El neuròleg bellaterrenc, Manel Roig-Quilis, ha dedicat la seva vida professional a la pràctica clínica i a la investigació, centrada en malalties neuromusculars, dins l’àmbit de la pediatria. De fet, va muntar un dels primers laboratoris de recerca en el nostre país en l’àmbit pediàtric.
Ha treballat com a responsable del servei de neurologia pediàtrica a l’Hospital Vall d’Hebron i ha estat professor de pediatria de la UAB. Ara, ja jubilat, el seu interès propi, entre la filosofia i la neurologia, l’ha portat a centrar-se en problemes d’aprenentatge i en l’evolució del cervell i segueix treballant des de la seva consulta (UNDEV). Parlem amb ell sobre aquesta branca mèdica, el coneixement que en tenim com a societat i la relació amb els nostres hàbits quotidians.
Manel, ens podries definir en què consisteix la tasca del neuròleg?
La neurologia tal com s’entén ara és la branca de la medicina que estudia les malalties del sistema nerviós quan te’l mires com a òrgan. En contraposició la psiquiatria estudia les malalties de les funcions del cervell: les malalties mentals.
Això, que sembla fàcil de definir, en alguns països no és tan clar. Hi ha països on es practica la neuropsiquiatria, perquè creuen que s’ha de mirar tant per les malalties orgàniques del cervell com les funcionals.
Quina és la teva visió?
Jo crec que en un futur s’uniran altra vegada, perquè la funció del cervell ve determinada per l’organització del cervell. Hi haurà un dia que es coneixerà el perquè i la causa dels trastorns mentals i ja serà difícil separar cervell i ment.
Per tant, un psiquiatra hauria de saber sobre neurologia i un neuròleg sobre psiquiatria.
I tant. No sé si exactament de psiquiatria, però sí de les relacions entre les estructures cerebrals i les funcions mentals.
“És un tema que interessa des del punt de vista curiós, però no hi ha massa profunditat”
Hi ha prou coneixement a la nostra societat sobre com funciona el cervell per entendre els processos mentals que fem?
Crec que molt poc. Se’n parla molt, perquè s’ha posat de mode afegir la paraula “neuro” a gran quantitat d’activitats, però realment el coneixement del que és el cervell pròpiament dit crec que la té poca gent. És un tema que interessa des d’un punt de vista curiós, però no hi ha massa profunditat.
Com a no persona científica, de què ens podria servir tenir coneixements bàsics per entendre com funciona el nostre cervell?
Jo diria que, bàsicament, per comprendre’ns els uns als altres millor. El que som cada un nosaltres ve donat pel que ens aporta la genètica i el que ens aporta l’entorn. El nostre cervell és un òrgan plàstic que es va adaptant i acaba sent el producte d’aquest binomi. Al final, cadascú de nosaltres acaba amb un cervell únic, individual, però, compartim trets comuns, que si els coneguéssim millor ens permetrien relacionar-nos molt millor.
Ens en pots posar un exemple?
El fet que nosaltres prejutgem o rebutgem la conducta de certes persones, moltes vegades no té en compte molt del seu passat i la manera com el seu cervell s’ha amollat a les circumstàncies a les que s’ha vist exposat això. Estic absolutament convençut que cadascú de nosaltres percep el món d’una manera, però hauria de ser capaç també de veure’l amb els ulls dels altres i entendre d’on venen i el potencial que tenen.
A tu personalment, el fet de tenir coneixement en aquest camp, t’ha permès això.
Sí, en moltes ocasions ho faig. Intento ser empàtic, modular la meva resposta inicial tenint en compte l’altra persona.
Sense els “impulsos adequats” les estructures cerebrals no es desenvoluparan correctament
En l’àmbit de la neurologia, considereu que hi ha un tipus de cervell “correcte”?
La idea és que naixem amb la qualitat genètica que els nostres progenitors ens transmeten i aquesta, naturalment, pot ser bona, menys bona o dolenta. Aquí no tenim en compte les conseqüències de les malalties o accidents que puguin malmetre el nostre potencial. En aquest cas ja entraríem al món de la discapacitat intel·lectual.
Però, el cervell de cadascun de nosaltres, amb el pas del temps serà molt diferent en funció de com l’entorn l’hagi modelat. D’això hi ha proves que en un passat no molt llunyà desconeixem, però ara són molt clares i, de fet, van valdre el premi Nobel als científics que van descobrir la “plasticitat cerebral”.
Aquests investigadors van fer experiments amb diferents animals als quals, abans de concloure la seva gestació, els van extreure un ull i passat un temps del seu naixement els van examinar el cervell. La part del cervell que no havia rebut els estímuls de la visió de l’ull que havien enucleat, no s’havia desenvolupat bé.
Aquests experiments, per primera vegada, van posar de manifest que nosaltres tenim el potencial genètic per desenvolupar unes estructures cerebrals, però sí aquestes no reben els impulsos adequats, no es desenvoluparan correctament.
Quins són els impulsos que consideres adequats perquè un cervell es desenvolupi adequadament?
N’hi ha d’haver molts que encara no els sabem, però l’exemple de l’estímul visual està claríssim: si tu no hi veus o no t’entra visió, el teu cervell no s’organitzarà bé. El mateix passa amb els estímuls auditius. Els infants que des de petits estan exposats a molts idiomes, és a dir, a molts sons (fonemes) són molt més capaços, després, d’aprendre idiomes que els que estan exposats a una sola llengua.
El cervell té la capacitat de reconèixer, distingir i incorporar els fonemes continguts en les paraules fins que arriba un període de la vida, al voltant dels deu anys, quan aquesta capacitat disminueix considerablement. Aquest període que anomenem finestra d’aprenentatge, quan es tanca, fa que l’habilitat per discriminar d’una llengua a una altra sigui molt inferior.
“Malmetem un període fonamental en els primers anys de vida”
Creus que estimulem poc el nostre cervell?
Jo crec que malmetem un període fonamental en els primers anys de vida i, no vull parlar de la paraula “guarderies”, perquè em remou l’estómac: portar un nen d’aquesta edat a un lloc per “guardar-lo” és un pecat mortal: És malmetre un període extraordinàriament sensible a la modulació del cervell.
La societat ha de pensar bé quant inverteix en llars d’infants, perquè és són la base per preparar cervells adaptats a la realitat que els vindrà d’aquí poc, un món absolutament canviant.
Hi ha molt moviment des del món de la psicologia i pedagogia per intentar ser més eficaços, però malauradament la intenció ha d’anar acompanyada de finançament i aquest és lamentable.
Què necessita un infant durant els primers anys de vida perquè el seu cervell es desenvolupi correctament?
La veritat és que no tinc prou coneixement per respondre a aquesta pregunta. Tinc clar que la missió de la societat, personificada en els pedagogs és: “aconseguir formar gent feliç i adaptada al món que els tocarà viure”. Penso que qualsevol de les tècniques psico-pedagògiques que ajudin a estimular la curiositat, la creativitat i la motivació, des dels primers anys de vida, serien molt positives per ajudar a les noves generacions per afrontar el món en el qual hauran de viure.
Quina afectació té el nostre cervell com la tecnologia s’ha impregnat a les nostres vida?
Vaig llegir fa poc que estem en un moment de la humanitat en què si algú que neix avui tingués memòria del món en el moment en què va néixer, en 70 anys no el reconeixeria. Els canvis que s’hauran produït d’aquí a 70 anys seran tan extraordinaris, que ni els reconeixerà.
Nosaltres, la meva generació, ja hem estat exposats a molts canvis. Vam néixer sense televisió, sense ordinadors ni telèfons mòbils, ni programes ni xarxes i el nostre cervell s’ha hagut d’adaptar a tots aquests esdeveniments. Alguns de nosaltres ho hem fet amb més sort i d’altres amb menys sort.
Un comentari que acostumo a fer sovint és que jo no gaudeixo llegint en pantalla, hi llegeixo en l’àmbit professional, perquè no tinc més remei, però a mi no em donis un e-book. El meu cervell es va estructurar tocant el paper i olorant els llibres.
De petit vaig desenvolupar tota una estructura cerebral que fa que la lectura en pantalla no em produeixi plaer. El mateix em passa amb el diari. Durant una època de la nostra vida vam estar sotmesos a aquest tipus d’estímuls i ara ens és molt difícil canviar.
S’ha de preparar la gent, a les noves generacions perquè siguin molt hàbils, perquè el seu cervell tingui més capacitat per canviar, adaptar-se: els canvis tant tecnològics, com de pensament, seran brutals.
“L’evolució de les espècies, de vegades, no pren la millor direcció”
Entenc doncs que no has volgut vincular-te tampoc a les xarxes socials.
Voluntàriament no en tinc. M’he exclòs del Whats App i d’altres, perquè penso que en 50 anys haurem perdut una facultat que als humans ens va costar adquirir més de 500 mil anys.
Es calcula que els humans van començar a relacionar-se pel llenguatge fa uns 200 mil anys i van introduir l’escriptura al nostre entorn fa 6 mil anys. Es va introduir l’escriptura per escapar- ser molt més precisos que amb els pictogrames, ideogrames i jeroglífics. Malauradament, amb les xarxes sembla que estem tornant a comunicar-nos en aquells sistemes.
Està bé. Si la societat vol fer desaparèixer un instrument tan extraordinari com ho és el llenguatge, tant oral com escrit, no tinc res a dir. L’evolució de les espècies, de vegades, no pren la millor direcció, com recentment ens ha fet notar l’Eudald Carbonell.
Consideres que la manera actual de comunicar-nos, fonamentalment a través de les xarxes socials, empobreix el nostre cervell?
No sé si la paraula empobrir és la més acurada per descriure el que li passa al nostre cervell quan s’adapta a “nous” temps. Més aviat es tracta de quines són les funcions que predominaran i quines quedaran arraconades.
Els humans, en el procés d’adaptar-se a les xarxes i allunyar-se de la comunicació directa mix ençà la parla, aniran perdent un element contingut en el llenguatge oral que al meu entendre, és fonamental: la transmissió d’emocions. De fet, ja vaig expressar aquest concepte en un article publicat a BellaterraDiari.
FOTO: El neuròleg Manel Roig | Aina Sanllehí Galera
