge, de prendre la paraula, de donar veu a allò que t’està passant, també com a possibilitat de ser partícip en una experiència compartida en la construcció del món. Allò que sents i dius acaba conformant i intensificant allò que t’envolta, aquest gest em sembla molt radical i interessant de preservar.

L’art com a disciplina ens proposa obrir camps interpretatius, emocionals, conceptuals molt diversos i molt amplis i modular aquestes fronteres emocionals i conceptuals a vegades no és fàcil. Tendim a construir-nos un espai delimitat i ordenat molt confortable. En canvi, l’art permet crear una zona més inestable i permeable en aquestes fronteres de coneixement que ens anem construint, travessar-les és una empresa fascinant.

Alhora, també podem girar els papers, entenent que tu també has estat alumne i de família d’artistes: en Santiago Vilapuig, el teu pare i en Joan Vilapuig, el teu avi.

La pràctica artística a casa meva era molt habitual. Sempre hem estat constantment rodejats de pintura, música, fotografia, cinema…Crec que en la meva família l’art, entès en un sentit ampli, ha estat un element permanent de comunicació.

El pare, la mare, el meu germà Joan i la meva germana Marta, en tots nosaltres hi ha hagut una transmissió comuna de coneixements que passaven també per trobar un lloc comú en els llenguatges artístics. Recordo durant la meva adolescència els viatges que vàrem fer junts els cinc. Crec que varen ser claus en la nostra formació. Visitàvem tots els museus i les esglésies que se’ns posaven pel davant. La cultura formava part de la nostra vida diària i hem crescut amb això de manera natural. Sí que és cert, però que hi ha un dia que prens la determinació de fer un pas més: “Vull dedicar-hi més temps i vull estudiar això”.

I ara exposes a la Virreina, un lloc on el teu avi també hi va fer una exposició fa anys.

Sí, és cert. El meu pare estava emocionat: “el meu pare, el pintor Joan Vila-Puig  va fer una exposició aquí i ara torno a la Virreina, per una exposició del meu fill”. Evidentment, el context a la Virreina ara és un altre, però haver pogut viure aquests dos moments distants en el temps segur que ha estat especial per ell.

I sembla que això també s’ha transmès a la següent generació. 

A casa, l’Anna, jo i les meves filles, la Joana i Mireia, hem tingut sempre les pràctiques  artístiques molt presents. No com una exaltació d’un llenguatge determinat sinó com una eina d’aprenentatge, una potència oberta que permet pensar-nos.

No ho sé, potser té a veure amb allò que comentàvem abans, com una forma de desig que té a veure amb aquesta voluntat d’inscriure’ns en el llenguatge i sentir-te que formes part d’alguna cosa, una experiència compartida. Cinema, literatura, poesia, pintura, música…han estat medis naturals per on transitar, també com a manera per comprendre i transformar un món que a vegades es mostra hostil i distant.

FOTO: El pintor Oriol Vilapuig en una de les classes de l’Escola Illa de Sabadell | Aina Sanllehí Galera

Vols llegir més…?

Entrevista Marín: ‘Com més global sigui el món, més rellevància té l’ancoratge local’

Entrevista Marín: ‘Com més global sigui el món, més rellevància té l’ancoratge local’

Quina és la salut del panorama comunicatiu actual? Com ha evolucionat els darrers anys? Quina responsabilitat tenim cadascun dels actors socials en l’elaboració de periodisme de qualitat? Quins són els models de negoci amb els quals se sustenta l’ofici actualment? I quin és el model idoni per assegurar-nos un periodisme independent? I en el cas del periodisme local?

Recomanacions mediàtiques per aquest estiu 2022

Recomanacions mediàtiques per aquest estiu 2022

S’acaba la setmana de recomanacions culturals, en què hem pogut fer un petit tastet de llibres, sèries, pel·lícules i novetats musicals en català, però amb ella no voldríem passar per alt, el panorama mediàtic català i els nous continguts que s’hi fan periòdicament. És per això que farem una petita repassada a la varietat de podcasts i creadors de contingut en català que s’aproximen des de fa poc al món radiofònic i mediàtic. 

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: