Aquesta pregunta sorgeix periòdicament quan arriben certes festivitats, on els infants viuen fantasies elaborades per les generacions d’adults, com una estratègia per fer-los gaudir dels regals alhora que es mantenen unes certes tradicions socials, que prenen formes de reis mags, de tió, pare Noël, ratolí Pérez, etc. Evidentment, al voltant de tot això hi ha també el foment del consum i tot un conjunt d’activitats que es nodreixen de les respectives manifestacions fantasioses, però ara deixarem de banda tota aquesta perspectiva per centrar-nos en les vivències dels infants. Perquè pares i avis poden plantejar-se la conveniència o no d’entrar en aquestes tradicions de misteri o presentar la realitat de l’origen dels corresponents regals, desmitificant així tot l’entorn. I sol haver diferents opinions, que poden dur a debats sobre quina posició prendre al respecte. A veure si unes reflexions ajuden, o no.
Una primera manera d’encarar el tema podria ser el recordar la pròpia experiència personal, i valorar si l’engany va ser viscut com una frustració al descobrir-lo, o bé com la simple fi d’un període fantasiós. Qui no ha intentat enxampar als reis mags entrant pel balcó, veure com menja el tió, …, posant a prova també la capacitat imaginativa dels adults que ens envoltaven? Si provem de recordar el dia que la realitat se’ns va endur la fantasia potser no el sabrem localitzar exactament – així ha estat en el meu cas -, però la pregunta que ens podem formular és la següent: ens vàrem sentir enganyats pels pares i demés adults, o bé vàrem comprendre que es tractava de mantenir les il·lusions infantils?
Una consideració bàsica que podem fer sobre aquest tema és la constatació que la fantasia és inherent a la mateixa humanitat, creadora de mites, llegendes, utopies, …, com una forma d’explicar una realitat que no es compren o que no agrada. Les mateixes religions han begut en aquestes fons. I qui no ha mantingut i manté fantasies, similars al conte de la lletera, que ajuden a suportar una realitat que es vol superar? Per tant, en la infantesa, quan la manca d’informació suficient sobre el món real obliga a formular fantasies per explicar-lo, no resulta contra-natura vincular moments de joia amb personatges fantasiosos que els fan possibles. De la mateixa manera que les fantasies creades en edats posteriors es veuen contrastades amb el realisme dels fets – moltes vegades portant les corresponents frustracions – , tanmateix passarà en l’edat més tendra, quan s’advertirà la incongruència de les propostes fantasioses proclamades pels adults o pels iguals.
El gaudi que els infants tenen vers els dibuixos animats, els contes que habitualment cataloguem com “infantils”, encara que a vegades no ho són tant, les narracions d’aventures diverses, tenen un continu en les edats posteriors a través del cinema, la literatura, el teatre, …, on fantasies i possibles realitats es barregen sense solució de continuïtat. I ningú rebutja aquestes narracions perquè es conegui el seu autor; moltes vegades és al contrari. En tot cas, sempre hi ha la personalitat de cadascú, que prefereix un tipus de fantasia o un altre, i aquesta preferència varia al llarg de la vida. Si puc posar un exemple personal, diré que de jove m’agradaven les narracions catalogades com de “ciència ficció”, i ara defujo d’elles.
La diversitat personal serà un element molt important a considerar a l’hora de decidir si mantenir o no la fantasia dels infants. De la mateixa manera que donar un bany de realisme a infants de curta edat, que veuen totes les manifestacions socials que es fan al voltant dels típics personatges nadalencs, pot ser innecessari i més aviat un motiu de forta frustració, no fer-ho quan ja han avançat en el seu coneixement del món, també pot ser causa d’inadaptació i d’infantilisme excessiu. Això si els adults pròxims tenen temps de valorar la situació i prendre la seva decisió, perquè la majoria de les vegades s’arribarà tard. I és que la progressiva integració en el realisme que comporta la vida, molt probablement conduirà a que siguin els propis infants els qui mantinguin la fantasia, per no frustrar les il·lusions dels pares i demés adults que els envolten; “i és que se’ls veia tant contents de gestionar tots els processos que envolten els regals, que no els volia frustrar”, argumentaran nens i nenes, amb condescendència.
Jaume Sarramona
(www.sarramona.net)
