L’auca de Bellaterra de Valentí Castanys del 1930 incloïa al final aquests rodolins:
45
República? Monarquia?
Bellaterra cada dia!
46
I qui no s’ho vulgui creure
prengui el tren i ho vagi a veure.
No cal dir que Castanys va viure els anys convulsos d’un país que va passar d’una monarquia a una república, a una dictadura amb monarquia, tornant a una segona república, amb una lleugeresa, diguem-ne, que deuria fer feredat els seus contemporanis.
La monarquia espanyola, desprestigiada del tot aleshores i també ara pel mal comportament dels seus monarques, s’emmirallava al gran exemple de les monarquies, la de la Unió Britànica, altrament l’anglesa. El mateix passava amb els ciutadans que creien que una monarquia parlamentària era possible a Espanya, però cal una cultura monàrquica ben arrelada per arribar-los ni que sigui a la sola de les sabates de l’Imperi Anglès. Això no vol dir que aquesta monarquia sigui un exemple de virtuts. Les dinasties reials d’aquest imperi han tingut de tot, però el poble anglès els ha sobreviscut amb l’ajut (cultura) d’una literatura potentíssima, entre la qual la teatral, amb retrats reials d’una duresa extrema que segurament aquí, a Espanya, haurien suposat al bon William en un procés inquisitorial.
L’any de l’entronització d’Elisabet II coincideix amb el del meu naixement. La proclamació s’havia fet el 1952 per la mort prematura del seu pare, el rei Jordi VI, sobrevingut a rei per l’abdicació del seu germà el rei Eduard VIII. Diríem, doncs, que l’Elisabet va ser reina per carambola, heretant un món que s’anava sobreposant de la segona guerra mundial i alhora anava perdent les seves colònies. Però, desenganyem-nos; només cal veure d’on era reina i d’on encara és rei el seu fill Carles III: Austràlia, Nova Zelanda, Jamaica, Bahames, Belize, Granada, Papúa, Nova Guinea, Illes Salomó, Tuvalu, Santa Lucia, Sant Vicenç i les Granadines, Antigua i Barbuda i Sant Cristòbal i Nieves. Potser menystindreu alguns d’aquests països i els situareu en un imaginari literari, però no oblideu que el poder dels monarques també rau en el nombre de títols que posseeixen, i els d’Anglaterra s’emporten la palma, crec jo.
Bellaterra va ser fundada sens dubte per monàrquics i les seves maneres de fer les podríem titllar com gestores d’un petit reialme que s’havia constituït per reial decret – valgui la redundància – amb la permissivitat del moment d’una administració local, Cerdanyola del Vallès, que maldava per gestionar un poble que en qüestió de 30 anys havia passat de la pagesia a la indústria.
Ara no sé si som monàrquics, unionistes, republicans, totalitaristes o fins i tot republicans unionistes que creuen possible un estat de repúbliques espanyoles sense perdre el centralisme, però si sé que la mort d’Elisabet II ens ha remogut alguna cosa. La primera: que un rei/reina és efímer tot i la longevitat d’un regnat que, sembla, els fa eterns. En el cas d’Elisabet II, 70 anys, 2 menys que El Borbó Lluís XIV de França que s’endú la palma. Val a dir que el van fer rei amb 5 anys. Per tant, els reis moren i el món segueix funcionant.
La segona: que les seves perdurabilitats dependran de la literatura i la cinematografia que se’ls hi dediqui. Elisabet II ja l’han fet immortal abans del seu traspàs per les excel·lents pel·lícules que l’han retratada amb més o menys encert i la proliferació de biografies, això sense menystenir la seva manera de regnar que també caldrà contextualitzar.
I la tercera: oh meravella! que els reis són humans i pateixen les mateixes convulsions que la resta del poble, això sí, amb un estatus molt allunyat de la majoria dels mortals. Prova d’això va ser aquell “Annus horribilís” i les més recents convulsions familiars de la monarquia.
Però, tornant a Bellaterra, pel resultat de la votació de l’1-O a casa nostra, sembla que voldríem ser republicans, però a diferència d’una monarquia, una república s’ha de defensar amb les maneres de fer, amb carn i ungles i no pas com un privilegi dinàstic. Però, el cert és que des que ens van “regalar” una certa autonomia, els nostres dirigents han actuat més com a monarques absolutistes, que no pas com a republicans.
És o no, doncs, Bellaterra una Monarquia?
