En Plàcid Garcia-Planas, sabadellenc amb família bellaterrenca, és el cap de la secció internacional de La Vanguardia. Treballa com a reporter, i ha cobert diversos conflictes bèl·lics des de l’any 1988. Ha estat present a la guerra dels Balcans, la guerra del Golf, ha informat des de l’Afganistan i, recentment, des d’Ucraïna.

Tot just després de l’atac rús sobre Ucraïna, es va traslladar al territori, on va romandre durant un mes: inicialment a la rereguarda i posteriorment, a les principals ciutats ucraïneses, Mikolaiv i Khàrkiv. Els mesos posteriors, ha coordinat l’equip de la secció internacional del diari. 

Des de ben jove has cobert diversos conflites bèl·lics. 

Jo fa 34 anys que soc reporter, no reporter de guerra. De fet, no crec amb el reporterisme de guerra. Crec amb el reporterisme. Qui no sap escriure una crònica des de l’Hospitalet, no la sap escriure des de Khàrkiv. En 34 anys he anat a 10 guerres, que tampoc són tantes. Des d’un principi vaig voler que la guerra per mi no fos addictiva. El que m’ha permès no ser un adicte de la guerra és reflexionar molt sobre com s’explica i no ser un periodista que no sap sortir de les guerres per adrenalina. 

Per molt que agafis certa distància cap al conflicte, t’acaba condicionant com a persona?

Jo em dic Plàcid. No estic programat per la guerra, però em van ensenyar que la feina que fes l’havia de fer ben feta. El reporterisme és com el sexe. Se n’aprèn practicant. Quan vaig anar a la primera guerra del Golf, que va ser la meva primera guerra, em vaig moure molt bé sobre el terreny, però encara no havia practicat. Aleshores, on vaig començar a aprendre a escriure va ser a Bòsnia.

“El que em va mantenir a l’ofici és el repte narratiu”

Per què allà?

Perquè va ser una guerra llarga. La primera guerra del Golf va ser un vist i no vist. Allà ja va ser una guerra de proximitat, de veure com moria la gent de prop, una guerra europea. Aleshores hi va haver un moment en què vaig estar a punt de dir que jo ja no anava més a la guerra, perquè a mi no m’agrada la guerra, a més em fa mandra anar-hi. 

I què em va mantenir? No l’adrenalina, sinó el repte narratiu, perquè veia que la guerra s’explicava i s’explica molt malament en general. S’explica des del patetisme d’arrel romàntic, o sigui, convertim el dolor en un pas de Setmana Santa i acabem fent una caricatura del dolor de l’altre. Per això jo soc bastant crític amb el World Press Photo. Crític, no contrari, eh. 

Aleshores, el que em va mantenir a l’ofici és el repte narratiu, el dir: “Ostres, com es fa per transmetre una cosa tan complexa que va més enllà de la mare amb el fill ensagnat?” És molt més complex. Com es fa per explicar-ho? Això és el que em va mantenir a la guerra. 

“El reporterisme és la literatura de l’observació”

Després de tants conflictes viscuts com a reporter, has obtingut la resposta?

La resposta la vaig trobar a Bòsnia. Al final, el reporterisme és la literatura de l’observació. Hi ha literatura de ficció, Harry Potter, i la literatura de ficció que és periodisme. Al final tot és literatura, entenent literatura com la paraula adequada en el lloc adequat. Jo, a Bòsnia, vaig trobar dues eines molt potents narrativament. Una és la lírica. Jo recomano a tots els estudiants de periodisme llegir poesia perquè en el periodisme de guerra, has d’encabir la fi del món en un foli i mig. Aleshores, la lírica i la poesia t’ensenyen a posar molta intensitat en poques paraules. 

Després parlo de la paradoxa, perquè la guerra intensifica la paradoxa. Per exemple, la marca de la pistola amb la qual es va començar la Primera Guerra Mundial, el 28 de juny de 1914, matant els hereus de la corona Austro-Hongaresa, encara existeix i encara continua fabricant pistoles o es fabrica i es venen bales eco-friendly: “Non-toxic ammunition”. A la publicitat es veu una bala tota lluent sobre un camp de margarides i un arbre que es reflecteixen: “Mata els humans, però no mata les flors”. 

Creus que aquestes dues eines són les que permetrien fugir de la romantització de la guerra?

El patetisme de Setmana Santa és un ingredient. El problema és quan es converteix en el 90 % d’una crònica o d’una foto, quan, com a màxim el patetisme hauria de ser només un 20 %. És una qüestió d’identitats i aquestes eines, sí, et permeten fugir-ne, sobretot la paradoxa. 

Internet ha fet que tothom digui el mateix de la mateixa manera. Tothom es copia. Aleshores hi ha una manca total de mirada lateral. Per exemple, fa vuit anys, quan tota aquesta marea d’immigrants va desembarcar davant de Turquia i Grècia i de Grècia van anar cap al centre d’Europa, hi va haver un moment en què l’estació de Keleti, de Budapest, va quedar bloquejada. Què feien els periodistes? Anar al pas de Setmana Santa: Una mare amb el nen que plorava. Aquesta mare sap perfectament què és la premsa. Probablement molts dels que venen aquí tenen estudis universitaris. No són tontos. Utilitzen la premsa. Jo estic a favor que l’utilitzin. 

Cadascú fa servir les eines que pot per tirar endavant. No recrimino que aquesta dona agafi el nen i plori més o menys artificialment perquè li facin la foto. En té tot el dret i l’animo a que ho faci. El problema és el periodista, que cau en aquesta postal.

“El periodisme s’està convertint en una gran fotocopiadora”

Per mi era molt més interessant, tres carrers més enllà, tres adolescents afganesos descobrint per primer cop a la seva vida un sex-shop. Allò també és èxode. Allò també és dolor. Hi ha una manca brutal de mirada lateral, perquè tothom va al punt fàcil: internet i tothom narra de la mateixa manera. El periodisme s’està convertint en una gran fotocopiadora. 

A causa d’Internet.

A causa de tot: No hi ha calés per enviar reporters fora, tots estem enganxats a la pantalla. Té moltes causes. 

Com valores el tractament periodístic que s’ha fet d’aquest darrer conflicte entre Ucraïna i Rússia

Jo reivindico el reporterisme, perquè al reporter li agrada que el món el sorprengui. Al tertulià i a l’opinador els incomoda que el món els sorprengui. Volen encabir la realitat en la seva idea prèvia. Al reporter de veritat, vol que el món el sorprengui. Més que res, perquè la vida és sorprenent. 

Jo crec que en l’àmbit de l’estat espanyol s’ha cobert prou bé. Parlo de reporters que han anat allà. Aquí, com sempre, massa opinadors. Aquest estiu no l’altre van començar a sortir “talibanòlegs” de sota les pedres: gent que mai havia estat a Afganistan i ho sabia tot sobre el país. I ara han començat a sortir “ucraïnòlegs”. Aquest és un país que hi ha moltes persones que han de complir set hores al dia de “bla, bla, bla”. 

Em van trucar d’una ràdio i em van preguntar: “I el Putin què farà ara?” Doncs jo què collons sé… Hi ha molt “bla, bla, bla”. S’ha d’anar als llocs, perquè sobre el terreny és on trobes la paradoxa i la contradicció. 

“El reporter és qui s’apropa més a la realitat”

I també són els grans mitjans els que es poden permetre enviar a algú…

Ja al final ni els grans mitjans, perquè tothom està acostumat a tenir-ho tot gratis. No compra diaris ningú. Per mi, el reporterisme és una eina de coneixement que s’està perdent. El pitjor reportatge és el que quan el comences a llegir ja saps el que et dirà fins al final, perquè vol dir que quadra tot. I la vida mai quadra al 100%. El “no quadrar” és com s’expressa millor o t’apropes més a la realitat.

Per mi el reporterisme és una persona que va allà amb un boli i una llibreta, hi hagi guerra o no hi hagi guerra, però hi hagi una tensió i que ho reflecteixi com pugui amb poques paraules. Segurament no arribarà a la realitat, però s’hi aproparà. El reporter és qui s’apropa més a la realitat. I aquesta eina de coneixement s’està perdent. 

Per exemple, hi havia molts nois joves que volien trepitjar Ucraïna, dir “he estat a Ucraïna” i t’enviaven un Instagram dient: “Estic a 100 metres de la frontera amb Ucraïna”, “He posat un peu a Ucraïna”, “Ja soc a Ucraïna”: era el “yo, mi, me, conmigo”. I, al final, entraven a Ucraïna sense haver sortit d’ells mateixos. 

Al final, però, qui pot acabar fent una crònica més completa és aquell qui recull més informació i, per tant, aquell qui pot estar més temps sobre el terreny. 

Sí, però el reporterisme s’aprèn practicant i és literatura contrarellotge. Tu al final tens dues hores per veure i dues hores per encabir. De vegades no cal buscar molt, perquè més que trobar ho llegeixes pel carrer. Mikolaiv: un riu, una ciutat bombardejada, un pont. Semblava la Segona Guerra Mundial: tot de gent sortint, en silenci, amb les rodes de les maletes. Aleshores no calia aturar-se amb algú, quedar-se mitja hora parlant i que et digués que havia matat la seva tieta: només calia mirar-los els ulls i intentar descriure’ls.

En aquest cas, creus que aquesta guerra més propera a Occident ha estat diferent d’altres guerres que tenen lloc a països més allunyats?

No, perquè al final tots morim de la mateixa manera. Hi ha dos actes a la vida que fem sols: Néixer i morir, per molt que al llit t’envoltin cinquanta familiars. Al final, és tot molt igual, perquè la base humana és la mateixa. El que canvien són els components geopolítics. 

On freguen les plaques tectòniques hi ha terratrèmols. Hi ha guerres dins d’una placa i tenen relativa repercussió. Hi ha guerres que es fan al mig d’una falla, del punt de trobada entre dues plaques. Aleshores, repercuteixen a tot arreu. 

Hi ha actes que són conseqüència d’un acte que passa a 10.000 quilòmetres. Els xinesos, a l’altra punta del món, ara ja saben que si un dia es volen menjar Taiwan, probablement se’l menjaran, però els costarà.

A mi, quan em van preguntar al principi de la guerra: Com acabarà aquesta guerra? Jo sempre responia el mateix: La guerra d’Ucraïna acabarà a Rússia. Acabarà definint Rússia. Rússia amb aquesta guerra s’ha mostrat dèbil. Amb aquest exèrcit que va guanyar la Segona Guerra Mundial ha demostrat que té els peus de fang. I això tindrà unes repercussions en el futur tremendes, per Rússia, per tot Europa i el món. 

Si tu m’arribes a preguntar fa set mesos: Suècia i Finlàndia entraran a l’OTAN? Et diria “Estàs boja!”, perquè la neutralitat estava a l’ADN d’aquests dos països. Això ha canviat. Aquesta guerra ha canviat ADNs. 

La figura del corresponsal també implica fer aquestes anàlisis?

Això ja és més feina de l’analista. El reporter és un “xerpa”. És qui guaita, però el reporter és testimoni de què veu al quilòmetre quadrat, no més. Ara, el bon reporter sap quan la realitat que veu la pot traslladar d’un quilòmetre quadrat a trenta quilòmetres quadrats o no, només a cinc. Has de ser molt prudent. Veus molt poc espai. Sovint estan més ben informats sobre la guerra des de la redacció… 

“El reporter s’ha de posicionar a favor de l’ésser humà”

Tu estàs més prop de la batalla i això et permet estar més a prop de l’element humà. No és cert que el reporter no hagi de posicionar-se en una guerra. S’ha de posicionar a favor de l’ésser humà, de la víctima, però sempre tenint en compte, que no hi ha blancs i negres purs i que un pot ser víctima al matí i botxí a la tarda. La condició de víctima no et fa ser sant. 

Ser una persona empàtica i sensible és aleshores un tret indispensable del reporter?

Sí i ajuda moltíssim. Sobretot, més que empàtic, que també, és que l’altre noti que tu ets conscient de les teves limitacions, que no ets un heroi. Aquí hi ha una qüestió de la qual ningú en parla, que és l’ego. Tu vas allà per veure si guanyes algun premi. L’ego no és dolent. L’ego mou el món. El que passa és que l’has de tenir controladet i sobretot no autoenganyar-te. Tu no ets una Mare Teresa de Calcuta. Tu vas allà perquè et paguen un sou, perquè signes la teva foto i el teu reportatge. 

Un reporter espanyol un dia li va preguntar a un altre: Per què anem a la guerra? I l’altre va dir: perquè t’estimin més. Quan vas a la guerra et comencen a contactar per Whatsapp gent que no veies des de feia anys: “Que t’estimem molt, tal..” Després tornes de la guerra i no et tornen a contactar. 

Quines han estat les situacions més complicades amb les que t’has topat?

Les pitjors guerres són les guerres amb un mateix i les guerres a casa teva. La meva pitjor guerra va ser quan els ocupes van entrar a casa meva fa vint anys. Jo estava cobrint la guerra a Kosovo, i hi havia nens de la meva ciutat tapats com palestins jugant a la guerra a casa els meus avis i besavis. Quan finalment van sortir, n’hi havia cinc o sis que estaven mig drogats. 

Era un moment en què hi havia diverses manifestacions a Sabadell i van fer diverses pintades. En una d’elles hi posava: “Garcia- Planas”. A mi en cap guerra, i mira que n’he vist i m’han llençat míssils, però en cap m’han apuntat perquè em deia Plàcid Garcia-Planas. Ells senzillament apuntaven a l’enemic i jo era allà, però mai m’han apuntat per qui era. En canvi, a Sabadell, a la meva ciutat, hi havia almenys cinc pintades. Aquí és on apunten per qui ets. A les guerres no els importa qui ets. 

I ningú va obligat a una guerra. Hi anem perquè volem. Hi ha algun equip de televisió que van dir: “Nosaltres tenim un equip de psicòlegs per ajudar als qui tornen de la guerra”. I jo vaig pensar: “Si necessites psicòlegs en tornar d’una guerra, és perquè hi has anat sense saber què és una guerra i si hi has anat sense saber què és una guerra, no sé si l’has explicat bé”. Pots explicar alguna cosa que no saps el que és? 

Però, fins que no hi vas, no saps què és una guerra

Però ho pots intuir. Hi ha pel·lícules que t’ho posen molt bé. En tot cas, conec periodistes que han anat a una guerra i han dit: Això no és per mi i han tornat. 

Tu creus que estaves preparat la primera vegada que vas anar-hi?

La primera vegada vaig sortir d’aquí el matí de reis de l’any 1991. Volava cap al nord de l’Aràbia Saudí quan Saddam Hussein havia envaït Kuwait. Tenia 26 anys i me n’anava amb un vestit antiquímic. Jo veia tothom obrint regals i jo me n’anava cap allà. Sabia el que era una guerra? No. Bé. Sí. Et diria que sí. Jo creia que ja sabia que anava un lloc on podia morir.  A una guerra pot morir tothom. Què passa que perquè tu ets “tal” no moriràs? Tu vas a un lloc on pots morir i ningú te n’obliga. Ningú els ha posat la pistola al cap. 

Creus que això t’ha modelat com a persona? T’ha fet ser més fred, més sensible?

Saps que crec que no m’ha canviat gaire? M’ha canviat narrativament, és a dir, la guerra m’ha ensenyat a escriure. I escriure també és un exercici de coneixement personal, però jo crec que em seguiria dient Plàcid. En el fons, tot és molt volàtil. 

I ara tens la intenció de seguir cobrint conflictes bèl·lics?

Ni em tanco ni m’obro. Si ve, bé. I sinó, també. Perquè tinc mil projectes narratius, de memòria, de no memòria, etc. Estic fent dos documentals, dos llibres, una exposició… La qüestió és que et bulli el cap creativament. 

Amb quins debats ètics t’has trobat durant la trajectòria?

El debat ètic sempre el tinc quan he de descriure un cadàver. És el més difícil, perquè un cadàver ets tu. Quan vas amb el boli i la llibreta i veus una persona estirada a terra, si haguessis nascut a la ciutat i el lloc on va néixer ella i ella hagués nascut on tu vas néixer, potser ella estaria dempeus i jo estirat allà, perquè tot és molt aleatori, volàtil. Aleshores, un cadàver és un mirall. Sempre ho és, entre altres coses perquè hi arribarem. 

“Mantenir el respecte” i alhora transmetre“la duresa d’una guerra”

Hi ha una part d’humà i de respecte necessari per no caure amb el patetisme d’arrel romàntic. Com descrius un cadàver mantenint el màxim respecte i alhora que permeti conèixer la duresa d’una guerra?

El primer dia que vaig anar a Mikolaiv, vaig anar al dipòsit de cadàvers. Hi havia dues habitacions plenes i hi havia deu o dotze soldats morts dins de bosses de plàstic repartits per tot el pati. Hi havia un parell o tres de bosses que tenien molt poc volum: semblava que no hi hagués un cos dins. I li pregunten al responsable: “Aquí hi ha un cadàver?” I diu: “Sí,sí” i dic: “Però si no té volum” i diu: “Bueno, esque la guerra de vegades et menja molt” i tornant em truca el Clapés* de Rac 1 i em diu “Va, explica’ns què has vist avui”. 

Clar, jo li podria haver descrit com vaig obrir la porta i vaig veure quaranta cadàvers en una mateixa habitació uns sobre els altres. No ho vaig fer. Els vaig explicar això del volum. Aleshores una radiooient es va queixar: “Home, esque aquest detall no calia donar-lo, perquè es massa escabrós”. 

Tampoc et puc edulcorar la guerra! Jo ja vaig optar per no descriure les dues habitacions, però sí la duresa a través del volum d’una bossa, perquè tampoc pots obviar. Si no, ves aquí i fes un reportatge sobre un concurs de sardanes. El món és el que és i tu l’has de reflectir d’alguna manera, amb respecte, a l’altre. L’has de reflectir. Però aquí de vegades hi ha gent que no mira la realitat o no vol perquè aquí s’hi està molt bé i se sent molt còmode. Jo crec que era una manera no escabrosa de descriure una realitat duríssima. 

Tens clar el que diràs i el que no quan ho veus?

Ningú t’ha ensenyat a tu a descriure un cadàver. Ho has de viure, experimentar i decidir tu mateix.  Cada situació té la seva solució narrativa. No hi ha una solució per tot. Evidentment, no hem de sortir del respecte. Sempre hem de pensar que si el que hi ha allà a terra fos un amic teu, com no t’agradaria que algú escrivís sobre allò. 

Parlem de posar-se al lloc de l’altre. 

Sempre. Sempre posar-se al lloc de l’altre i sempre al lloc del dolent. Si tu i jo haguéssim nascut a Moscou amb segons quina família seríem “mega prorussos”. I si haguessis nascut a segons quin lloc en un ambient rural, probablement, voldries i t’agradaria portar burca, perquè no has conegut altra cosa malauradament. 

“Mil i una paraules valen més que una imatge”

Per tant, on creus que ha d’apuntar el reporterisme?

El reporterisme ha de lluitar contra l’època i sobretot contra la seva desaparició, perquè cada vegada n’hi ha menys. La primera víctima de la guerra no és la veritat, és el matís. Ens movem en un món ple d’imatges. Una imatge val més que mil paraules, però mil i una paraules valen més que una imatge, perquè amb la paraula dissecciones molt millor el matís que amb una foto, però la gent es queda: “pam” amb flaixos. I prou.