Els plens de l’EMD no deixen de fascinar-me, i vull compartir aquesta fascinació. Fa vora un any i mig que ja no treballo al BellaterraDiari, i lamentablement ja no puc estar tan al dia com m’agradaria de l’actualitat bellaterrenca. Tanmateix, gràcies als esforços de la seva redacció he pogut constatar que aquest temps ha servit perquè tot quedi igual a l’EMD, i enlloc això es fa més evident que al fantàstic espectacle dels plens, que tristament pocs bellaterrencs i bellaterrenques segueixen de prop. Perquè jo, al contrari de molts bellaterrencs i bellaterrenques, sí vaig mirar l’últim ple.
Vagi per endavant la voluntat constructiva d’aquest article, que deixaré tot seguit ben clara: l’alternativa de proximitat a Netflix són els plens de l’EMD, els gran desconeguts de l’humor provincià. I Bellaterra se’ls està perdent! Els ganxos són molts: actors coneguts i propers, temes candents i d’interès pel poble, i fins i tot versió original en català (sense subtítols, que potser caldrien). Tot ben barrejat amb una mica d’austeritat plenària (ideal per no desviar-se del focus) i amanit amb el rigorós directe via streaming de la marca BellaterraDiari, únic usufructuari dels drets d’emissió. Un espectacle sense igual que només necessita d’un requisit: tres minuts de microones, el temps just per unes crispetes de categoria. Si no heu vist l’últim capítol compte, que vénen spoilers!
En anteriors temporades, els espectadors hem vist moments de gran èxit d’audiència, que havien generat molt de hype especialment entre els nouvinguts: la independència municipal, l’annexió a Sant Cugat, el conegut com a “afer pilones”, els agents cívics propis, el consultori mèdic… I com a bona sitcom, al final de cada temporada tot tornava a la normalitat, un pantà de la ineficàcia administrativa dominada per la doble D: desorganització i desgana. Però com a aficionat al cinema i la narrativa, crec que és precisament en aquests moments de calma on es pot apreciar analíticament el veritable tarannà del serial. I per això l’espectador bellaterrenc no pot perdre detall ni d’un sol dels plens, entre ells l’últim, que titularem “A contrarellotge” en una breu llicència d’autor impostat.
El capítol va començar fort: aprovació dels comptes de 2022 i exercici pressupostari del 2021… a l’octubre! Meravellosa creativitat de guió, i un dels clàssics d’aquesta inclassificable sèrie. L’heroi, el gran Presi, es veia un xic molest per l’oposició petita i una mica qüestionat per l’oposició menys petita, però com sempre va posar-se mans a l’obra amb les seves armes de sempre: el fuet d’excuses, sempre llest per espetegar, i l’imparable Totpoderós Corró de la majoria. Des de l’oposició menys petita, Oltra contraatacava: “no volem tenir res a veure amb la gestió econòmica d’aquesta EMD”. Però el Presi, immune a la seva capacitat crítica, encara va desvetllar la seva arma secreta: el dard de sarcasme, que espetegava “ja ens feies patir” quan Oltra casi, per error, s’abstenia. Sensacional exercici prepotèntic!
En la segona meitat, el Presi s’havia d’enfrontar de nou a l’oposició, però impertèrrit com sempre, no donava treva. Defensant a ultrança els seus aliats del Banc Sabadell, els demanava de nou el seu préstec de cada any; l’oposició, abatuda, gemegava “i si ens organitzem millor?”, però apareixia el Totpoderós Corró i tota possibilitat d’èxit s’esfondrava. Quin heroi! I el millor pel final, perquè oh, sorpresa: una incongruència en els pressupostos de Cultura feia trontollar la confiança del Presi! Seria aquest el seu final? El del Presi? Mai! Va desvetllar la seva arma més potent, la tempesta d’obvietats, i sense ni tan sols una explicació, va rematar amb un “sí, ens hem gastat més a Cultura”. Brutal! Visca el Presi!
Els amants bellaterrencs de l’acció i els herois de Hollywood no poden seguir deixant passar aquesta subproducció local d’humor i emoció: us esteu perdent la millor de les sèries produïda en rigorós directe, el del dia a dia. A més, la temporada ve plena de sorpreses perquè, sí amics, venen eleccions! Així que deixeu-vos de sortir de casa i passejar pel barri, deixeu-vos de vida associativa i cultural, deixeu-vos de comerç local i coses que, sembla, no li interessen a ningú: els plens de l’EMD es poden veure fàcil i còmodament, sabent el que passa a Bellaterra sense ni tan sols trepitjar-la. Només necessiteu connexió a Internet, una pantalla i, per descomptat, no oblidar el més important: tres minuts de microones.
