La Natalia té dos fills, en Victor i en Yuri, de quatre i vuit anys. Formen una de les famílies ucraïneses que a principis de març van abandonar la seva ciutat, Ivano-Frankivsk, situada a la part oest del país, un dels primers territoris a ser bombardejats pel fet de tenir un important aeroport militar.

No va ser fins aproximadament deu dies més tard de la seva fugida quan van arribar en avió a l’aeroport de Girona. “El dia que els vam anar a rebre estaven tremolosos i costava molt fer-los somriure”, ens explica la Blanca. Ella, juntament amb la seva família de cinc fills i el seu marit David, són uns dels voluntaris que s’han ofert a fer de família acollidora. 

La família de la Blanca fa poc més d’una setmana que conviu amb ells i ens comparteix alguns detalls de la seva vivència, tot i que assegura que el fet que no parlin cap més idioma que no sigui l’ucraïnès “és una barrera molt gran”. “Ens comuniquem a través del traductor del telèfon mòbil”, explica. 

Van deixar a Ivano-Frankivsk la resta de família

Localització en el mapa | Wikipedia

La Natàlia i els seus dos fills van venir juntament amb una altra mare i els seus fills, també de la seva mateixa ciutat. Malgrat que a Ivano-Frankivsk hi segueixen visquent la seva mare, els seus sogres i el seu marit – pendent que el cridin si l’exèrcit el necessita – , ella va preferir marxar de seguida que va poder. La mare ucraïnesa els explicava que “tenia gravades a la retina les imatges d’infants que havien mort.  Podien quedar-se a Polònia, però no s’hi sentien segurs i van voler marxar ben lluny”.

“Al principi, als més petits els va costar entendre qui érem i no entenien per què els volíem ajudar (…), però ara ja se senten a gust. La mare no para de donar-nos les gràcies”, diu la Blanca. “ De tant en tant, s’apropa per fer-nos una abraçada i li costa evitar posar-se a plorar i ens diu: Quina sort que hem tingut de caure aquí”. 

“La veritat és que està sent molt fàcil la convivència amb ells. Cada cop els veiem més contents”, afirma i, de seguida,  li ve una anècdota al cap: “Un dia la Natàlia es va passar tota la tarda cuinant i ens va preparar un dels seus plats típics: una mena de potaje”, afegeix divertida. 

“Allà tenien una vida molt semblant a la nostra”

Preguntada pel que li ha sorprès més de tot plegat, la Blanca confessa: “Ells allà tenien una vida molt semblant a la nostra” i explica que la Natàlia és psicòloga i treballava en una escola. “M’agradaria fer-los moltes més preguntes, però la barrera del llenguatge és molt gran i el traductor no ens ajuda massa”, lamenta. 

Imatge d’Ivano-Frankivsk abans de la guerra | Wikipedia

A casa parlen ocasionalment sobre el conflicte bèl·lic. El telèfon mòbil li permet a la mare ucraïnesa estar pendent de l’actualitat. “El primer dia jo estava teletreballant des de casa i em va sobtar molt perquè vaig començar a sentir una alarma molt forta”, explica la Blanca, “era l’alarma antiaèria. La tenen connectada al mòbil. I la miro, i cada vegada que sona veig que li genera una angoixa molt gran”.

“Tenen molt clar que volen tornar. Estan comptant els dies per tornar a Ucraïna. Parlen del mes de juny. Jo penso que tant de bo pugui ser així”, reconeix. “Un dia, un dels meus fills va voler buscar casa seva a través d’un mapa virtual. La mare els va apuntar l’adreça de casa seva. Els seus dos fills eren al jardí, jugant, i quan la mare els va ensenyar la fotografia de casa seva, els nens van quedar impressionats: “És casa nostra”, els va colpir tornar-la a veure. 

Se sent una xerrameca. Arriben els dos infants a casa. Venen contents i juguen entre ells. Han estat al Club Bellaterra, fent un taller d’artteràpia. La Natàlia, la mare, ens saluda amablement amb gestos a la Blanca i a mi i ens mostra el seu telèfon mòbil. Hi veiem fotos dels dibuixos que han fet al taller i de la sortida que han fet a Barcelona al matí. 

La Blanca, que ha après algunes paraules ucraïneses per entendre’s mínimament, saluda als infants amb un somriure: “Victor, Yuri!”. Responen amb una petita rialla. “Dobre?”, els pregunta i assenteixen els tres. “Què vol dir?”, li demano.  Em respon la Blanca: “Que estan bé”, malgrat tot.

FOTO PORTADA: Els fills de la Natàlia a casa la Blanca | Imatge cedida per la família