Lluny de reduir la pobresa extrema, l’expansió del capitalisme a partir del segle XVI va estar associada a una dramàtica de deteriorament del benestar humà, segons un estudi científic realitzat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) en col·laboració amb la Universitat Macquarie (Austràlia), que demostra que aquest nou sistema econòmic es va traduir en un descens dels salaris fins a situar-los per sota del nivell de subsistència, una reducció de l’alçada humana i un marcat repunt de la mortalitat prematura.

Sovint es dona per descomptat que, abans del segle XIX, la immensa majoria de la població vivia en la pobresa extrema, sense poder accedir a béns essencials com els aliments, i que el sorgiment del capitalisme va suposar una millora constant i espectacular del benestar humà.

Un nou article científic supervisat per l’investigador del ICTA-UAB Jason Hickel posa en dubte aquestes afirmacions. L’estudi, publicat a la revista científica “World Development”, demostra que les dades utilitzades per a fer aquestes afirmacions es basen en dades històriques del PIB i en tipus de canvi de la paritat de poder adquisitiu (PPA) que no tenen en compte de manera adequada les modificacions en l’accés als béns essencials. Aquestes dades no ofereixen una bona aproximació al benestar humà i poden fer l’efecte de progrés fins i tot quan els nivells de salut es deterioren.

Els investigadors utilitzen un enfocament alternatiu per a reconstruir la història del benestar humà. Analitzen tres indicadors empírics: els salaris reals (respecte a una cistella de subsistència), l’altura humana, i la mortalitat en cinc regions del món (Europa, Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana, Àsia meridional i la Xina) des del sorgiment de l’economia mundial capitalista en el segle XVI.

La seva anàlisi apunta a tres conclusions. En primer lloc, consideren poc probable que la pobresa extrema fos una condició normal o universal abans del segle XIX. Les dades sobre els salaris reals indiquen que, històricament, els treballadors urbans no qualificats solien tenir ingressos suficients per a satisfer les seves necessitats bàsiques d’alimentació, vestit i habitatge. La pobresa extrema tendeix a sorgir durant períodes de dislocació social dramàtica, com les guerres, les fams i la pèrdua de possessió, particularment sota el colonialisme. «Si assumíssim que la pobresa extrema era gairebé universal en el passat, llavors podria semblar una bona notícia que només una part de la població mundial viva en aquesta condició avui dia», afirma Dylan Sullivan, autor principal de l’estudi i investigador de la Universitat Macquarie. «Però si la pobresa extrema és un signe greu de malestar, relativament poc freqüent en condicions normals, hauria de preocupar-nos profundament que centenars de milions de persones continuïn sofrint d’aquesta manera actualment», afirma.

La segona conclusió és que, lluny d’aconseguir avanços en aspectes socials, l’auge i l’expansió del capitalisme van provocar una dramàtica deterioració del benestar humà. En totes les regions analitzades, la incorporació al sistema mundial capitalista es va associar amb un descens dels salaris per sota del nivell de subsistència, amb una reducció de l’alçada humana i amb un marcat repunt de la mortalitat prematura. «Això es deu al fet que el capitalisme és un sistema antidemocràtic en el qual la producció s’organitza entorn de l’acumulació de les elits i no a les necessitats humanes», explica Sullivan, qui afegeix que «per a maximitzar la rendibilitat, el capital sol tractar d’abaratir la mà d’obra mitjançant processos d’encerclament, despossessió i explotació».

Finalment, constaten que la recuperació d’aquest prolongat període d’empobriment no s’ha produït fins fa poc temps: el progrés del benestar humà no va començar fins a finals del segle XIX en el nord-oest d’Europa i fins a mitjan segle XX al Sud global. Això coincideix amb l’auge del moviment obrer, els partits polítics socialistes i la descolonització. «Aquests moviments progressistes van redistribuir els ingressos, van establir sistemes de proveïment públic i van intentar organitzar la producció entorn de la satisfacció de les necessitats humanes», explica Jason Hickel, qui afegeix que «el progrés sembla venir dels moviments socials progressistes».

Podeu trobar més informació aquí.

FOTO: Edifici ICTA-UAB | ICT-UAB