Una de les raons que esgrimeix el departament d’Educació per justificar l’avançament del calendari escolar és la cerca de l’equitat entre els alumnes. Sens dubte sona bé, però cal analitzar bé les mesures preses per valorar si efectivament serviran per aquest propòsit; el paper (o la pantalla) ho aguanta tot, però altra cosa són les realitats.

Temps endarrere, concretament el 7 de març passat, ja vaig comentar el que de fet suposava l’avançament del curs escolar al 5 de setembre, i deia: “l’avançament d’uns dies a primària, fent classe solament quatre hores al dia, suposa, respecte a l’anterior calendari, un guany total de 5 hores de classe en tot el mes de setembre – 20 dies de 4 hores que donen un total de 80 hores, enfront de 15 dies de 5 hores, que sumen un total de 75 -. Però resulta que s’ha anunciat l’avançament d’un dia les vacances de Nadal, i s’afegeix un dia més de lliure disposició en el calendari escolar, amb la qual cosa en total es perden 5 hores respecte a l’anterior calendari”. Això pel que fa als alumnes de primària, perquè per la secundària, ESO i batxillerat, l’avançament del curs és dos dies més tard, i es perden 8 hores més del total. No cal afegir res més al respecte.

Fins aquí costa veure si menys hores efectives de classe afavoreixen l’equitat. I és que el concepte d’equitat no consisteix en el tracte igual per a tots, sinó precisament en el tracte diferenciat, per atendre als qui tenen dificultats o dèficits, siguin acadèmics, conductuals o socials. “Compactar” l’horari escolar, difícilment es compensa amb una hora o hora i mitja d’activitats de lleure per les tardes (fins a les 16:30), a càrrec de monitors no especialitzats ni coneixedors dels mateixos alumnes i les seves necessitats específiques; sense oblidar que aquestes activitats no poden ser obligatòries. No es difícil pensar que moltes famílies que puguin en faran altres d’activitats, a més de les programades o substitutives d’aquestes. En tot cas, cal suposar que estarà previst un estudi rigorós que demostri l’efectivitat equitativa del nou calendari.

No es vol dir amb tot l’assenyalat, que l’avançament del calendari escolar no sigui una bona mesura per a tots els alumnes en el seu conjunt, així com per les famílies, però amb un horari ordinari, que comporti la plena activitat dels alumnes des del primer dia. Altra cosa és la negociació amb els sindicats i la corresponent informació a les famílies que calia realitzar per aplicar la mesura.

I ja que parlem d’equitat, una bona forma de fomentar-la fora el recuperar la sisena hora per a l’ensenyament públic de primària, però no amb caràcter no curricular, com va fer el primer tripartit, sinó de forma acadèmicament plena. Això fora una bona mesura per compensar la desigualtat entre els alumnes de la concertada i la pública. L’equitat demana mesures de discriminació positiva pels alumnes que ho necessiten. I personal professional preparat per aplicar-les.

Una altra forma de materialitzar l’equitat és la instauració d’activitats acadèmiques complementàries durant el mes de juliol per als alumnes que ho necessiten, amb caràcter voluntari i amb docents qualificats, que permetin recuperar aprenentatges no aconseguits durant el curs ordinari. Així, aquestes llargues vacances estiuenques no incidirien tant sobre la pèrdua dels hàbits d’estudi i certs coneixements bàsics que són necessaris per a seguir aprenent. De fet, les famílies preocupades i que poden, ja fan quelcom. No tot ha de ser colònies, per entendre’ns, encara que aquestes compleixen la seva funció socialitzadora, però no substitueixen els aprenentatges formalitzats.

No deixa de sorprendre en tota aquesta situació el silenci públic de les organitzacions de pares i mares, algunes d’elles tant combatives en manifestacions front el departament d’Educació per reivindicacions molt més abstractes que totes les implicacions que té el nou calendari. Temen enfrontar-se als sindicats docents? Del diàleg obert i sincer sempre en sortiran propostes positives pel benefici dels nostres alumnes; no és això del què es tracta?

Jaume Sarramona<br>
Jaume Sarramona

El Dr. Jaume Sarramona López és catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té publicats més d’un centenar de llibres o capítols de llibres i més de dos-cents articles en revistes tècniques. Ha estat president del Consell Escolar de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació. Ha estat assessor de programes de l’OEI, de l’OEA, del Govern Federal de Mèxic, de la Generalitat de Catalunya i de diverses institucions laborals i socials. Actualment és avaluador de l’Agència de la Qualitat de Catalunya, professor del doctorat de la Universitat Internacional de la Rioja i coordinador dels grups de treball que en el Departament d’Educació desenvolupen el currículum competencial de Catalunya.