Catalunya és alguna cosa més que un territori, és una idea i les idees fan por als qui manen. No menystinguem una idea. Una idea neix sense límits i requereix del somni per créixer, d’aquell somni que va emergir l’1 d’octubre i que es va desballestar. Aferrar-se, però, a aquella data i a aquell esdeveniment per veure el futur és un error, però també és un error voler-lo ignorar.
L’1 d’octubre de 2017 va ser la culminació d’un llarg procés de sensibilització on va aflorar un sentiment de pertinença a una Nació menystinguda per Espanya i Europa. La idea de catalanitat d’un sector polític i la seva militància (CiU) s’havia trasmudat cap a una nova visió centrada en la independència, deixant de banda aquell “peix al cove” com a fórmula d’entesa. Molt abans, part dels polítics d’una esquerra capaç de plantar cara a la dreta (PSC) van deixar la seva militància i es van afegir a opcions independentistes, arrossegant amb ells part de les bases, alhora que el partit sucumbia definitivament al centralisme del PSOE. Altres línees esquerranoses (ERC) van reforçar el seu discurs independentista i van avançar com a alternativa de govern. Simultàniament naixien opcions més radicals amb anhel independentista (CUP), alhora que aterraven visions més ponderades i, per què no dir-ho, condescendents amb la idea independentista (BCN en Comú) estretament lligades a un partit espanyol.
Tot plegat dona per pensar. I el primer que em ve al cap és que estem concebent una Catalunya independent sota el prisma dels partits i els polítics. És la seva visió la que preval davant la idea i el sentiment d’una gran part de la població catalana que va decidir dir prou al que el meu avi als anys 60 deia “una ocupació”, tot i no ser independentista.
Potser ja va essent hora que els polítics comencin a fer un canvi en la seva manera de veure les coses, s’alliberin de les clucales (1) que no els permeten veure el seu entorn mentre fan rodar la sínia de la política sense avançar.
El descontent de la població es generalitza i això ens porta al desencís. No és aquest l’objectiu dels qui manen a Espanya? Però també ens porta a la inactivitat, a la passivitat d’acció perquè no emergeixen propostes que ens facin avançar i això ens porta a desdibuixar la “idea” i el “somni”.
Qui, doncs, ha d’empènyer la “idea” i el “somni” d’una Catalunya independent? Si durant 5 anys els partits i els polítics no han estat capaços d’avançar, serà hora de conquerir l’objectiu amb altres estratègies. Quines? Calen noves idees per poder somiar i fer que el somni sigui realitat.
(1) Clucales: Rotllanes d’espart o de palma, unides per un cordó del mateix material amb què es tapen els ulls d’un animal que roda a una sínia, a un molí o a una era perquè no es maregi. Vulgarment es diuen cucales i també anomenades ulleres.
![[EMD 7 anys] Compteu amb mi](https://i0.wp.com/bellaterradiari.cat/wp-content/uploads/2020/05/jordi-fau-president-del-club-bellaterra.jpg?resize=440%2C264&ssl=1)
