La tardor és una estació generosa en productes de la terra, un moment òptim per a fer rebost. Després de la calorada de l’estiu, i abans que el fred s’intensifiqui i els dies siguin massa curts, molts fruits assoleixen el seu punt òptim de maduració. Alhora, les pluges i l’augment d’humitat són ben aprofitats per moltes plantes. El setembre és el primer mes d’aquest període, de manera que es comencen a collir alguns d’aquests fruits, encara amb un regust d’estiu. En aquest escrit en repassarem breument uns quants.
A nivell de calendari agrícola hi ha un fet que defineix clarament aquest mes: la verema. El raïm és el fruit de la vinya, Vitis vinifera, una planta de la família de les vitàcies originària de l’Orient Pròxim, el cultiu de la qual es va expandir des de temps antics gràcies a fenicis, grecs i romans. És una planta altament tolerant a la sequera. Alhora, ha estat molt seleccionada al llarg dels segles, de manera que hi ha multitud de varietats que s’adapten a una gran varietat d’ambients, des de Grècia fins a Alemanya. El raïm és ric, especialment als pinyols, en tanins i polifenols com el resveratrol, elements amb un elevat poder antioxidant i molt beneficiosos per a l’organisme. La importància en la nostra cultura rau en el fet que, des dels grecs fins a l’actualitat, passant pels romans i l’època medieval, ha permès obtenir el vi, una beguda que, a part de la seva importància simbòlica, gastronòmica i tradicional, garantia la salubritat més que l’aigua gràcies al procés de fermentació i al seu contingut en alcohol. La collita del raïm és un procés tan important a Europa que no falta en les il·lustracions de cap calendari medieval. A casa nostra, la millor mostra és segurament el Tapís de la Creació de Girona (segle XI). La verema apareix dos cops, simbolitzant la tardor i també l’octubre, ja que aquesta feina se sol allargar fins aquest mes, mentre que al setembre correspon la batuda del blat. En d’altres calendaris, com el de Roda d’Isàbena (Ribagorça, segle XIII), la verema sí que correspon al mes de setembre, i a l’octubre li correspon una altra feina també relacionada amb el vi, el tràfec o trascolament. D’altra banda, el raïm també té la seva importància com a fruita fresca o en forma de panses, que permeten conservar aquest fruit.
Malgrat no aparèixer als calendaris medievals, hi ha una altra fruita que podria competir amb el raïm com a símbol d’aquest mes: les figues. La figuera, Ficus carica, és un arbre de la família de les moràcies, família en la qual trobem també les moreres. Més properes encara a la figuera, trobem les plantes del gènere Ficus, la majoria tropicals. I és que els orígens de la figuera sembla que es troben a l’Índia i el sud-oest asiàtic. Pistes que apunten a aquesta naturalesa tropical són el làtex blanc que desprèn, que ha estat utilitzat per cremar berrugues; les fulles grans i la vegetació frondosa; els troncs gruixuts i tortuosos; i sobretot, les arrels extenses i especialitzades en cercar aigua, que fan de la figuera un arbre molt desaconsellat per plantar vora canonades i desaigües. La seva expansió es remunta a temps antics, i és un arbre inseparable de les cultures de l’entorn Mediterrani. Val la pena remarcar, però, que a molts països europeus, la figuera és un arbre “exòtic”. Les figues són un aliment nutritiu i saludable, ric en sucres, vitamines i fibra. Són molt adequades per afavorir un correcte trànsit intestinal. La figuera és un arbre generós, que sol alimentar ocells, insectes i mamífers a part del recol·lector. Es pot fer molt gran i no requereix poda ni cap cura concreta. Per tal de poder ser conservades, les figues es poden assecar, esdevenint també un ingredient versàtil. Entre d’altres, són la base del pa de figa.
Acabaré amb un fruit segurament menys conegut, però igualment interessant: la garrofa. Darrerament se n’ha parlat en algunes notícies arran del seu preu en alça. El garrofer, Ceratonia siliqua, és un arbre de la família de les fabàcies, la mateixa que faves, mongetes, cigrons i llenties. És originari del mediterrani oriental, i només es troba en zones relativament properes al mar. El seu cultiu es va estendre per la conca mediterrània des de l’antiguitat, però sembla que la importància actual del seu cultiu és herència dels àrabs. Espanya és el principal productor mundial (gairebé un 50%), però d’aquesta producció, gairebé un 45% correspon al País Valencià, un 28% a les Balears i un 22% a Catalunya. Antigament s’utilitzava per alimentar el bestiar, i només en temps de fam hi recorrien les persones. Recentment, el seu ús s’està estenent, ja que la farina de garrofa té una gran versatilitat a la cuina, podent-se utilitzar, entre d’altres, per a l’elaboració de postres o com a substitut del cacau. Encara que es diu que la garrofa produeix restrenyiment, la veritat és que té un contingut de fibra considerable, i pot ser una ajuda en certs trastorns intestinals.
Acabaré amb uns breus detalls curiosos sobre el cultiu. Des de l’arribada de la fil·loxera a Europa, al segle XIX, la reproducció de la vinya es basa sobretot en l’empelt sobre soques de vinyes d’origen americà, resistents a aquesta plaga. Aquest mètode també pot augmentar la resistència a altres factors, com poden ser humitat excessiva o fongs i altres plagues. Tot i això, la vinya també es reprodueix molt bé per esqueix, que és interessant en el cas de varietats antigues resistents. La sembra de llavors no s’utilitza si no és per a la cerca de noves varietats o millora genètica. La reproducció de la figuera sol ser per esqueix o empelt. És freqüent trobar figueres que creixen de forma espontània de llavors que germinen, però en aquest cas, solen produir fruits escassos o amb característiques poc adequades, com són mida petita o gust insípid. Els garrofers es reprodueixen fàcilment per llavor, però molts cops s’han empeltat per tal de mantenir la productivitat o característiques dels exemplars i varietats més interessants. Se solien seleccionar els que produïen més polpa i menys llavors, ja que aquestes no tenien ús. Darrerament, el subproducte més valorat de la garrofa és la goma de garrofí, utilitzada com a additiu alimentari i per a la fabricació de les càpsules de molts medicaments. Aquesta s’obté de les llavors, de manera que els exemplars que es planten ara se seleccionen de forma inversa.
Agenda
El dissabte 17 de setembre se celebra a Igualada la Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades. L’organitza el Col·lectiu Eixarcolant amb l’objectiu de donar a conèixer i promoure l’ús alimentari de plantes caigudes en desús, ja siguin espècies i varietats de cultiu antigues o bé plantes silvestres comestibles. Al llarg de la jornada, els assistents tenen l’oportunitat d’assistir a xerrades, tallers, tastos, i fins i tot un dinar popular elaborat majoritàriament amb plantes silvestres. Podeu trobar el programa i més informació a https://eixarcolant.cat/pagines/7a-jornada. Si hi teniu interès, no badeu, les entrades pel dinar se solen esgotar aviat!
Amb l’inici de curs reprenem les excursions mensuals, i el dissabte 24 de setembre us en proposem una per l’entorn dels Cingles del Fai. Es tracta d’una excursió per un indret proper però alhora poc concorregut, que ens permetrà conèixer espais increïbles i gaudir de vistes esplèndides. Trobareu tots els detalls i l’enllaç per inscriure’s a www.naturaibiologia.cat/senderisme.html. També podeu escriure a abistue@naturaibiologia.cat per a més informació.
Detalls del Tapís de la Creació de Girona que representen respectivament la tardor i el mes d’octubre. Font: Catedral de Girona: https://www.catedraldegirona.cat/tapis-de-la-creacio/
Detalls de les pintures murals de Roda d’Isàbena que representen respectivament els mesos de setembre (verema) i octubre (tràfec). Font: Románico aragonés:
http://www.romanicoaragones.com/2-ribagorza/990361-RodaIsabena04.htm
