“Tot barrinant entorn la senyera”

by | set. 9, 2022 | Opinió

S’apropa la Diada i hom vol reflexionar sobre la bandera catalana, altrament coneguda com Senyera, que no ve pas de seny sinó de senya, “detall, tret de reconeixença d’un individu o un objecte”. Entenguem, doncs, perquè sempre parlem de la bandera com el nostre signe d’identitat.

L’origen d’aquesta bandera cal cercar-lo en una llegenda que tothom ja sap, però per refrescar la memòria la resumiré. La llegenda se cita per primer cop el 1551 en una Crònica general d’Espanya on s’explica que Guifré el Pilós en el seu llit de mort, ferit en una batalla amb els normands, li fou concedit pel rei franc el símbol de l’escut d’armes, tot mullant els dits a la ferida de Guifré i traçà quatre barres de sang damunt l’escut daurat del guerrer. Si és certa o no la llegenda poc importa, però a fe que aquesta simbolitza l’esperit combatiu per damunt de la derrota que, sembla, ha perseguit sempre el poble català.

En la narració, però, d’aquets fets em sobrevé el dubte de si la nostra Senyera s’hauria de presentar en vertical o en horitzontal. Sens dubte la imatge del rei franc traçant les quatre ditades de sang ens han de fer pressuposar que el senyal va ser dissenyat en vertical. Per altra banda sempre es parla de les quatre barres i aquí sí que podríem especular sobre el que cadascú entén com a barra. Per a un gimnasta o una ballarina, ben horitzontal, per a un presidiari ben vertical, per a un que s’ha vist enganyat, expressió recurrent “quina barra!”, etc.

Fent un viatge pel diccionari hom troba que, en heràldica, barra té tres accepcions:  “1) Peça fonamental que travessa diagonalment el camper (superfície) d’un escut, des del cantó superior sinistre fins a l’inferior destre, la seva amplària essent un terç de la de l’escut. 2) Impròpiament. Pal o faixa. Les barres catalanes. 3) En les representacions heràldiques, dit de les peces llargues o mobles col·locats en la direcció diagonal pròpia de la barra”.

Em quedo amb la primera ja que és el que segons la llegenda va passar. Aleshores…, no hauríem de representar les quatre barres en diagonal, d’esquerra a dreta?

En traslladar el símbol a un drap, i no pas un drap qualsevol sinó el drap que l’expressió nàutica fa servir: “a tot drap” que vol dir navegar amb totes les veles hissades, és a dir voleiant al vent, doncs, al traslladar les barres a una bandera que voleia com una vela es fa difícil imaginar el traçat de les barres en vertical, però, i per què no en diagonal?

Fa molts anys, de quan Franco vivia de cos present (ara encara és present tot i que el seu cos cria malves), un locutor de TVE que retransmetia les falles de València va dir quan la càmera va enfocar la bandera valenciana: “Y aquí, queridos espectadores, la bandera española repetida”.

Un traçat en diagonal evitaria la idea de que les quatre barres neixen de la “roja y gualda” tot i que aquesta es va dissenyar el 1759 per distingir-se dels pavellons navals que hissaven les naus d’Espanya, França i Nàpols, i que eren el mateix. De les tres opcions presentades va guanyar la de “cinc bandes de color groc-vermell-groc-vermell-groc, en proporcions 1:1:2:1:1” Curiosament no existeixen documents que relacionin la combinació amb els colors de la Corona d’Aragó, però no és difícil suposar que el dissenyador s’hi va inspirar, per no dir altres intencions soterrades. Digueu-me malpensat.

Deixeu-me acabar amb el poema de Miquel Martí i Pol que no fa gaire vàrem cantar el meu germà Àlvar i jo en la Tertúlia del Fòrum de Festa Major, un poema que ens va enviar el 1969 i que el meu germà Frederic va musicar amb molt d’encert. En Miquel fa referència a quatre banderes, cosa que fa pensar. El poeta va dir: “Sempre es perd una guerra però no la pàtria (la veritable guerra que es perd és la que s’abandona). I tornarem a treure la bandera quan els mals temps i la repressió hagin passat”. Doncs, això, hissem la bandera, sigui vertical, horitzontal o en diagonal, i proclamem que Catalunya vol ser independent.

LES QUATRE BANDERES

Tenia quatre banderes,

tres les vaig perdre en combat;

la bandera que fa quatre

l’he desada en un calaix.

No la’n trauré fins que bufi

ben fort el vent de llevant

i s’endugui aquest mal aire

que ens toca de respirar.

MMiP

Ignasi Roda Fàbregas<br>
Ignasi Roda Fàbregas

Concebut a Bellaterra l’estiu del 1952. Nat a Barcelona l’11 de març de 1953
Fill de Mª Rosa i Frederic. Ha viscut tota la vida a Bellaterra, primer com a estiuejant i després de manera fixa. Alumne i professor de teatre de l’escola Tagore de Bellaterra (1957-1983) fundada pels seus pares i en Ramon Fuster i Rabés. Activista cultural de Bellaterra: Impulsor de la Festa Major i La Cavalcada de Reis, director de la Cia. La Inestable, cronista amb l’escriptura del llibre “Bellaterra 1930 – 2005. Crònica de 75 anys”, etc. Escriptor, dramaturg, poeta, articulista, cantautor, actor, director, professor i pedagog de teatre.
Més informació a Viquipèdia

Vols llegir més…?

“Idea i somni”

“Idea i somni”

Tot plegat dona per pensar. I el primer que em ve al cap és que estem concebent una Catalunya independent sota el prisma dels partits i els polítics. És la seva visió la que preval davant la idea i el sentiment d’una gran part de la població catalana que va decidir dir prou al que el meu avi als anys 60 deia “una ocupació”, tot i no ser independentista.

“La gran riuada”

“La gran riuada”

Tenia 9 anys. Plovia a bots i barrals. Encara érem a Bellaterra. Aleshores les vacances escolars acabaven a finals de setembre, quan llavors, es feien les maletes i tornàvem a Barcelona. Era un 25 de setembre i era un dimarts.

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: