Aquesta sembla la màxima que impera arreu en totes les activitats que es fan, malgrat es digui que són hobbys, esports, jocs, … Això mateix pensava mentre mirava el partit de futbol del barça al camp de l’Inter. Tot s’hi val per aconseguir la victòria.
I la qüestió es pot generalitzar, com deia, perquè en l’esport infantil i juvenil, per exemple, es poden veure les mateixes actuacions que difonen la televisió en les competicions oficials. Els jugadors simulen constantment que són lesionats, encara que es recuperin immediatament, perden temps de manera deliberada, discuteixen a l’àrbitre qualsevulla decisió que pren, etc. Ja no cal dir les formes cada vegada més estrafolàries de celebrar un gol o una victòria. I tot això quan succeeix en un camp esportiu on hi ha públic l’implica de tal manera que en les grades es poden reproduir les batalletes del camp de joc.
L’esport i els jocs de participació, sempre s’han considerat activitats positives per a l’educació integral dels infants i adolescents, i motiu de desenvolupament integral en el cas dels adults. I és que als beneficis estrictament físics que comporta l’exercici equilibrar, cal afegir-hi els valors socials de compartir una activitat que suposa col·laboració, esforç de superació, renúncia a vegades, respecte a les normes i als contraris, acceptació de l’autoritat, …Tot això en un context que faci acceptar de manera positiva tant les victòries com les derrotes; d’ambdues sempre se’n poden treure lliçons. És així que l’anomenada educació física, tant la realitzada en els centres escolars com fora d’ells, es pot considerar una activitat mot important per l’educació integral, com ja s’ha dit.
Es podrà dir que aquí s’ha presentat una imatge de l’esport i l’activitat física que resta lluny d’aquella que es pot observar quan s’assisteix a un partit, de l’esport que sigui, on els crits dels entrenadors, encara que es tracti d’infants, es barregen amb els dels pares i amics, i on es poden veure reproduïdes totes les tècniques d’engany i violència dissimulada que s’observen en les grans competicions. Encara podríem dir quelcom més en alguns casos, quan són els propis entrenadors dels equips els qui els hi donen pautes de com realitzar tot això. I és que les expressions “respect” i “no racism”, representen una actitud que ha d’anar més enllà de les bones paraules.
Tenim el perill de construir una societat competitiva on solament importi guanyar. Queda molt endarrere el vell principi que “el més important és participar”, sense arribar a valorar que el sol fet de participar és sempre un guany en el desenvolupament personal i en l’establiment de les relacions socials. Perquè el món de l’esport practicat de manera neta serveix per treure lliçons positives tant si es guanya com si es perd. I, en tot cas, les competicions sempre han de procurar una certa igualtat entre els participants, car això ajuda a superar-se; sempre es pot millorar en tot, també en l’esport, si no es converteix en causa de frustració permanent, és clar.
Encara podríem atribuir a l’esport una altra aportació positiva per a la salut física i mental dels seus participants. I és que el cansament serà un fre per dedicar els temps de lleure a activitats poc sanes físicament i mental, i segurament les hores nocturnes seran més aprofitades pel descans que per la vida de discoteca o de beguda a l’aire lliure.
No cal dir que les famílies, els docents, els entrenadors, són els primers responsables de defensar i exemplificar els valors que són propis de l’esport, quan es realitza d’acord a les normes i amb honestedat moral, sí, moral, car la moral no és altra cosa que el compliment de les normes justes, afavoridores de la convivència. No és gens exagerat afirmar que aquell que fa trampes en els jocs, en l’esport, també ho fa en altres aspectes de la vida. Deixem-ho així.
