En memòria de les víctimes de les riuades de 1962 al Vallès
Tenia 9 anys. Plovia a bots i barrals. Encara érem a Bellaterra. Aleshores les vacances escolars acabaven a finals de setembre, quan llavors, es feien les maletes i tornàvem a Barcelona. Era un 25 de setembre i era un dimarts.
Al Club Bellaterra s’havia programat un recital de cançó catalana o millor dit, de La Nova Cançó. El pare havia demanat al seu amic Josep M Espinàs que vingués a cantar les seves cançons. Just aquell any havia publicat el derrer disc Espinàs canta les seves cançons.
Plovia a bots i barrals. l’Espinàs no arribava. Venia amb el seu Sis-cents (600), potser, per l’Arrabassada. La gent (el públic) és neguitejava. El recital s’avia programat com una de les activitats de cloenda d’estiu. Era tradició fer una festa final al Club Bellaterra i potser ja s’havia celebrat el cap de setmana anterior i aquest recital deuria ser un acte esporàdic i fora de programa.
Finalment l’Espinàs va arribar, esparverat per la quantitat d’aigua que li havia caigut al damunt o millor dit, al damunt del seu Sis-cents, en el viatge per l’Arrabassada. Després d’excusar-se, va desenfundar la seva guitarra, va guardar la seva pipa, es va posar a cantar. Quan el recital va acabar la pluja havia minvat. Els efectes de l’aiguat a Bellaterra no van ser pas més greus que els habituals d’una tempesta d’estiu.
A l’endemà, dimecres, van començar a arribar les notícies. El mitjà era la ràdio. Ningú no s’ho creia. La pluja havia arrasat barris sencers a Terrassa i a Rubí, poblacions ben properes a Bellaterra. També a Cerdanyola l’aigua va fer estralls, però no amb la magnitud que les altres viles. Els morts es començaven a comptar per centenars.
D’això ja fa 60 anys i els interrogants no s’han esvaït. La memòria és tossuda si no té respostes i molta gent es segueix preguntant tantes coses. La magnitud de la tragèdia no ha estat superada encara. La naturalesa és ferotge davant el mal comportament dels humans. Aquell recital de l’Espinàs quedaria per sempre associat a la memòria, la meva memòria d’un nen de 9 anys que amb prou feines entenia res del que es parlava. Però potser l’impacta d’aquell fet va quedar enregistrat per sempre al meu cervell i, sense adonar-me, em va fer prendre consciència del que era una catàstrofe, una tragèdia i d’una crua realitat que apareixia de manera incòmode en el meu món encotonat.
Dos mesos després va caure la gran Nevada de Nadal, la més gran caiguda a Barcelona. La neu blanca va esborrar el color marró del fang que va arrossegar milers i milers de persones al Vallès, aquella nit del 25 de setembre de 1962, ara fa 60 anys.
