Capturar la quotidianitat des la perspectiva de dues dones que tenien una càmera Kodak entre les mans a principi de segle XX. Aquesta va ser la premisa de la fototertúlia sobre Anita Figueras i Maria Codina, ambdues dones pioneres de la fotografia feta “amb ulls de dona” i figures que van reivindicar els bellaterrencs Plàcid Garcia-Planas (nét d’Anita Figueras) i Santiago Vila-Puig (fill de Maria Codina) el passat 2 d’abril al Cercle Artístic de Sant Lluc.
I és que, des del moment en què neix, es democratitza i esdevé una pràctica amateur habitual entre la burgesia que adquireix les primeres càmeres lleugeres a principis de segle XX, la fotografia es presentava com un món exclusivament masculí. Tanmateix, els documents gràfics que van presentar Garcia-Planas, Vila-Puig i David González – arxiver de la Secció d’Imatge i So de l’Arxiu Històric de Sabadell – van oferir una altra perspectiva.
Parlem de dones de fotògrafs professionals, que malgrat esdevenir una figura a l’ombra, van apropar-se a l’art de la fotografia a través dels seus marits i en més d’una ocasió van decidir també prémer el disparador. Parlem de dones aficionades a les col·leccions de targetes postals, que malgrat no ser necessàriament elaborades per dones, les col·leccionaven i les arxivaven, fet que després ha servit per proveïr a arxius i museus. Però sobretot parlem de dones genuïnament aficionades a la fotografia.
Fotògrafes difícils de rastrejar
“Al tractar-se de fotògrafes aficionades, eren difícils de rastrejar”, explicava David González, qui va descobrir Maria Codina sobretot gràcies a una exposició fotogràfica que va fer a Caldes d’Estrach, el seu lloc d’estiueig. L’arxiver va voler acudir a la seva família per conèixer la seva obra i va explicar que va poder fer-ho gràcies a un article de BellaterraDiari on Santiago Vila-Puig parlava sobre la seva mare. Així va entrar en contacte amb la seva família.
Són dones que van començar a fotografiar amb la seva càmera lleugera a principis del segle XX, un fet insòlit que l’arxiver sabadellenc explicava a través d’una curiosa anècdota, que no només dona sentit a l’activitat fotogràfica de Codina i Figueras, sinó que també explicava l’afició fotogràfica de tota una generació a la ciutat de Sabadell. Aquesta petita història tenia com a protagonista el futbolista sabadellenc Pere Monistrol Masafret, que davant de la prohibició de la seva mare de dedicar-se professionalment al futbol, va començar a vendre càmeres Kodak a la botiga de queviures familiar, on la mare insistia en què treballés.
“És gràcies a l’oferta de càmeres Kodak d’aquest negoci familiar, que bona part de la burgesia sabadellenca va poder començar a practicar l’art de la fotografia, en la majoria de casos de forma completament amateur”, detallava González.
L’activitat fotogràfica de Maria Codina va començar justament amb l’adquisició de la seva càmera el 1916 i la va abandonar deu anys després, el 1926 a partir del seu matrimoni. “Mai més va tenir la temptació de prémer el disparador de la càmera, cosa que sempre ha estat per a mi un motiu de reflexió”, explicava Santiago Vila-Puig.
L’imaginari de Codina el formaven, sobretot, les imatges de la seva quotidianitat a Sabadell i al poble d’estiueig de Caldes d’Estrach. Imatges innocents i de joventut, que va començar a capturar entre els 13 i 14 anys.
La mare de Vila-Puig va ser la primera dona que va guanyar un concurs de fotografia a Sabadell en la categoria amateur. Això va fer que, posteriorment, publiquessin les seves fotografies a revistes del moment, com “Feminal” o “La Hormiga de Oro“. Actualment es troben exposades a l’Arxiu Municipal de Sabadell, des que el seu fill va decidir entregar al centre una maleta de fusta on s’hi recopilaven fotografies i material artístic de la seva mare, però també del seu pare; Joan Vilapuig, Joan Morera i d’ell mateix.
Dues fotògrafes de tarannàs diferents
Malgrat ser dues fotògrafes que conviuen a la mateixa ciutat i temps i que, fins i tot, es coneixen entre elles, els seus familiars asseguren, els seus estils i el seu tarannà diferia completament.
L’Anita semblava tenir una mirada més àmplia en el temps i en l’espai. En primer lloc, perquè malgrat el seu matrimoni i la seva condició de mare, seguia emportant-se la seva càmera arreu on anava i, en segon lloc, perquè tenia la possibilitat de sortir del territori català, viatjar als Estats Units, Jerusalem o Palestina.
Va ser a l’estiu de 1917 quan li van regalar una de les primeres càmeres lleugeres del mercat. Des d’aleshores i fins als anys 70, l’Anita figueres va retratar escenes a diversos pobles, ciutats i països, que ella mateixa positivava en una habitació fosca de casa seva.
“Ningú li va ensenyar a fer servir això” remarcava el seu nét, Plàcid Garcia-Planas, i assegurava que l’única referència que tenia era la del seu pare, pintor i fundador de l’acadèmia de Belles Arts de Sabadell: “Al final tot consistia en delimitar el món en quatre ratlles”.
Les seves imatges, per tant, són com el seu “tancar i obrir d’ulls”, escenes capturades sense filtre, des d’una mirada onírica “pocasolta”, “surrealista” i “carregada d’humor negre”, que la portava, fins i tot, a escenificar crims amb la seva colla d’amics. Els ponents van explicar que recollien un humor que tothom practicava a Sabadell, això sí, a casa seva en la intimitat. “Ella no sabia ben bé el que feia i nosaltres tampoc mai ho sabrem”, afegia.
“Amateur fa referència a amator, a aquella persona que estima, que cultiva”, destacava en Plàcid fent referència a la tasca d’aquestes dues fotògrafes que coneixem avui dia gràcies als seus familiars.
Dues de les múltiples fotògrafes amateurs que fa més d’un segle deurien donar forma a imatges que ja mai es trobaran, “que s’han perdut perquè un dia algú, per ignorància o pel que fos, va decidir llançar àlbums de fotografies a les escombraries” lamentava González.
FOTO: Els tres conferenciants al Cercle Artístic de Sant Lluc | Aina Sanllehí Galera
