La vida d’una comunitat gitana des de la mirada del bellaterrenc Santi Llorens

by | juny 2, 2022 | L'Entrevista

La comunitat gitana de la família Dosantos, d’origen portuguès, vivia sota un dels ponts propers a Cerdanyola del Vallès, al costat del riu Ripoll. Les barraques i rulots abandonades eren els seus habitatges i la ferralla, les deixalles abocades al riu, els estris que empraven en el seu dia a dia.

Així ho documenten les fotografies en blanc i negre d’en Santi Llorens, fotògraf aficionat i veí de Bellaterra, que va retratar  l’any 1988 aquesta comunitat acompanyat, com era habitual, de la seva càmera analògica. Actualment exposa el seu treball al Centre Cívic de Bellaterra amb l’exposició titulada “Els Altres“. Allà s’hi reuneixen petits fragments de la comunitat que va ser expulsada amb la celebració de les olimpíades del 1992 a Barcelona, amb la finalitat de “fer una neteja d’imatge de l’entorn”.

En Santi Llorens a l’exposició “Els altres” | Aina Sanllehí Galera

“Sempre porto una càmera de fotografiar a sobre”

Tot i ser la seva primera exposició de fotografia, ja havia exposat anteriorment els seus gravats: “Jo, més aviat, sóc gravador”, ens explica. Tot i això, i a banda de les seves dedicacions professionals, esmerça bona part del seu temps a la fotografia des del 18 anys, quan va fer-se amb la seva primera càmera, una Nikon Mark, “de les primeres que entraven a Espanya”. Aleshores va afiliar-se a l’associació fotogràfica de Lleida i va fer diversos cursos de laboratori: “Des d’aquest moment, sempre porto una càmera de fotografiar a sobre, perquè mai se sap. El dia que no portes la màquina, te’n penedeixes”.

Tanmateix, la tasca professional d’en Santi era en una oficina bancària. En Santi treballava al banc de Santander de Cerdanyola, quan un dia va aparèixer “el senyor Dosantos”, el patriarca de la comunitat: “Va venir a ingressar monedes per una sucursal de Lugo. Recordo que portava una bossa plena de monedes de pessetes en una mena de xurros de cartró. ”. L’interventor i jo vam haver de desfer tots els paquets i comptar que efectivament hi havia els diners que ens portava.” Així va ser com va entrar en contacte amb el referent d’aquella comunitat.

En Santi Llorens a l’exposició “Els altres” | Aina Sanllehí Galera

“Sempre que passava pel campament m’hi fixava. Aquell món havia de ser molt interessant” i aprofitant l’avinentesa amb el senyor Dosantos, va decidir atansar-s’hi: “Recordo que quan decidir entrar-hi per primera vegada – ¡Tío Dosantos, tío Dosantos! – vaig cridar. Anava acompanyat dels seus tres fills petits i una pila de joguines i roba per repartir entre les famílies que vivien en aquell campament. Aleshores treien el cap els senyors de les barraques i si em deien que el senyor Dosantos no hi era, els responia: – esque llevo cosas para los nenes– i aleshores baixava amb els meus fills i aquell carregament i ja tenia la porta oberta. Allò els va donar molta confiança”.

Una de les noies de la comunitat juntament amb la filla d’en Santi | Aina Sanllehí Galera
Dos infants de la comunitat | Aina Sanllehí Galera

“Sembla que no siguin conscients que estan vivint en un punt de marginalitat”

Aquell encontre va donar lloc a les fotografies que veiem avui a la seva exposició: nens i nenes descalçosjugant entre la multitud de ferralla, àvies que ens ensenyen orgulloses els seus nets, persones descansant en matalassos sobre la sorra a tall de sofà, o alguns detalls significatius com ara la presència de plantes decoratives o estris de cuina perfectament ordenats i classificats al costat de les barraques. Matisos que ens donen a entendre la naturalitat amb la qual viuen aquesta situació que a alguns ens sembla tan llunyana. “Viuen en el caos més absolut, però aquesta persona té els estris cuina endreçats sobre una taula. Sembla que no siguin conscients que estan vivint en aquest punt de marginalitat”, admet en Santi.

Una de les imatges on hi apareix la cuina d’una de les barraques | Aina Sanllehí Galera
Una fotografia on hi apareixen tres dels infants de la comunitat jugant | Aina Sanllehí Galera

Les escenes captades a través de la seva analògica són moments de la quotidianitat d’una comunitat, que tot i sentir-se interpel·lada per l’objectiu de la càmera, apareix de forma completament espontània i amb tota naturalitat: “Aquestes fotografies no tenen cap mena de preparació (…) cosa que és difícil trobar avui en dia, perquè amb els mecanismes que tenim, és molt fàcil recórrer a muntatges”, afegeix.

La fotografia és una “demostració de poder”

“Dins del món de la fotografia hi ha molta manipulació”, critica. “El moment en el qual prens el disparador et permet manipular la realitat, l’enquadrament o els elements que ensenyes de la fotografia, també pot fer variar la història que tu dones a conèixer. La forma com apareixen els personatges en una imatge, qui apareix i qui no, cap on es dirigeixen les mirades… donen a entendre moltes coses” explica en Santi fent referència a la fotografia com a, en definitiva, “una demostració del poder”.

Imatges de l’exposició “Els altres” | Aina Sanllehí Galera

“Les fotografies han perdut la força que tenien pel context de sobreabundància d’imatges en què vivim”

Aquest paradigma entra completament en contradicció amb la situació actual: “un món corromput” en el qual “s’ha fet un gran abús de les imatges”. En aquest sentit, en Santi ens convida a remuntar-nos al segle XIV, quan les imatges que existien eren “pintures on apareixien reis i reines, figures religioses, batalles i guerres i només eren accessibles per un petit percentatge de la població i tenien una força immensa”.

Ara, en canvi, malgrat que l’accés a la imatge ha suposat una gran “democratització”, aquest “abús d’imatges” ha fet que hagin perdut la força que tenien pel context de sobreabundància”. En rebem constantment a través del telèfon mòbil, en fem nosaltres mateixos diàriament o les veiem de forma rutinària a través de la televisió”.

La fotografia comporta una prèvia “tasca d’aproximació”.

Per contra, les imatges que conformen aquesta exposició van ser captades a partir de només dos carrets de fotografia. “Ara en un viatge en pots fer tranquil·lament al voltant de 1000. En aquells temps, abans no premies el disparador per fer una fotografia, t’ho havies de pensar unes quantes vegades”. “A més, abans de prémer el disparador hi ha una tasca d’aproximació,  de saber-te implicar amb la gent, de fer-la sentir còmode”, ens detalla.

“Les fotografies, en realitat, comencen a tenir valor amb el pas dels anys”

“Jo penso que les fotografies, en realitat, comencen a tenir valor amb el pas dels anys. És el que és meravellós de les fotografies antigues, que ens permeten guardar aquest recrod del pas del temps. La història d’alguna cosa que ja no existeix li dona a la fotografia una força increïble”  explica tot fent referència a algunes de les seves fotografies que donen vida a una comunitat que va ser expulsada abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona: “Ara no sé on deuen ser. Quan miro aquestes fotografies em pregunto: Què en deu ser ara d’aquest nen que vaig fotografiar?”

A més de ser exposades a la Sala posada en marxa per l’EMD de Bellaterra fins al 5 de juny, aquestes fotografies també seran exposades al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC), juntament amb el treball de la fotoperiodista Núria Puentes, com a cooperant en un camp de refugiats de Síria. Un pararel·lisme entre un tipus de refugiats per causa de guerra i uns altres per causa econòmica i marginació social al MAC.

FOTOGRAFIES: En Santi Llorens a l’exposició “Els altres” | Aina Sanllehí Galera

Vols llegir més…?

Enric Marín: “La informació és el petroli de la nostra societat”

Enric Marín: “La informació és el petroli de la nostra societat”

Quina és la salut del panorama comunicatiu actual? Com ha evolucionat els darrers anys? Quina responsabilitat tenim cadascun dels actors socials en l’elaboració de periodisme de qualitat? Quins són els models de negoci amb els quals se sustenta l’ofici actualment? I quin és el model idoni per assegurar-nos un periodisme independent? I en el cas del periodisme local?

Carles Triginer, nou vocal de cultura: ‘El meu objectiu és escoltar Bellaterra’

Carles Triginer, nou vocal de cultura: ‘El meu objectiu és escoltar Bellaterra’

El bellaterrenc Carles Triginer és coordinador Servei Medicina Intensiva en Consorci Sanitari de l’Anoia i també el nou vocal de cultura de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra, que fa pocs mesos va entrar a l’administració com a membre independent i actualment ocupa el càrrec de l’exvocal de cultura, que va dimitir el passat mes d’octubre, Mei Barceló.

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: