Mal negoci vàrem fer demanant una EMD. En certa manera l’Ajuntament de Cerdanyola es va espolsar de sobre la pressió insistent dels bellaterrencs per millorar els serveis dels que n’érem mancats, passant la pressió a una EMD descafeïnada i amb pocs recursos.


Això per una banda. Per l’altra, la mala, malíssima gestió que durant 12 anys ha fet Gent per Bellaterra des del seu absolutisme i la seva incapacitat de generar esperança en una entitat que se suposava seria la solució a les demandes de la ciutadania, ans el contrari, l’EMD ha estat generadora d’un descontent i un desencís que malauradament ha abocat a la indiferència per part de molts veïns.


En l’article de Toni Alfaro sobre els plens de l’EMD, i al més pur estil d’humor anglès, és reflecteixen les misèries d’una entitat que ha esdevingut un joguet maltractat i espatllat per gent inepte incapaç de veure més enllà dels seus interessos. Però no fem responsable només a Gent per Bellaterra i redrecen la mirada a tots aquells que li han seguit donant les majories absolutes durant aquests anys ¿Tan cecs estan aquests electors o és que al darrere hi ha el desencant d’una població que no creu en els partits i ha dipositat la confiança en un que, pel fet de portar el nom de Bellaterra, el fa ser creïble?

Potser també el rerefons és que els veïns de Bellaterra només volem preservar tot el que fa referència a la nostra parcel·la, sense mirar els grans dèficits infraestructurals i culturals que tenim. Sempre he cregut que soc un privilegiat per viure a Bellaterra, però també he estat crític amb tot allò que fa que una comunitat renunciï a ser un poble. En els temps de la segregació vaig afirmar que un poble no es fa per decret, sinó per necessitat sociològica, per compromís veïnal, i Bellaterra, col·lectivament, no l’ha tingut mai aquest compromís, en tot cas han sorgit idees i iniciatives esparses de grups amicals que, per manca de resposta, es dilueixen amb el temps.

Aquesta manera de fer va definir tota una època que ja és passat, però una EMD podia haver estat el garant d’aquestes iniciatives donant-los-hi el suport necessari, fent-les créixer, sense intervencionismes, perquè esdevinguessin distintius d’un poble. Però el que han fet els dirigents de l’entitat, gràcies a les seves majories i també a la indiferència dels veïns, és tot el contrari. Tots som responsables que durant 12 anys aquell projecte de poble no només no hagi prosperat sinó que hagi caigut en la mediocritat, la disputa i l’enfrontament. Mark Twain va dir: Els Estats Units ha arribat al progrés sense passar per la civilització. Reflexionem, sobre això.

 
I ara, què…? Al carrer Pin i Soler hi ha una tanca publicitària que encapçala aquest article i on es pot llegir LA CLAU DE BELLATERRA. Un cartell anònim que sembla que ens convidi a reflexionar.

¿Qui té la clau de Bellaterra, aquesta clau que ens pot obrir la porta a la Bellaterra dels 100 anys, per posar una data emblemàtica, el 2030? Tots els partits es faran seu l’eslògan i maldaran per convèncer els electors perquè els votin. Nosaltres som la clau!, diran enfervorits en les proclames de campanya electoral. Però el cert és que aquesta clau no la tenen ells, sinó que la tenim nosaltres, els veïns i veïnes. I no és pas una clau que regalem al partit que votem i després ens desentenem, sinó que hauria de ser una clau que hem de tenir i preservar tots a casa, -com preservem les claus de la pròpia casa, baluard del nostre benestar-, per obrir les portes que ens portin a una Bellaterra de la qual ens sentim orgullosos.

 
Torno a allò del començament, del mal negoci que vàrem fer reclamant una EMD, perquè Bellaterra és un territori molt gran i té tantes coses en mal estat, tantes infraestructures per resoldre i tantes (potser) aspiracions culturals, esportives, etc., que ni amb el millor dels pressupostos podríem abastar totes les necessitats. Però també hi ha allò del civisme, de com podem aportar de manera particular el gra de sorra que ajudaria a tenir un Bellaterra bonica, endreçada, on ens faci goig passejar sense que sigui una cursa d’obstacles o un aparador de brutícia i mals endreços. Tot allò que fem a casa per mantenir-la neta i fer-la agradosa, caldria que ho féssim de portes enfora.  

Ai!, Bellaterra, pobre Bellaterra. O potser caldria dir: Ai!, poble de Bellaterra; perquè Bellaterra només és un nom i com se sol dir, el nom no fa la cosa. I si volem que aquesta “Terra” sigui “Bella” caldrà que ens hi esmercem tots i fer allò que diu Gabriel Celaya…

¡A la calle! que ya es hora

de pasearnos a cuerpo

y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo.

Ignasi Roda

11 d’octubre de 2022