Quan arriba l’agost em ve al cap la reflexió del meu pare. “L’agost es el millor més a Bellaterra perquè pots passejar pel mig del carrer”. És clar que aquesta frase es remunta als anys 70 quan el trànsit per Bellaterra no era ni de bon tros el que tenim ara. Però la reflexió anava més enllà ja que l’agost és el mes on les urbs s’alliberen de vehicles que, en filera índia, van cap els llocs d’estiueig.
A casa vàrem trigar molts anys a seguir aquest ritual d’estiueig, no va ser fins el 1990. Portàvem 14 anys de casats i, amb 2 fills, ens creiem (i ho érem) uns privilegiats pel fet de viure en un indret com Bellaterra on passar l’estiu era tot un plaer i un luxe. Com a molt fèiem una escapada d’uns dies després d’arrenglerar els 2 fills a casa els avis d’Agramunt.
Aquell any de 1990 és va esdevenir la mort de la germana de la meva dona i el naixement del nostre tercer fill. Mort i vida en el termini de poc més de dos mesos. Va ser aleshores que vàrem emprendre l’aventura de fer unes vacances diguem-ne formals de tot un mes que ens van portar a La Cerdanya.
A la dona no li venia de nou ja que fins els seus 15 anys, més o menys, cada estiu el passava a Bellver de Cerdanya, junt amb la seva germana, a ca la tia, una germana soltera de la seva àvia. Per a mi en canvi era tota una novetat ja que aquest ritual estiuenc l’havia perdut a principis dels 70. Cert que en els anys 60 havia anat amb els pares i tots els germans a El Port de La Selva, però com he dit, a principis dels 70 vaig campar al meu aire.
Han passat 32 anys i Bellver de Cerdanya ha esdevingut no només el nostre destí de vacances sinó també un refugi de tot l’any ja que, junt amb els sogres, vàrem refer la casa on havien viscut dos generacions de la família de la sogra, gent Ceretana provinent del poble de Nèfol i que eren coneguts com els de Cal Barrau, gentilici que encara conservem.
D’aquella casa humil, amb paller, cort pel bestiar al dessota, 2 habitacions petites, cuina i foc al terra al dessobre, comuna a l’exterior i pati empedrat, en férem una nova llar que ara la gaudeix tota la família.
Fa 32 anys a Bellver se li podia aplicar la frase del pare: pocs cotxes i estiuejants de tota la vida creaven una comunitat harmònica on els fills van créixer i van fer colla. Però les coses han canviat i la febre constructiva ha arribat a cotes impensables, esdevenint el municipi un indret farcit de cases unifamiliars i apartaments que la major part de l’any resten tancats. En front d’això l’escassetat de vivenda assequible pels joves de la comarca o aquells que volen venir a viure-hi per fugir de la gran ciutat.
On és el límit del creixement d’un poble? Fins a quin punt el creixement és sostenible?
Bellaterra també ha de reflexionar sobre el seu creixement perquè la seva proximitat amb les grans urbs i les bones connexions la fan candidat a ser un lloc escollit per viure-hi. És una realitat de la que no hem de defugir, perquè el nostre model actual també es insostenible, a menys que vulguem fer de Bellaterra un lloc exclusiu, apte només per a grans fortunes que puguin costejar els serveis i les infraestructures necessàries que requereix un poble amb 36 quilòmetres de carrers.
Les vacances d’estiu són un bon moment per reflexionar sobre totes aquestes coses, i el que ha estat, és i serà de nosaltres i el nostre entorn.
Ignasi Roda
15 d’agost de 2022
Bellver de Cerdanya
