Escriptor, traductor i docent universitari a la Universitat Autònoma de Barcelona, en Joaquim Sala Sanahuja va néixer a Sabadell, però viu a Bellaterra des de fa anys i és un dels membres del jurat dels Jocs Florals de Bellaterra que la Unió de Veïns de Bellaterra, El Club Bellaterra i BellaterraDiari han decidit recuperar aquest any.
Des de BellaterraDiari parlem amb ell sobre el panorama poètic català i sobre la seva trajectòria, però sobretot sobre llegir, escriure i aprendre’n i comparem el model educatiu català amb el francès, especialment en l’àmbit de les humanitats que l’escriptor va conèixer de primera mà estudiant i treballant com a traductor a la ciutat de París durant dotze anys.
Joaquim, quan vas començar a escriure?
Jo em considero un autodidacte. Estudiava per enginyer, per tradició familiar suposo. Tot i això, m’interessaven molt les lletres i vaig fer una poesia i la vaig presentar a un premi que vaig guanyar, on hi havia el Pere IV al jurat. Es va publicar el llibre i a partir d’aleshores vaig començar a estudiar lletres i filosofia a França, a París.
Què et va portar fins allà?
M’interessava molt la cultura francesa, a l’època hi havia els grans pensadors, filosofia del desig… A mi m’agradava molt llegir, sempre llegia molt de jovenet. El meu pare i el meu avi, sobretot, era un gran lector i em passava els llibres ja de ben jove. Per això dic que sóc una mica autodidacte, perquè vaig estudiar sobretot a banda dels estudis. El que jo estudiava inicialment eren matemàtiques.
Tot i tu considerar-te un autodidacte ara exerceixes com a professor de traducció des de fa 30 anys. Com va començar tot plegat?
Jo vaig viure bastants anys a París i des d’allà codirigia una col·lecció de traducció de poesia i tenia molts contactes de poetes d’aquí i de fora. Aleshores un amic em va proposar venir aquí a l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets (EUTI) i fer-hi classe. Van intentar que entressin persones que estiguessin dins del món editorial, el que anomenaríem el “món real”, perquè la universitat, de vegades, és un món una mica al marge d’això.
Aquí hi vaig entrar, amb molta il·lusió, també perquè jo era de Bellaterra i era un lloc ideal, ja hi venia des de petit… sinó, una sortida habitual hauria estar anar al Canadà o quedar-me a França, on ja vaig estar-hi vivint dotze anys.
“L’ensenyament hauria de ser més ambiciós”
El fet viure-hi tant de temps t’haurà permès comparar força el sistema educatiu i cultural i francès amb el català...
Jo justament vaig estar a la Universitat de Vincennes, que havia sorgit a partir del Maig del 68, per tant, una universitat molt oberta i que no seguia cap model tradicional, però on sí que hi havia els grans pensadors del moment.
Aquí, en una primera fase, també hi havia aquest ambient obert i en molts aspectes interdisciplinari, és a dir, que es tocaven moltes tecles al mateix temps. Tot això, es va anar acabant amb l’estandardització dels estudis i sobretot dels estudis humanístics, que s’han anat equiparant als models científics.
És una estandardització de la creació intel·lectual que ja es comença a notar que porta pel mal camí… Ara per la teva carrera has de fer les teves assignatures per força. En canvi, a França cadascú es programa la seva carrera com vol i pots fins i tot canviar d’universitat. Això aquí és gairebé impossible. És un model que no lliga amb el món humanístic, un espai molt obert on interessa tot.
Jo el que veig és que l’ensenyament en altres països és incomparablement millor. No dic que els mestres siguin dolents, sinó que no hi ha prou recursos o els programes no estan prou ben planificats. Hi ha poca exigència. Hem sortir de l’antic sistema i no n’hem trobat un de prou eficient. Fa molts anys que s’hauria d’haver qüestionat l’educació. Es parla molt de la llengua, però és una qüestió de l’escola en global.
“Fa molts anys que s’hauria d’haver qüestionat l’educació. Es parla molt de la llengua, però és una qüestió de l’escola en global”
Per això jo penso que aquí malauradament la gent és molt autodidacte. Tenim poca formació. Has d’aprendre com pots i anar suplint. Nosaltres havíem seguit un ensenyament rígid encara del segle XIX, en què s’aprenien les coses de memòria.
Sí que hi ha unes disciplines bàsiques en cada àmbit, però sobretot en les humanitats cal tenir una perspectiva molt àmplia. Et pots focalitzar en el que més interessi, però cal saber què tens al voltant. A França vam tenir una formació on s’hi barrejava de tot i, a més, no ens ensenyaven una cosa, sinó que la fèiem. D’aquelles classes després en sortien escriptors de llibres i articles que es publicaven.
En el teu cas, creus que d’entre els teus estudiants de traducció hi ha futurs escriptors?
Sí, és clar. D’escriure se n’aprèn i un bon camp d’aprenentatge és la traducció. Agafes un autor que et sembla bo i et fixes en com ho fa. Aleshores t’imagines com ho podries fer tu. No naixem ensenyats. Naixem amb unes inquietuds, però després s’ha d’aprendre, traduint i també llegint.
Quin paper té la poesia actualment entre els joves?
És relativament fàcil publicar poesia. I això és bo i dolent alhora. Ens trobem amb tot d’editorials senzilles i petites que publiquen molt. La poesia és una via d’accés a la professió literària una mica fàcil, perquè escriure un llibre de poemes és curt, no exigeix un treball tan llarg i elaborat com altres gèneres.
Amb els anys, després d’aquests autors què en queda? Hi ha de tot. N’hi ha que passen a algun altre tipus d’expressió o gènere i d’altres que ho abandonen. De vegades es queda en una simple expressió juvenil.
“La meva tendència natural és a no posar barreres entre els gèneres literaris ni entre la creació en general”
Tothom pot escriure poesia?
Sí. La meva tendència natural és a no posar barreres entre els gèneres literaris ni entre la creació en general. Jo sempre el que he fet és bastant fora de les normes. Més aviat m’ha interessat més l’aspecte experimental, més que seguir unes normes o tradició. Les meves obres les definiria com a experimentals.
Potser és alguna cosa que s’associa a la meva generació, veníem d’un món una mica tancat políticament i socialment i això suposo que ha generat un repulsiu. Jo no he format mai part de cap grup, he estat més aviat solitari.
Entre els estudiants manen molt les pantalles, perquè són més passives. Veus les coses i no te les has d’imaginar. Tothom té molt bona formació en això, però no sé si a partir d’això es pot construir un discurs. Jo crec que no.
La gent associa en general la poesia com un gènere més introspectiu
Hi ha gent que fa una poesia que és diu “del jo” que implica burxar en els sentiments i el dia a dia de la seva vida. Jo això crec que, per temperament, no ho sabria fer. No veig quin interès pot tenir un mateix. En el meu cas són coses que no fan referència a les meves experiències personals. Jo faig, per exemple, exercicis de despersonalització; m’imagino un altre personatge. De fet, he traduït molts poetes que es basen en la identitat múltiple.
És una qüestió que apareix a mitjans del segle XIX amb poetes com ara Gerard de Nerval i que després al segle XX pren rellèvancia i encara perdura a parer meu. Això m’interessava.
Què et va fer encaminar-te cap la poesia i no un altre gènere?
Suposo que és el que és més atractiu. Aquí a Catalunya la gent som molt nerviosos i la poesia és un gènere que et dona uns resultats ràpids. La novel·la és un procés més lent.
En canvi, a la meva època hi havia molts novel·listes mallorquins, a qui se’ls atribueix una vida més plàcida. Jo havia estat bastants anys jurat de premi de novel·la hi havia molts mallorquins, i de molt bons. Tenien un bon sentit narratiu, sabien construir una història d’una manera més natural. Aquí potser tenim una vida més excitada…
“M’agradaria que la gent s’atrevís a ser original”
Aquest any també seràs jurat dels Jocs Florals de Bellaterra. Feia molts anys que no es feien i ara hi ha participat una quarentena de persones!
Sí. M’ho va proposar l’Ignasi Roda. Està molt bé que es facin perquè penso que aquí s’hauria d’escriure més. La gent escriu molt poc, sobretot perquè s’ha perdut molt l’hàbit comparat amb França. Això es nota també entre els estudiants.
Jo he estat jurat de diversos premis. Ara el que es llegeix està molt més ben fet, perquè formalment hi ha unes eines que ho permeten, però s’han d’intentar seguir models atrevits. Hi ha temes que es repeteixen cada moment. M’agradaria que la gent s’atrevís a ser original: trencar amb el món en el que et mous.
“És important que les escoles s’esforcin per aconseguir que des de petits s’expressin”
S’ha de notar una personalitat quan s’escriu: evitar fer alguna cosa que ja s’ha fet. Hi ha una fase en la qual s’aprèn, però a partir de cert moment un s’ha de llençar i fugir dels tòpics. I és important que les escoles s’esforcin per aconseguir que des de petits els infants s’expressin. I s’ha d’intentar no caure en els temes fàcils, del moment. De fet tots els grans autors acostumen a ser els més originals.
Els Jocs Florals són molt interessants perquè d’aquí en poden sortir nous autors. Per exemple, per mi justament el desencadenant de dedicar-me a les lletres va ser el fet de presentar-me a un concurs i guanyar d’una manera totalment inesperada. Per a mi va ser el gran salt: poder-se presentar a uns Jocs Florals és un molt bon estímul.
FOTO: En Joaquim a casa seva | Aina Sanllehí Galera
