Els éssers vius presenten adaptacions que els permeten sobreviure en una gran diversitat d’ambients. Aquestes són especialment importants en el cas de les plantes, ja que no es poden moure i han d’entomar totes les adversitats que els porta l’entorn. Hi ha plantes capaces de viure amb les arrels inundades durant llargs períodes de temps. D’altres, aconsegueixen créixer sobre les pedres, aprofitant escletxes minúscules on amb prou feines hi ha terra acumulada. D’altres, aprofiten el vent per pol·linitzar-se i escampar després les seves llavors. I fins i tot hi ha plantes que han desenvolupat sistemes increïbles per fer front al foc. Un dels biomes que agrupa més plantes amb aquesta capacitat és el bosc mediterrani.

Sovint veiem els incendis com un element negatiu, artificial, origen de destrucció i pèrdua de riquesa biològica. Però el cert és que el foc és un element més de la natura, com ho són la terra, l’aire i l’aigua. Els incendis forestals existien abans que els humans, i no només han contribuït a l’evolució de les espècies, sinó que podem dir que són font de diversitat. Vegem alguns casos.

Comencem amb l’alzina. L’alzinar ha guanyat fama com l’ecosistema ideal del nostre entorn, que apareix de forma lenta, però que un cop establert, presenta una gran estabilitat. Són arbres molt longeus, resistents a la sequera i difícils d’incendiar. I és que l’alzina és un dels arbres que produeix més energia en cremar, però alhora, és molt difícil d’encendre, cal molta flama inicial per fer que prengui. Alhora, els alzinars madurs i homogenis solen generar espais ombrívols, amb poc sotabosc, de manera que és molt difícil que s’hi origini un foc amb prou energia com per encendre els arbres. Així, l’alzinar semblaria un ideal a perseguir, però cal dir que l’alzina és un arbre dominant, que un cop establert, sovint va prenent l’espai a moltes altres espècies vegetals. A dins d’un alzinar no hi trobarem romaní, ni farigola, ni espígol, ni la major part d’aromàtiques i herbàcies que es fan a les brolles, als prats i els marges dels camps. Ni tota la fauna que se n’alimenta. En aquest sentit, el foc és un element que, de forma natural, ha permès l’aparició d’espais aptes per a d’altres espècies. 

En el cas que una alzina madura s’arribi a cremar, sol tenir una segona oportunitat, ja que normalment el seu sistema radicular sobreviu i li permet rebrotar ràpidament de la soca, creixent molt més ràpid que si es tractés d’una alzina jove. Aquesta és una estratègia que utilitzen moltes plantes mediterrànies. Hi ha dos casos que penso que val la pena anomenar com a exemple. En primer lloc, el del bruc. N’hi ja prou amb dir que la seva soca tortuosa i ignífuga s’utilitza per fer pipes. I en segon lloc, l’alzina surera. En aquest cas, el suro que produeix aquest arbre l’aïlla del foc, i permet que no hagi de rebrotar de la soca, sinó del tronc mateix, sempre que l’incendi no hagi produït unes temperatures molt elevades. Trobem moltes plantes mediterrànies rebrotadores, com el garric, el roure, l’aladern, el llentiscle, l’arboç, el marfull, el matapoll, el càdec… 

Una altra estratègia és la de les plantes que aprofiten el foc per afavorir la seva reproducció. Per exemple, moltes estepes produeixen llavors minúscules que en caure es barregen amb el sòl, on poden quedar latents durant molts anys. La calor que produeix un incendi és el senyal que reactiva el seu metabolisme i fa que germinin fins i tot passat molt de temps. Aquest sistema els garanteix que germinaran en un espai adequat, ja que són plantes que volen molt sol. En aquesta línia trobem també moltes aromàtiques de la família de les labiades, com la farigola i el romaní.

Els incendis, doncs, mantenen espais oberts necessaris per a moltes plantes mediterrànies, que gairebé es podria dir que han après a afavorir-lo. L’olor que produeixen moltes aromàtiques ve d’olis essencials volàtils, els quals s’encenen amb facilitat. Molts altres matolls, encara que no siguin aromàtics, prenen de seguida quan estan secs i generen flames molt calorífiques. També la reïna dels pins s’encén amb gran facilitat. I aquí passem a parlar d’aquest darrer cas. 

El pi blanc és un arbre de cicle bastant ràpid, que es veu clarament afavorit pel foc. En condicions ideals de màxima estabilitat, els pins anirien morint de vells, substituïts per les alzines de creixement més lent, que amb la seva ombra impedirien la germinació de nous pins. Quan hi ha un incendi, els pins s’encenen de seguida i cremen molt ràpid, gairebé de forma explosiva. Els pins no són rebrotadors, però en canvi tenen el que s’anomenen pinyes seròtines, un fracció de pinyes que no s’obre quan tocaria, passat l’any de maduració, sinó que romanen tancades i amb els pinyons viables dins. Quan un pi es crema, el foc fa que aquestes pinyes s’obrin i alliberin les llavors latents, les quals podran germinar en un espai obert i amb pocs competidors. Això afavoreix que molts llocs cremats es regenerin relativament ràpid amb estores de pins. Aquesta estratègia és pròpia del pi blanc. Altres pins, com el pi pinyer i la pinassa, no tenen aquesta capacitat, de manera que s’extingeixen dels indrets cremats i no tornen si no és a partir de llavors d’altres zones.

Així doncs, els incendis són una part més de l’ecosistema mediterrani, i permeten que sigui més ric i variat. Gràcies a ells trobem prats, brolles, màquies, bosquines, pinedes, alzinars… Ara bé, cal dir que en l’actualitat, la major part dels incendis que es produeixen són d’origen humà. Certament, que s’origini un incendi per un llamp no és tan freqüent. És molt més freqüent que l’originin motors, línies d’alta tensió, burilles, vidres… O sigui que és de justícia que mirem de compensar aquest impacte. Si mantinguéssim la nostra actual influència per originar incendis però ens rentéssim les mans a l’hora d’apagar-los i reduir la seva extensió, més que de bosc mediterrani potser hauríem d’acabar parlant de desert. Alhora, és bo entendre que, tot i que està molt bé “tenir els boscos nets”, i fer tallafocs, i augmentar el mosaic, els humans no som els salvadors de l’ecosistema. Si cal fer tot això no és pel bosc, és per nosaltres.

També us pot interessar…

En el següent enllaç podreu aprendre més sobre l’efecte del foc sobre els nostres ecosistemes: https://elmedinaturaldelbages.cat/factors-ambientals/foc/. A la mateixa pàgina web podeu trobar-hi un índex amb informació sobre les diferents espècies del nostre entorn (https://elmedinaturaldelbages.cat/index-despecies/), així com informació sobre molts altres temes relacionats amb ecologia.

Sobre la Vall del Flequer, part del Parc Natural de Sant Llorenç afectada pel recent incendi del Pont de Vilomara: https://parcs.diba.cat/web/l-informatiu/-/sant-lloren%C3%A7-el-foc-del-bages-una-oportunitat-per-recuperar-el-conreu-de-la-vinya-al-voltant-de-les-tines-de-la-vall-del-flequer?fbclid=IwAR0ATma_1fBE2pMawaolP9iA7Z5MW9tIuMi2SAYOrPXAqnm8j68jtlSYeAc

Propostes per aquest mes:

La tortuga babaua és una espècie de tortuga marina amenaçada que ara a l’estiu nidifica a les nostres platges. Si teniu interès en col·laborar en la detecció i protecció dels nius, us podeu informar i inscriure al següent enllaç: https://voluntariatambiental.cat/activitat/aquest-estiu-fes-voluntariat-per-la-tortuga-careta/ 

Ja fa uns anys que el CREAF, centre de la UAB pioner en recerca referent a temes forestals i mediambientals, va crear Alerta Forestal, un projecte de ciència ciutadana en què tothom pot participar, enviant informació sobre l’estat de salut dels boscos. En aquest període interessa especialment conèixer els efectes de la sequera. Si hi voleu participar, trobareu més informació a https://voluntariatambiental.cat/activitat/alerta-forestal-sequera/ i http://www.alertaforestal.com/alertes/sequera/