Sabíeu que Bellaterra va tenir una revista l’any 1936 que només va editar un número quedant, la seva publicació, estruncada per la Guerra Civil? Es tracta de la revista Sport Club Bellaterra, que va veure la llum el mateix mes de juliol del 36, mentre a Espanya tenia lloc el cop d’estat i sublevació militar contra el Govern de la Segona República i que portaria a la posterior guerra i establiment de la dictadura del general Francisco Franco.

Mentre es vivia l’aixecament, a Bellaterra es presentava una revista editada per l’associació Sport Club Bellaterra – equivalent a l’antic club – i amb una editorial titulada “Volem parlar” que deia així: “Un dia, uns senyors, giraren els ulls vers un tros de terra d’un indret de Catalunya, moldejaren uns camins, unes places, jardins, li donaren un nom, Bella-Terra, però no li crearen un cervell ni li comunicaren cap alè que pogués moure el seu organisme amb plena llibertat”. Es referien a la vida i comunicació incipient entre els seu primers habitants i continuaven: “De sobte, Bella-Terra sentí un neguit intern i es donà compte que pensava, que veia, que podia obrar, i avui es dóna compte que pot parlar (…) I, des d’aquest dia, Bella-Terra rutlla tota sola, sense cap altra tutela que la que lliurement es vulgui escollir”.

Eren les paraules de presentació de la nova revista escrites per Artur Vidal, col·laborador i fundador de la revista. Pel que fa a “els homes de Fomento” – la societat constructora i urbanitzadora de la zona – hi escrivia Joan B. Viza, llavors el seu director, qui es referia al projecte de construcció de Bellaterra com “la ciutat del repòs” i explicava com la seva urbanització va començar l’any 1930 “amb un esforç constant i una continuïtat digna del més esplendorós resultat” amb l’inici de construcció de l’estació el 29 de juny del 1930.

Viza hi dedicava aquestes paraules: “La seva situació, la Font de la Bonaigua, de tantes excel·lents qualitats, i sobretot l’admirable compenetració, harmonia i discreció de tots els que allí viuen, fa que Bellaterra sigui un lloc d’estiueig i repòs, i resulti una de les colònies més agradables i perfectament acabades de les urbanitzacions iniciades en els encontorns de Barcelona”.

Des de la perspectiva d’un propietari – F. Jaume Latorre, secretari de l’Associació de Propietaris de Bella-Terra – deia: “Quan solament existien 18 edificacions es va aconseguir gaudir de la rebuda directe de correu, doncs abans s’esmerçava dos o tres dies en arribar des de Barcelona”. “Quan existiren 22 edificacions, l’associació es proposà gaudir de telèfon i, per obtenir-lo, tingué de costejar-se una línia de propietat i ús exclusiu, i malgrat l’esforç que això representava per les quantioses despeses, va trobar-se una bona acollida en tots els propietaris”. Quan Latorre escrivia aquest text, l’any 1936, a Bellaterra hi havia 60 edificacions habitades i una vintena més estaven en construcció. L’associació comptava amb 52 socis caps de família i ja mencionaven el projecte d’aconseguir un lloc de pas, un lloc permanent o una caserna pels Mossos d’Esquadra, projecte del qual deien que segurament portaria les despeses d’uns quants milers de pessetes.

Qui tenia quelcom a dir, també, era el secretari de l’Ajuntament de Sabadell, J. Altura i Pujada, que escrivia un text amb el títol “El futur Municipi”. I deia: “De l’eclosió de Bellaterra, n’esdevindrà el municipi, el conjunt de veïns d’un poblat amb autodeterminació per a regir-se, administrar-se i per nomenar els seus mandataris en la gestió de la seva cosa: eixamplament, utilitat i conservació d’aquesta terra que se’n diu bella, però que més bella com ho és en conjunt, és tota sola, esquerpa, dinàmica i per tant traïdora amb els que no la coneixen i sense esforç volen aprofitar-se’n, però també generosa i ubèrrima amb donar tot el fruit de les seves entranyes, que de tant en tant s’esventren perquè el sol i l’aire la facin més germinadora”.

J. Altura i Pujada apostava per una organització semblant a la de les vil·les suïsses o parròquies rurals angleses. Anunciava que “ben aviat” Bellaterra podria tenir una organització administrativa pròpia, ja que la Llei Municipal de Catalunya havia recollit el concepte de “Submunicipi“. Explica com Bellaterra es va crear per l’esforç individual “d’un grup d’admiradors de la bellesa” i, si voleu, “avars d’uns moments de quietud i de repòs pel cos malmès per les lluites de la vida”. Amb tot, deia que l’existència de Bellaterra és “obligada”, si hom “vol conservar un petit lloc de sojorn amable, rialler i pròdig, enmig dels dos grans nuclis urbans engolidors de ciutadans, que de prop ens assetgen: Barcelona, capital de la nostra estimada Catalunya, com totes les grans capitals, fàcil al platxeri i a les lluites socials d’una gran ciutat oberta a tots els corrents migratoris; i Sabadell, la nostra cara Sabadell, ciutat inquieta, que de tant inquieta és un perill de perdre la fesomia pròpia amb la migració dels seus fills i la immigració de pobles transhumants, transformant-la en un barri concretament industrial (…) i sense la contrapartida de la ciutat mediterrània”.

No hi faltaven les col·laboracions de jardiners, constructors i arquitectes. Fins i tot del doctor Jaume Cardelús qui feia al·lusió al seu esplèndid clima per viure-hi tot l’any. Altres temes tractats eren la propera construcció de la parròquia i l’entusiasme i bon humor de la joventut que allà s’hi instal·la.

Aqui podeu veure la revista al complet: