Quina és la salut del panorama comunicatiu actual? Com ha evolucionat els darrers anys? Quina responsabilitat tenim cadascun dels actors socials en l’elaboració de periodisme de qualitat? Quins són els models de negoci amb els quals se sustenta l’ofici actualment? I quin és el model idoni per assegurar-nos un periodisme independent? I en el cas del periodisme local?
Des de BellaterraDiari, plantegem aquestes qüestions al periodista català i doctor en ciències de la informació, Enric Marín, exdirector de la corporació catalana de mitjans audiovisuals i actual degà de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que malgrat que la seva existència remunta a fa tot just cinquanta anys, darrerament ha incorporat dues noves titulacions, dedicades a la comunicació institucional i a la comunicació interactiva.
Alhora que la facultat ha donat cabuda aquests dos nous graus, ha reduït places de les carreres convencionals de periodisme i comunicació audiovisual. Això és una mostra de l’evolució que es viu en el paradigma comunicatiu actual?
La universitat ha d’estar atenta als canvis socials i l’àmbit en què el canvi social és més potent és el de la comunicació. La comunicació és la palanca dels canvis, avui en aquest món. L’any 92, ja fa 30 anys vam completar l’oferta amb les tres titulacions que ara s’anomenen clàssiques: periodisme, publicitat i comunicació audiovisual.
Mentrestant, el que hem vist és que la comunicació ho ha anat envaint tot. Totes les empreses i institucions desenvolupen àmbits de comunicació i d’això en diem comunicació de les organitzacions, per això hem desenvolupat una titulació dedicada a això, perquè molts periodistes acaben treballant en gabinets de comunicació d’empreses, d’institucions, d’ONGs… Per tant, ens hem decidit a crear una titulació que serveixi a aquest tipus de demanda social.
D’altra banda, a Barcelona, s’està convertint en una mena de hub, punt de trobada i connexió d’empreses tecnològiques en el camp de la comunicació interactiva, tant des del punt de vista de la gestió de dades, de la generació d’aplicatius com de videojocs. Això també ens va animar a crear una titulació nova, que es diu comunicació interactiva, i que cobreix aquest àmbit.
La facultat es va crear amb una sola titulació, que es deia ciències de la informació, que tenia dues branques: periodisme i publicitat. El 1992 creem tres titulacions i ara en tenim cinc. Això vol dir que la facultat de comunicació de la UAB és la que té una major oferta i més diversificada en l’àmbit català i espanyol.
“Els comunicadors podem estar en una banda o en una altra”
La capacitat crítica del comunicador s’esvaeix en aquestes noves branques?
És inalterable, en realitat. Tu pots treballar en un mitjà d’extrema dreta o en un mitjà independent en el qual pots desenvolupar la teva capacitat crítica. Després d’estudiar comunicació de les organitzacions, pots treballar en una multinacional que té interessos obscurs o en una ONG que combat aquests interessos. No té tant a veure amb el tipus d’estudi sinó amb el tipus d’organització per la qual tu treballes.
Ara mateix, si nosaltres fem una anàlisi del que ha passat entre Catalunya i Espanya en els darrers anys, hi haurà molts mitjans radicats a Madrid que no passarien pel cedaç d’aquesta anàlisi crítica. Hi ha hagut molt periodisme de trinxera. Igual que hi ha molt periodisme de trinxera, hi pot haver molta comunicació corporativa de trinxera.
Hi ha una ONG molt important, de denominació d’origen català, Open Arms. Tu pots fer comunicació corporativa per Open Arms o per un lobbie armamedístic a Estats Units.
La comunicació hi és des de sempre, però cada vegades s’apropa més al que seria el centre de la lluita pel poder. Els comunicadors podem estar en una banda o en una altra.
“La informació no pot ser gratuïta. És el petroli de la nostra societat”
Per molt que ho separem l’àmbit del periodisme de la comunicació d’organitzacions, de vegades fa la sensació que malgrat que un periodista treballi en un mitjà de comunicació, està fent més aviat el que podríem considerar comunicació corporativa.
El periodisme viu una crisi de creixement. Hi ha molts factors que hi han incidit: la revolució digital, la crisi econòmica, la precarització… Un munt de coses. Aquesta crisi, que no és local sinó global, la gestió massiva de dades, el paper dels algoritmes en la distribució de la informació, la conformació d’un oligopoli mundial de gestió de la informació i l’entreteniment… Hi ha molts factors que hi incideixen, però al mateix temps és una crisi de creixement i amb oportunitats.
Això passa per què hi ha una mena de pacte entre el públic, la ciutadania, els lectors i el periodisme. L’ofici del periodisme ha de garantir a les audiències una informació independent, crítica i contrastada a canvi de pocs diners. Mai gratuïta.
La informació no pot ser gratuïta. És el petroli de la nostra societat. El petroli l’elaboren uns professionals molt qualificats, que són periodistes i que han de cobrar de forma digna per la importància i la rellevància de la feina que fan. I, naturalment, perquè això sigui possible, la gent ha de pagar.
Com s’ha finançat històricament el periodisme? Bàsicament ha tingut dues fonts, que al final esdevenen en tres: el lector que paga subscripcions o el diari cada dia, publicitat o les administracions quan ajuden els mitjans perquè puguin funcionar. Si la informació depèn només de la publicitat, al final manaran les empreses que fan possible el funcionament.
Això s’ha agreujat perquè arran de la crisi, els mitjans de comunicació tradicionals i històrics van entrar en una situació molt complicada financerament i es van endeutar molt amb els bancs. Els bancs els van fer plans de viabilitat, però sovint condicionats a unes normes que podien directament o indirectament incidir en la seva línia.
L’altra branca són les administracions. Si una administració és democràtica pot ajudar als mitjans de comunicació sense incidir en la seva línia editorial, però si no ho és, pot condicionar els ajuts al fet que la línia editorial sigui amable o no amb l’administració. L’única font de finançament que és segura és la del lector.
Aleshores, què ens ha passat els darrers quinze anys amb la revolució digital? La gent s’ha pensat que la informació és gratuïta, que tu entres a Facebook o a Twitter obtens informació. Però aquella informació la produeix algú i perquè la pugui produir i amb qualitat, aquest algú ha de ser un personal qualificat que ha de cobrar un sou.
Fa vint anys, la indústria del periodisme era pesant, que volia dir: paper, tinta, rotatives, camions… En canvi, ara un mitjà de comunicació digital és poca cosa més que un pis, talent creatiu i ordinadors. Això vol dir que el procés de producció és molt més econòmic i, per tant, accedir a la informació de qualitat és molt més econòmic que abans, però no és gratuït. Per això hi ha d’haver un pacte entre la ciutadania i el sistema periodístic.
Que cada lector contribueixi econòmicament al periodisme.
Poquet, però hi ha de contribuir. Abans si volies comprar cada dia un diari eren 365 euros l’any. En canvi, ara la subscripció a un mitjà digital és de cinc vegades menys. Per tant, això vol dir que aquí hi ha un factor de democratització, en realitat. És més barat ara que abans.
Ara, una cosa és que sigui més barat i l’altra, que sigui gratuït. No és gratuït. Això ho ha de pagar algú.
“La cultura és allò que més ens empodera, allò que més lliures ens fa”
Per molt que sigui un preu petit, per alguns serà un preu molt més alt que per altres. No deixa de ser un privilegi poder pagar per la informació.
De vegades, amb la millor de les intencions, tendim a considerar que els productes culturals són superflus. Ningú discuteix que encara que sigui poc s’ha de pagar pel transport públic o que s’hagi de pagar poc (o molt) per tenir cotxe o tenir pis, però es considera que la cultura hauria de ser gratuïta i no és veritat. La cultura és allò que més ens empodera, allò que més lliures ens fa.
Del que es tracta, doncs, és que sigui democràtica, que pugui arribar a tothom, però no és veritat que hagi de ser gratuïta i d’altres béns essencials, no. De fet, gratuït no hi ha res.
La sanitat, en un país democràticament avançat, es veu com gairebé gratuïta, però no és veritat que sigui gratuïta, la paguem entre tots. Jo cada mes pago amb els meus impostos una part de la sanitat i una part de l’educació pública.
Cultura, comunicació i educació: “És el que fa que una societat sigui avançada“
Als països més igualitaris, allò que paguem entre tots ho gaudim entre tots. Amb la cultura és el mateix. De fet, el triangle el conformen cultura, en un sentit ampli, educació i comunicació. És el que fa que una societat sigui avançada, a banda de garantir la sanitat pública. El salt de qualitat es produeix en la cultura, l’educació i la comunicació.
Una societat que no estigui ben informada és impossible que sigui una societat democràtica. És una societat en la qual els ciutadans no tenen els elements necessaris per formar-se un criteri i prendre decisions.
Una societat democràtica és aquella en la qual el futur col·lectiu es decideix col·lectivament i perquè es pugui decidir de forma col·lectiva, el col·lectiu ha d’estar apoderat i no pot estar apoderat si no està ben informat.
Arribar a aquest punt exigeix una conscienciació sobre la necessitat de percebre el periodisme com un servei essencial. Com es pot fer canviar d’opinió aquells que no estan disposats a pagar per la informació?
Aquí tenim un problema. Tot i que pagar es paga sempre. Pels mitjans de comunicació públics tu teòricament no pagues per la televisió espanyola o per connectar-te a TV3. De fet, ni tan sol pagues per connectar-te a Telecinco. Ara bé, això no vol dir que aquests canals no es paguin. TVE la paguem entre tots, perquè es finança a través d’impostos. Una altra part va a TV3. Una altra cosa és que no te n’assabentis, igual que poses diners a la sanitat pública encara que no hi vagis mai a l’hospital. No hi ha res que sigui gratuït.
Han d’haver-hi mitjans públics que tinguin un pes tant gran com el que tenen aquí?
No hi ha societat democràtica avançada que no tingui mitjans públics potents. Hi ha un exercici que és molt clar. Es coneix com l’índex Gini, l’índex d’igualtat dels països. Tu entres a Google i cerques: mapa mundial de l’índex Gini.
En aquest mapa mundial, el que es veu és que els països més igualitaris (en els que hi ha menys diferències socials, més serveis públics) són aquells en els quals els mitjans de comunicació públics són més forts i més potents. I els menys igualitaris són aquells en els quals no hi ha mitjans de comunicació públics o, si hi són, estan fèrriament controlats pel poder, mitjans governamentals. I és matemàtic.
Els països més ben posicionats són els del centre i del nord d’Europa, o països com Nova Zelanda. Els pitjors són Estats Units – molt menys igualitari que el Canadà-, el sud d’Amèrica, el sud d’Àfrica…
I en quina posició se situen els mitjans públics catalans i espanyols?
Estem en un punt intermedi. No tenim la cultura del nord d’Europa i ni tan sols la d’Alemanya o de Gran Bretanya. La BBC respecte a la cultura britànica és molt més potent que la TVE respecte la cultura espanyola o TV3 respecte la cultura catalana, tot i que TV3 és més forta actualment respecte la cultura catalana que la Televisió Espanyola respecta l’espanyola.
A més, si tu tens mitjans de comunicació públics de qualitat i independents, automàticament aixequen el nivell del periodisme, ni que sigui per contrast. Els periodistes vivim de la credibilitat i si el mitjà públic genera un índex de credibilitat, els que fan periodisme sectari queden al marge, no tenen la credibilitat que té una informació contrastada.
“Com més global sigui el món, més rellevància té l’ancoratge local”
També traslladaries aquesta lògica als mitjans locals? Ets partidari que els mitjans locals siguin públics o beguin de les subvencions de les administracions?
Bé, crec que la informació és un bé públic i estratègic i les administracions s’han de preocupar perquè aquest bé funcioni. La relació entre l’administració i el mitjà privat ha de ser transparent. La línia editorial no ha d’estar condicionada a la subvenció.
Naturalment, el que hi hauria d’haver és una avaluació dels mitjans de comunicació, que no s’ha de prendre com una censura, sinó senzillament, que la ciutadania tingui recursos d’identificació de falses notícies, de la informació que barreja opinió i informació d’una forma desendreçada, etc. Però, que hi ha d’haver una iniciativa pública per afavorir informació local de qualitat és obvi.
De fet, en el futur del periodisme, hi ha tres conceptes que per mi són claus. En un món globalitzat, hi haurà mitjans globals molt importants, però, com més global sigui el món, més rellevància té l’ancoratge local. Per tant, el futur del periodisme passa per aquesta combinació d’informació global i informació local. Per què tenen tant d’èxit els informatius de TV3? Perquè quan els veiem, de tot el que parlen ens concerneix.
És molt important que hi hagi informatius globals, però jo també vull saber què passa a Barcelona, a Sant Cugat o a Sabadell.
Una cosa és la rellevància del periodisme local, l’altra és la investigació. Tu tens informació local i periodisme d’investigació o de precisió i, al mateix temps, una especialització. Cada vegada serà més important que els periodistes puguin combinar enfocaments generalístics amb especialitzacions, perquè això està vinculat a la idea d’investigació.
Jo sóc optimista respecte el futur del periodisme en la mesura que s’entengui que el periodisme no pot ser gratuït, que cal que les administracions públiques apostin pel periodisme de qualitat i que es produeixi un pacte entre la ciutadania i el periodisme periodístic.
En el cas del periodisme local, sembla que és on la ciutadania pot efectuar amb més facilitat aquesta tasca d’escrutini?
Clar, a mi em poden dir coses raríssimes respecte Rússia i potser me les puc creure perquè no tinc capacitat de contrastar, però quan m’estan parlant de coses que passen al meu costat és més difícil.
I, insisteixo, com més global és el món, més importància té l’ancoratge local. Per tant, la informació local cada vegada serà més important i local en un sentit ampli. En un context de globalització, TV3 és un mitjà local, igual que BellaterraDiari, tot i que ens diferents dimensions del que és local.
Els mitjans locals són més o menys lliures de coaccions que els mitjans globals?
Els mitjans locals pot ser que de vegades estiguin molt més vinculats o condicionats per un poder local. Per això insisteixo en què és tant important el pacte entre la ciutadania i el mitjà. Com més democràtica sigui l’administració i el poder polític, millor, perquè el que ha de fer és acompanyar aquest pacte donant suport.
Per tant, s’hauria de fer entendre que la ciutadania també té una responsabilitat a l’hora d’aconseguir que el periodisme sigui de qualitat.
La gent que estem relacionats amb el món del periodisme, com a professors, com a periodistes, hem de fer un esforç per fer entendre a la societat la importància estratègica de la funció informativa i la necessitat d’aquesta mena de complicitat o acord entre uns i altres: si tu pagues una mica, jo et garanteixo que estaràs ben informat.
No és fàcil, perquè les grans corporacions mundials – agregadores de contingut, com Facebook o Twitter- ens han ensenyat que la informació era gratuïta. No és veritat. Això algú ho ha fabricat. Qui li ha pagat?
El que més ha perjudicat el periodisme en els darrers trenta anys, ha estat l’hegemonia del pensament neoliberal i la desregulació dels mercats. Tot això sumat a la crisi del 2008, aquesta facilitat d’agregar continguts que tenen les grans corporacions globals i la precarització de l’ofici del periodisme ha tingut uns efectes letals. Ara ha arribat el moment en què s’ha de reaccionar. I la reacció és un pacte social.
FOTO: El periodista Enric Marín al seu despatx de la facultat | Aina Sanllehí Galera
