Després del meu article sobre el Pare Nostre potser més d’algú creurà que ara em dedico a temes religiosos i més concretament a la figura de Jesús de Natzaret. Però no van per aquí els trets. Si co-escric aquest article amb l’estimat Santiago Vila-Puig és perquè el passat 5 de març es va celebrar el centenari del naixement del director Pier Paolo Pasolini, mort de manera violent i encara no aclarida un 2 de novembre de 1975. No us faré una semblança del director perquè el meu món és el del teatre i no pas el del cinema. La raó, doncs, que m’ha empès a escriure aquest article és… Bé, millor que us l’expliqui el Santiago Vila-Puig.
En el centenari de Pasolini
Pier Paolo Pasolini hauria fet 100 anys el passat 5 de març. El polèmic escriptor poeta i director de cinema, va néixer a Bologna el 1922. Convençut seguidor de l’esquerra, s’afilià al Partit Comunista del que en fou expulsat al cap de dos anys degut a la seva declarada homosexualitat.
De ben jove començà a escriure poemes i obres impregnades d’una personalitat agosarada i trencadora. Va fer-ho fins l’any 1961 en el que la seva passió pel cinema el portar a dirigir un seguit de pel·lícules inscrites en un cert neorealisme que avui segueixen essent tot un referent del cinema italià del darrer terç del segle XX. Imatges sovint patètiques fruit del neguit d’aquells anys de postguerra per les que utilitzava protagonistes sense cap vinculació amb el món cinematogràfic. En són un exemple: Mama Roma, Ocellots i ocellets -amb la participació dels genial Totó- Els contes de Canterbury i Les mil i una nits. Meravelloses també les versions de tragèdies gregues com Edip rei i Medea, per exemple.
Entre la seva personal filmografia hi trobem L’evangeli segons Sant Mateu,una cinta colpidora per la temàtica, l’especial tractament d’actors, la utilització d’escenaris naturals i a més per un fet que té especial transcendència pels bellaterrencs.
Per interpretar Jesucrist, Pasolini es va fixar en Enrique Irazoqui que, en aquell llunyà 1964, era un estudiant resident a Bellaterra, al carrer Santiago Rusiñol. Jo, veí ja en aquells anys de l’avinguda Miquel Servet, sols a uns escassos cent metres de la casa dels Irazoqui, el recordo molt bé, començant pels seus pares, ell mateix amb el que havia coincidit més d’un cop i la seva germana que trobava a casa del mestre Joan Massià, bon violinista de l’apoca i pedagog d’una personalitat única.
En la foto de rodatge de la pel·lícula que va publicar recentment La Vanguardia amb motiu dels 100 anys, podem veure Pasolini prop de l’Enrique Irazoqui. No podíem pas imaginar en aquell moment que el nostre compatrici pogués ser triat pel genial director per interpretar un rol d’aquella magnitud. (Santiago Vila-Puig)
D’aquí, doncs, el títol de l’article i el record per en Pasolini. Però deixeu-me afegir també a aquest record el de l’Enrique Irazoqui que va morir el 16 de setembre de 2020 a Barcelona a l’edat de 78 anys. Un atzar el va dur a interpretar el personatge de Jesús de la que es considera la millor pel·lícula sobre la vida d’aquest gran i enigmàtic personatge.
Santiago Vila-Puig i Ignasi Roda
