Recentment va sortir la notícia que el gall fer ha perdut el 30% de la seva població a Catalunya. I m’ha semblat que podia ser una bona ocasió per parlar sobre la pèrdua de biodiversitat i les extincions, un dels majors problemes ecològics del nostre temps.

L’extinció d’espècies és un procés que es produeix de forma natural i és part de l’evolució de la vida. Ara bé, de forma natural i si no hi ha cap gran cataclisme, la taxa d’extinció d’espècies és baixa. Al llarg de la història de la Terra només es coneix que hi hagi hagut 5 grans extincions, la més famosa, la darrera, que fa 66 milions d’anys va causar l’extinció dels dinosaures. Actualment es considera que és possible que ens trobem davant de la 6a gran extinció, en aquest cas, causada per l’acció dels humans. Perquè us en feu una idea, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), un organisme integrat per científics i experts de tot el món, que classifica les espècies segons el seu estat de conservació, considera en perill d’extinció 5.200 espècies d’animals: fins el 34% d’espècies de peixos i el 25% de mamífers i amfibis.

A nivell històric, un gran símbol de l’inici de les extincions causades per l’home és el dodo, una espècie emparentada amb els coloms que habitava l’illa de Maurici, a l’est de Madagascar. Feia al voltant d’un metre, pesava fins a uns 10 kg i no podia volar. L’arribada dels humans a l’illa, així com la introducció de nous depredadors, com ara gats, gossos i rates, va iniciar la davallada de les seves poblacions, a causa de la caça i la depredació dels seus ous. El darrer exemplar es va veure el 1662, i actualment només es coneix com era a partir d’esquelets i de les descripcions i il·lustracions de l’època.

En parlar de la pèrdua de biodiversitat, molta gent pensa en indrets tropicals, selves, esculls de corall… Són clarament ambients molt complexos i fràgils, però no cal anar tan lluny. Comencem comentant el cas del gall fer. El gall fer, Tetrao urogallus, és una espècie autòctona de gallinàcia, és a dir, la mateixa família que les guatlles, les perdius, les gallines… A nivell global no és una espècie ni tan sols amenaçada, i s’estén per una part considerable de Rússia, països bàltics, península escandinava i muntanyes d’Europa. Al Pirineu hi trobem una de les poblacions més meridionals del món, i aquesta és la que corre el perill d’acabar desapareixent. Una de les causes, l’increment d’afluència i activitat humana al Pirineu, que encara se segueix promovent amb criteris bàsicament econòmics, com demostrava recentment el viu interès de moltes institucions per acollir els Jocs d’Hivern. La desaparició del gall fer a Catalunya suposaria la pèrdua d’una de les espècies més curioses del nostre país. Té un ritual d’aparellament molt complex i vistós, en què els mascles es reuneixen en un espai circular anomenat “lek”, que en suec significa arena, i fan una exhibició de cant i dansa per atreure les femelles, mirant de fer mèrits per destacar per damunt dels altres mascles.

Catalunya ja ha perdut diverses espècies igualment espectaculars. Un cas seria el del llop marí o foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus). Com ho sentiu, una foca autòctona del Mediterrani, de fins a 300 kg, que a Catalunya va començar el seu retrocés a principis del segle XX, a causa de l’augment d’activitat i construcció al litoral. Els darrers exemplars es trobaven a la Costa Brava i també a les Balears, però van acabar desapareixent cap a la dècada dels 50. La darrera foca monjo de Catalunya es va observar el 1973 al Cap de Creus. Hi ha alguns projectes que en plantegen la reintroducció, però el primer que caldria seria protegir el seu hàbitat. En aquest cas, l’espècie sí que està globalment en perill d’extinció, i s’estima que només en queden uns 600 exemplars a tot el món.

Comentem ara el cas d’una extinció definitiva que pot ajudar a veure amb altres ulls el cas del gall fer. La cabra pirinenca o herc del Pirineu (Capra pyrenaica pyrenaica) era una subespècie de cabra salvatge que habitava el Pirineu. No es considerava prou diferent d’altres cabres salvatges com per ser considerada una espècie diferent, però sí que era una població amb característiques pròpies prou marcades. La pirinenca era la subespècie que presentava les banyes més llargues i gruixudes de totes, i per això era un trofeu de caça molt preuat. Al llarg del segle XIX, caçadors de molts punts d’Europa venien al Pirineu per caçar-la, fins al punt que se la va conduir a l’extinció. L’herc del Pirineu va arribar al punt de no retorn a què arriben moltes espècies: les poblacions acaben sent tan petites i hi ha tan poca diversitat genètica que es produeix consanguinitat, tots els individus acaben estant massa emparentats i la salut i fertilitat de les poblacions cau en picat. Així, l’any 2000 moria el darrer exemplar a la vall d’Ordesa. Al Pirineu s’hi han alliberat cabres de la subespècie ibèrica (Capra pyrenaica hispanica), però la introducció no sempre ha tingut èxit, ja que no estan prou adaptades a les condicions del Pirineu. Entre d’altres, tenen un pelatge menys llarg i dens del que tenia l’herc pirinenc. Una mostra de com, allò que es perd, molts cops ja no es pot recuperar.

Trobaríem molts altres casos, també de plantes i insectes (les papallones són un dels grups més amenaçats), però tampoc em vull estendre més del compte. Només dir que també recentment sortia la notícia de que Catalunya ha perdut el 25% d’animals salvatges en els darrers 18 anys. Encara que de moment no s’extingeixin, la majoria de poblacions animals de Catalunya no tenen una bona salut. I acabem situant-nos encara més a prop, al Vallès. Aquí són moltes les espècies que actualment ja han desaparegut o cada vegada són més escasses. El Vallès il·lustra bé quines són les amenaces més freqüents de la fauna autòctona: massificació, sobreexplotació de l’espai i els recursos, canvis en l’activitat humana, destrucció i pèrdua de diversitat dels hàbitats (en el nostre cas, camps i boscos que passen a ser parcs i superfície urbana), deixalles, contaminació, introducció d’espècies exòtiques i plagues… En el llistat d’aquestes espècies perjudicades podríem enumerar el cranc de riu, el barb cua-roig, l’anguila, la tortuga mediterrània, la d’estany i la de rierol, el llangardaix ocel·lat, l’òliba i el duc, diverses espècies d’àliga, la perdiu, la guatlla, la tórtora, la llúdria… Tant a nivell comarcal com de país valdria la pena que de tant en tant es consideressin també aspectes no purament econòmics a l’hora de prendre decisions. Perquè en qüestió de riquesa ecològica, cada dia som més pobres.

Si voleu més informació sobre el tema podeu clicar

Agenda del mes

  • El 15 d’octubre realitzarem una excursió al Matagalls, al Montseny. Es tracta d’una ruta d’uns 15 km, de dificultat entre baixa i moderada, que ens permetrà coronar aquest cim emblemàtic alhora que descobrim un gran nombre de fonts, fagedes i altres indrets de gran bellesa i valor ambiental. Trobareu tota la informació a www.naturaibiologia.cat/senderisme.html. També podeu escriure a abistue@naturaibiologia.cat per a més informació.

Àngel Bistué<br>
Àngel Bistué

Sóc un apassionat de la natura, des de petit que gaudeixo sortint a caminar pel bosc i la muntanya, atent a tot allò que vaig veient i sempre amb ganes d’aprendre. Vaig estudiar Biologia a la UAB i després em vaig especialitzar en Biologia i Biotecnologia Vegetal. Sempre he tingut una especial predilecció per la botànica, el cultiu de plantes i tot el món vegetal en general, però en realitat he tocat temes molt diversos: vaig estar fent investigació en el camp de la farmacologia i la fitoteràpia a l’Institut Carreras, divulgació i educació ambiental en col·laboració amb diverses entitats, ensenyament en el camp de la zoologia a l’Institut d’Estudis Aplicats, organització d’excursions amb el Club Alpí de la UAB… Actualment estic mirant de tirar endavant diversos projectes relacionats amb la biologia i la natura. Si en voleu saber més, podeu visitar la web www.naturaibiologia.cat, o seguir @naturaibio a Twitter.

Veure tots els articles