Cinc anys d’una jornada guanyada a pols per tantes i tantes persones que varen creure que la independència era possible. És clar que no va ser així, i que el preu que varen pagar una colla de gent, polítics i no polítics, va ser desproporcionat, dolorós, feixuc i indignant. Ara, després de tant estira-i-arronsa, s’intenta fer creure que encara és possible, i el camí que es vol portar és ben diferent per cadascuna de les organitzacions polítiques i socials que en aquest moment lideren el país.
L’única manera de ser independents serà la que els Catalans vulguin, sense demanar permís a ningú, amb la desobediència civil, sabent que les conseqüències seran força greus i doloroses. El problema és: qui es posarà al davant i assumirà les conseqüències? Jo, per la meva part – i ho dic amb certa recança demanant perdó per endavant -, no soc capaç ni d’assumir aquesta responsabilitat, ni de demanar que l’assumeixin els altres. Sempre he cregut, per convicció pròpia, que per sobre de la violència hi ha el diàleg i el pacte, assumint totes les conseqüències. Per tant, no em queda més remei que demanar seny i deixar la necessària rauxa en un segon terme. Que tinguem sort. Seguim!!
