El 7 d’octubre ens deixava en Víctor Garriga. El Víctor era fill d’una àmplia nissaga fortament arrelada a Bellaterra i apreciada per tothom. 

La nostra coneixença s’inicià als anys vuitanta gràcies al gran integrador social que, en aquells temps, era el Club Bellaterra. La nostra relació va continuar al llarg dels anys i ben segur s’estendrà a través de l’amistat de les  filles d’ambdues famílies. 

Des de mitjans dels anys vuitanta, juntament amb l’Enric Payes, en Josep Bargalló (EPD) i en Jordi Martínez (EPD) vàrem iniciar, els caps de setmana, el que anomenàvem el “Triatló” de Bellaterra que consistia, bàsicament, en un set de tenis, un de frontó i unes partides de dominó per parelles. Aquesta litúrgia es va perllongar fins a principis dels anys 2000. Foren temps que, anys més tard, vàrem  anar recordant amb goig i enyorança. 

En Víctor era tot un senyor, discret i empàtic i, en l’entorn del club, els vells amics de tant en tant li deien  “terrorista”. No tinc la certesa de l’origen d’aquest sobrenom, sospito que era per la forma impulsiva i agosarada de prendre’s la vida quan era jove, o bé, segons les males llengües, per la seva forma habitual de jugar al dominó. 

Del Víctor, a part de tots els anys de compartir i fruir d’activitats socials i esportives, em queda la seva enteresa a l’hora d’afrontar fets tant importants i  dramàtics com els de perdre, de forma sobtada a la Maria Clara, la seva companya de tota la vida i la de suportar amb un extraordinari bon esperit, la llarga malaltia que l’ha portat al seu traspàs. 

De sempre m’ha estat difícil trobar les paraules per acomiadar-me dels amics, de les persones estimades que ens deixen de manera definitiva. En aquesta ocasió he buscat l’ajuda d’en Martí Pol pensant que el Victor, per estalviar-nos el tràngol, s’acomiadaria de nosaltres com va fer el poeta:

Perquè em sé perdurable

en les coses que em volten,

i sé que algú, en el temps,

servarà el meu record.

Manel Roig

Octubre 2022