En primer lloc, agrair al Jaume Sarramona l’esforç que fa per mantenir-nos informats de les problemàtiques del món de l’educació i, especialment, per les seves assenyades opinions. L’últim article, al meu parer, és d’una importància capital pel futur dels nostres descendents. Estic absolutament d’acord amb l’afirmació: Davant d’uns temps d’incertesa, de canvi permanent, una de les fites de l’educació sistemàtica ha de ser la capacitat de superar dificultats, d’adaptació a noves situacions, revisar i adquirir nous coneixements. I tot això demana voluntat, esforç, continuïtat. A banda d’alguns privilegiats que hi pugui haver per naixement o fortuna, la discriminació en la gran massa de ciutadans vindrà donada pels qui saben i poden seguir aprenent i els qui no saben ni saben aprendre.
Des de la meva òptica, els responsables del sistema educatiu haurien de tenir, o si més no assessorar-se, en estudiosos del desenvolupament del Sistema Nerviós Central. Els canvis que experimenta el cervell (que ens és donat per l’herència) durant els primers anys de vida sota l’influència dels estímuls de l’entorn, són extraordinaris i s’haurien d’aprofitar en benefici de cada individu. Se’m fa molt difícil comprendre l’escàs interès de la majoria d’institucions per les possibilitats d’aprenentatge implícit durant l’esmentat període de la vida. La societat acull a una gran part dels infants en espais anomenats, amb mala fortuna, “guarderies” o, eufemísticament, “llars d’infants”, la funció de les quals està mal aprofitada. És molt probable que algunes o moltes capacitats, tant o més importants que l’adquisició de continguts, idiomes o tècniques es comencin a gestar i modular durant en aquest període de la vida i, per tant, caldria que es tinguessin molt en compte. En la meva opinió, equips multidisciplinaris haurien d’investigar quins estímuls aplicats des dels primers anys són eficaços per aconseguir la curiositat, motivació i capacitat d’adaptació a noves situacions que tan encertadament reclama el Jaume Sarramona. Gràcies.