L’any passat (2021) vaig ser una mica crític amb la fórmula del teatre gravat que per segon any consecutiu va utilitzar La Inestable per ser fidel a la seva cita amb la comunitat bellaterrenca i més concretament amb la Festa Major. No en va La Inestable va néixer conjuntament amb la Festa Major del 1983, amb un memorable Jocs florals de Can Prosa de Santiago Rusiñol.

Aleshores el meu article el vaig titular “La Inestable no es rendeix” i a fe que era cert perquè, no només mirava de sortejar els efectes col·laterals d’una pandèmia, sinó també d’una crisi d’actors i actrius la qual, crec, encara no s’ha dissipat. Però m’arriben notícies de que una nova incorporació pot resoldre aquesta mancança de vocacions amateurs. En concret m’han dit que el Roger Pallars, veí de fa un any, vol fer tallers de teatre. Visca! Ho celebro i molt perquè sens dubte aquesta activitat pot fer augmentar l’elenc de La Inestable i plantejar muntatges més ambiciosos.

Però tornem a la crònica del muntatge que el grup ha presentat enguany i que ha fet que les coses siguin com han de ser, és a dir: teatre en directe.

Per aquesta ocasió el grup ha triat el que jo en dic un “divertimento” escrit amb l’habilitat de qui ha fet molta comèdia i sobre tot molta “Sit-com” i comèdia de situació, en Jordi Sánchez i en Pep Anton Gómez. Però no ens duem a engany i pensem que això és una elecció fàcil. La comèdia de situació requereix de gran treball perquè els girs constants obliguen a un exercici d’interpretació que va més enllà del que hi ha escrit.

La Inestable se n’ha sortit airosa de la experiència amb un treball previ de memorització i la construcció posterior dels personatges. El conjunt ha estat ben harmonitzat pel seu director Josep Salomó que, a més, ha concebut un espai escènic realista que ha ajudat i molt al desenvolupament de l‘acció. Deixeu-me dir que una mala escenografia dificulta la direcció escènica i que el decorat i els elements escènics han d’estar al servei dels intèrprets.

En quant a la interpretació, com he dit, han estat a un bon nivell. La Júlia Vilaplana va creixent com a actriu,  això ja ho vaig dir fa temps, però li caldria fer un salt més, potenciar la seva veu i deixondir-se en escena. Crec que, si segueix actuant, podrem descobrir tot el seu potencial, però li cal una direcció ferma que la provoqui. L’Albert Gallemí té potencia i presència escènica i sap fer les inflexions necessàries per enriquir el seu personatge. La Mei Barceló sap navegar amb el seu personatge tot i que el seu perfil, per a mi, no encaixa amb el d’una filla que no deixa el niu ni que la matin. Però ben aviat em desentenc del prototip i veig a una actriu segura i de comicitat aguda. La Maribel Montolio defensa amb nivell un personatge de registre histèric i, a mida que avança l’obra, el va fent més sòlid. I arribem a la nova incorporació i aquí he de dir que el Roger Pallàs té un bon instint teatral i fins i tot m’entreveia a dir que La Inestable ha fitxat un Pere Arquillué, tant per la seva presència com per la seva veu.

Jo crec que amb aquest elenc i gent jove que es pugui anar incorporant mercès a aquests anunciats tallers, La Inestable prendrà volada. I des d’aquí i per a celebrar els 40 anys d’existència l’any vinent,  m’ofereixo a escriure una obra a l’estil “L’auca del Senyor Esteve”, però canviant el nom per el de Senyor Grau i Serra, personatge de la nostra auca d’en Valentí Castanys, i situant l’acció al nostre poble. Queda dit!

Ignasi Roda

Dramaturg