En Luis Mir Filizzola té només 23 anys i des que va començar a dedicar-se al piano, a l’orgue i a la composició musical ha creat la banda sonora de diversos curtmetratges i documentals. El jove bellaterrenc té clara la seva vocació: dedicar-se a explicar històries a través de la música i ens ho explica en aquesta entrevista on ens aproparem una mica més al món de la música i les bandes sonores, el cinema i la seva experiència personal.
Luis, quan vas decidir dedicar-te a la música?
A mi la música sempre m’ha agradat, sobretot en un context en el qual s’estigui explicant una història, és a dir, la música en sí m’agrada, però m’agrada que, quan escoltes una simfonia de Beethoven, sempre hi hagi una història darrere. Normalment no te la solen explicar.
És per això que t’has volgut dedicar a compondre música per cinema?
Sí! És on és més explícit aquest efecte. En el món modern en el qual vivim des de fa 100 anys. Abans, a l’òpera, empraven la música per a explicar una història, o sigui un conte, una experiència o qualsevol cosa. I això sempre m’ha agradat.
“El que m’agradava era explorar l’harmonia”
Com vas començar en el món de la música?
De ben petit vaig començar a estudiar música en una acadèmia i m’encantava. Era una classe compartida. Érem com quatre o cinc nens que tocàvem el piano. Anàvem practicant fins que la professora arribava al teu lloc i et preguntava com ho portaves. Jo sempre ho portava malament perquè el que m’agradava era explorar l’harmonia.
Em fascinava i em fascina l’harmonia. És com el coixí que hi ha a la música, que li dona un color a la melodia. La música són harmonies, melodies, contrapunt, però també és explorar les emocions que miren de transmetre alguna cosa i el que la música transmet culturalment canvia. I, es clar, depenent de la cultura, l’emoció que transmet també pot canviar.
De petit veia moltes pel·lícules de Disney i m’agradaven molt els musicals que feien, em cridaven molt l’atenció. M’agradava desengranar la música que escoltava, entendre com estava feta, entendre quins recursos utilitzaven, potser una mica inconscientment.
No sé si aquest va ser el punt definitiu, però quan vaig veure la pel·lícula del Sistè sentit, amb la música de James Newton Howard, amb 13 o 14 anys i la banda sonora, vaig dir: Ostres! Em va captivar. Com el músic explica una història tan curiosa i amb tants girs de guió… I vaig dir: jo em vull dedicar a això: a crear música amb un propòsit, que tingui un sentit aquesta creació.
I quan et vas endinsar en el món de la composició musical?
Per casualitat van presentar-me a un director de cinema i vam començar a parlar i a compartir música amb aquest, fins que un dia va passar-me el contacte d’un altre jove director de Madrid. Ell tenia un projecte de curtmetratge, buscava un compositor, li havia agradat la meva música i em volia conèixer!
Això va ser el 2017, quan vaig fer el meu primer curtmetratge seriós. I la veritat és que, des de llavors, de cada projecte me’n ha sorgit un altre. També ho combino amb l’orgue, que és un instrument que m’agrada molt.
M’agrada sobretot el misteri que té aquest instrument. La gent el veu com una cosa avorrida, però no ho és. A la banda sonora de la pel·lícula Interestel·lar, per exemple, fan un ús de l’orgue d’una manera “súper, súper” nova.
Per tant, compons a base d’aquests dos instruments, l’orgue i el piano?
Només toco el piano i l’orgue, però l’instrument que utilitzo per compondre és el piano. Tinc el meu estudi a casa, amb un piano digital amb connexió MIDI. Allà hi tinc tots els meus controladors MIDI i és el meu estudi de producció. Utilitzo el piano per compondre, connectat a l’ordinador, on tinc un programari.
Com és el procés creatiu a l’hora d’elaborar una banda sonora?
Cada projecte és un món. Hi ha vegades que et criden amb tot el projecte acabat,i ja tens tot el material i les imatges. D’altres vegades, abans del curtmetratge t’expliquen el que passarà, però no està gravat, et passen el guió. Si t’agrada i et convé, acceptes el projecte i comences a treballar.
A mi m’agrada molt més quedar amb el director i que aquesta persona cara a cara m’expliqui de què va el seu projecte. Ens preguntem: “Què vols explicar? Què volem explicar amb aquesta història? Quin és el propòsit? El projecte? Parla’m dels personatges”.
És una cosa que és molt important abans de posar-se a treballar, que és una cosa que es diu la spotting session. Això és un terme americà que significa asseure’s amb el director, amb el projecte, amb les imatges i decidir on hi haurà música i on no hi haurà música. Tenir clar abans de treballar on anirà.
“El millor que et pot passar és que l’espectador surti del cinema sense pensar que hi havia música”
Una mateixa melodia podria valdre per una pel·lícula de terror com en una comèdia?
Quan treballes per una pel·lícula és bo pensar en què és el que volem explicar. Aleshores, depèn. Existeix la música anempàtica, quan per exemple hi ha un assassinat i sona música alegre. Et donen alguna cosa que no t’esperes.
A la comèdia, també, hi ha el típic moment en què apareix música terrorífica. Pots jugar amb el contrast musical, però sobretot: Un compositor de bandes sonores no pot ser un gondoler – i això ho deia un gran crític de cinema- ha de ser un cineasta. Això significa que, quan et donen una pel·lícula, la música que fas servir ha de ser pel projecte. No poso la música en funció de l’emoció de l’escena, l’important és que la música t’expliqui o t’ajudi a entendre. Només cal escoltar les bandes sonores d’Star Wars o ET.
La música et guia i l’espectador tampoc es dona compta d’això, no diu: “Ah mira, ara la música ens porta cap aquí”. El millor que et pot passar és que l’espectador surti del cinema sense pensar que hi havia música, perquè ja t’ha conduït amb la música sense que te n’adonis.
Amb quin tipus de film et sents més còmode?
M’agraden tots els gèneres, però el que sí que m’agradaria fer i encara no he fet és terror.
Creus que és més complicat?
No. Depèn de la pel·lícula. Avui en dia el terror està evolucionant molt. Està convertint-se en molt surrealista. Venim del passat La matanza de texas, Muñeco diabólico… un personatge molt característic que vol matar o fer alguna cosa. Tot molt exagerat, però ara el terror fa un gir, perquè ja està molt utilitzada la idea d’una casa on hi ha un esperit i en aquesta vessant surrealista la música hi juga un paper molt important, perquè pots crear aquest ambient, aquest malestar a l’espectador. Juguem amb el disseny per crear un camp de so experimental que funciona molt bé.
Ara hi ha molta tecnologia. No hem d’oblidar el que és clàssic, tampoc progressar per progressar. Però ara les possibilitats de so són infinites. La pregunta és: fins a on estàs disposat a arribar per estremir l’espectador? Hi ha compositors que arriben a donar cops als instruments per crear nous sons. Pots aconseguir molts sons nous. Fa poc va sortir un senyor que va inventar un instrument que podia crear sons brutals per les pel·lícules de terror.
Sobre la complexitat dels projectes, un mestre que vaig conèixer en el camp em va dir: Lluís, has de prendre’t cada projecte que facis, sigui més gran o més petit, com si fos Lo que el viento se llevó, perquè al final és la teva feina. Has de dignificar la teva feina i donar-ho tot. És una vocació. Anem a fer que la gent senti la història, que la pugui experimentar.
Gràcies Luis
Podeu escoltar algunes de les seves composicions tot seguit.
- Una de les pistes de la banda sonora d’un dels seus treballs, Train to Manhattan:
- Un dels vídeos que fa pel seu compte d’històries amb l’orgue:
FOTO: Luis Mir Filizzola en una entrevista a Bellaterra | Aina Sanllehí Galera
