Recentment hi ha hagut un canvi de mans a l’escola bressol bellaterrenca La Llar d’en Pitus. La Queralt Martín n’ha deixat de ser la directora després de 18 anys i ha passat el relleu a l’Antònia i la Marta, professionals de l’escola bressol “La Mainada” de Sant Cugat. El centre seguirà sent una llar d’infants trilingüe que aposta per una educació basada en el joc, el treball de les emocions, els hàbits i els valors, treballant conjuntament amb les famílies dels infants.
Parlem amb la santcugatenca Marta Castelló qui ha assumit aquest curs la direcció del centre, acompanyada de la seva mare, l’Antònia Latorre. Conversem sobre els plantejaments del centre educatiu, les necessitats dels l’infants en aquesta etapa educativa primerenca, el paper de l’escola, les famílies i la visió que en té la societat.
Com es planteja la nova direcció del centre educatiu?
Antònia: Volíem seguir amb la filosofia i pedagogia pròpia d’aquest centre. Nosaltres venim d’una escola bressol de Sant Cugat amb la mateixa línia. Hem estat treballant dos cursos aquí abans d’agafar la direcció i sempre s’aprenen coses noves, però volem mantenir la seva filosofia.
En què es basa aquest mètode educatiu?
Antònia: Tenim tres vessants: una és el moviment, l’altre el descobriment i l’última la part sensorial i emocional. Aquesta darrera és la que prioritzem. Si un infant és feliç, l’infant experimenta, es mou i descobreix. Les vessants són aquestes. Donar-li possibilitats a l’infant de descobrir i arribar per ell mateix a l’aprenentatge i l’autonomia, que és molt bàsica, per defensar-se en l’entorn on viu, és a dir, aconseguir que siguin autònoms emocionalment i pedagògicament.
“Una edat per absorbir, més que donar”
Com es treballa amb l’infant durant aquesta etapa educativa?
Marta: La part emocional és la que prioritzem sempre, perquè en l’àmbit conceptual, a l’etapa de zero a tres anys, nosaltres no avaluem.
Antònia: Podem valorar una evolució, però no s’avaluen els aprenentatges, per això diem que el descobriment de l’infant amb l’acompanyament de l’adult i dir-li: “Això és de color vermell, això és gran, això ho posem dins, això ho movem fora…”. Al dia a dia es treballa la part conceptual sense necessitat d’avaluar-la.
Pensem que l’infant, de zero a cinc anys, està en una edat d’absorbir més que de donar. És una mica com l’ordinador en el qual tu vas posant dades i arriba un moment que les processa i de zero a tres, nosaltres li donem eines perquè es vagi desenvolupant. A cada moment ell aprèn. Arriba a l’aula i el fet de dir “bon dia” i socialitzar ja és un aprenentatge.
I cal ajudar-los a ser autònoms: que ells vagin al bany, sapiguen menjar, endreçar. Això els ajuda a la seva autoestima i a crear molta seguretat. És un aprenentatge constant. No cal avaluar, sinó saber que un nen evoluciona. Nosaltres partim més de l’evolució.
Les dues sou de generacions llunyanes. Considereu que les vostres formes d’educar són diferents?
Marta: Jo he de dir que a la universitat no han actualitzat gaire els models educatius. Sí que és cert que des de petita vaig anar a l’escola que dirigia la meva mare i vaig anar creixent amb un model que des de fa molts anys no es basava, per exemple en les fitxes.
Antònia: Nosaltres tenim un model d’aprenentatge molt sensorial i basat en el descobriment. Ella ha crescut dins d’aquest paradigma, per ella no ha estat innovador a nivell pedagògic. A nivell emocional sí que veiem diferència educativa amb els infants de fa uns anys cap aquí.
Marta: En els últims cinc anys hi ha hagut un canvi. Ara ha emergit el que es coneix com a “criança respectuosa”, el no dir “no” al teu fill. Costa molt posar límits als nens i s’està confonent una mica el que és l’educació amb no educar, directament.
“En l’educació hi ha d’haver sempre una negociació”
Us heu topat amb famílies que aposten per aquesta línia?
Antònia: Sí. Avui en dia manen més els nens que els pares. Els pares pregunten massa als infants, procuren que no plorin, que no es frustrin.
Marta: No es treballa la frustració.
Antònia: Jo li dic la generació de “nens de vidre”, perquè estem fent nens a qui no se’ls pot dir res perquè de seguida s’angoixen, per un “no”. Aquí, afortunadament ells tenen molt clars els límits. Nosaltres els proposem una rutina i, com que ells aprenen per rutines, no tenim cap tipus de problema en aquest sentit, però sí que ens trobem cada vegada més que als pares els preocupa com són els seus fills.
Ara bé, si no vols ser enemic, no diguis el que has de fer, perquè si els diem quines són les conductes ideals… Hi ha pares molt receptius, nosaltres som partidaris de la criança positiva.
Marta: Hi ha d’haver una negociació sempre: que no sigui l’infant qui digui prou i sigui prou, s’ha de buscar un punt mitjà. Ni l’adult ha de ser el més autoritari de tots, ni l’infant estigui mai per sobre de l’adult.
A què es pot donar aquesta falta d’establir límits?
Marta: Jo sincerament no li trobo un sentit lògic, perquè la generació que ara té fills tampoc ha viscut un model autoritari familiar.
Antònia: Jo sí, per exemple, vaig tenir un model de família molt autoritària i sense explicacions.
Marta: Penso que potser si ells s’haguessin traumat i les generacions dels 20-30 ens haurien educat de forma molt permissiva, ho hagués pogut entendre, però no sé per què s’ha donat ara mateix aquest canvi.
Antònia: I aquí afortunadament la família està implicada, no són infants a qui sempre venen a buscar cangurs, però els nens poden i estan en una etapa de buscar límits i de vegades les famílies no saben com reconduir aquest límit. Això és el que pensem que s’ha de treballar més amb les famílies.
“L’únic que ha de fer l’infant és un descobriment constant”
L’impacte de les noves tecnologies també afecta els infants de 0 a 3 anys?
Antònia: No. En aquests casos la necessitat de l’infant és molt bàsica. L’únic que ha de fer és aquest descobriment constant a dins i fora de l’aula. Nosaltres tenim un espai molt ric i vivim molt a fora. L’infant afortunadament és molt simple, amb poca cosa és feliç. Som els adults els qui compliquem això. De zero a tres són genials!
Com rebeu la crítica de qui no és partidari de portar els infants més petits a llars d’infants?
Marta: Nosaltres valorem molt aquesta etapa i nosaltres no pensem que sigui essencial que vagin a una llar d’infants com a tal, però sí que la socialització sabem que els va molt bé.
Antònia: I les rutines. Socialització i rutines i descobrir que fora la família hi ha un entorn on poden estar tant o més que a la família, perquè la gent que ens dediquem a l’educació – o almenys hauria de ser així – som gent vocacional a qui li agraden els infants i fem el que sigui perquè sigui feliç. Per tant, pensar que estaran millor amb una persona a casa… Jo soc mestra i he tingut tres fills i als vuit mesos han estat escolaritzats, perquè pensem que els hem de donar aquesta oportunitat de descobrir que fora de l’escola hi ha gent encantadora.
Jo avui li deia a una mare: “Si jo compto les hores que he passat amb el teu fill, en els dos últims anys he estat més temps amb ell jo que tu”. Aleshores, també hi ha un altre factor: és incompatible la vida laboral amb tenir fills actualment. Com ho fas si no? Deixes de treballar?
I, encara que deixis de treballar, jo penso que tampoc seria sa que un nen estigués 24 hores amb una mateixa persona. Jo penso que fem nens més oberts.
Marta: Els preparem per al que és realment la societat.
En aquest cas, també és un privilegi el fet de poder portar els infants en un centre enmig d’un entorn natural com aquest.
Antònia: I tant! A més, quan l’infant entra al Pitus, tot està adequat per ell: l’exterior i l’interior i això facilita la mobilitat i el descobriment de l’infant. A casa, si tu dius, “bé jo tinc joguines al menjador”, sí però no tens una aula on tot és al seu abast, fins i tot els banys i les piques. Tot està preparat per rebre l’infant, cosa que li permet una adaptació.
Aquest curs la Generalitat ha engegat la gratuïtat dels cursos de P2 i dona diverses subvencions a les famílies perquè portin els fills a les llars d’infants. Creieu que és suficient la importància que s’està donant a aquesta etapa educativa en aquest sentit?
Antònia: Bé, hi ha famílies que no se n’han ni assabentat. Quan els hem dit que hi ha una subvenció de 800 euros anuals, hi ha qui ho desconeixia. No crec que es doni més importància. Jo crec que està poc valorada aquesta etapa. És una etapa on “he de deixar els nens perquè no puc fer res més”.
Marta: A veure, les famílies acostumen a ser molt agraïdes amb tot el que fas, però no es valora prou tot l’aprenentatge que fan. De fet, hi ha famílies que volen que el centre s’adapti als seus horaris, però després van a l’escola i no hi posen cap inconvenient.
Antònia: El que realment valoren les famílies és la primària. És allò que dius: “Ja tindrà temps”, però no en tindran, perquè realment en aquesta etapa s’assenten els fonaments educatius. Han de ser molt sòlids, tot i que això depèn també de les famílies, evidentment. Realment les famílies desconeixen que, sense una bona base, no hi ha una educació primària o secundària sòlides.
“Hauria de ser un projecte compartit amb les famílies”
Quin és el paper que té la llar d’infants en aquesta etapa i quin pertany a la família?
Marta: Nosaltres creiem que hauria de ser un projecte compartit amb les famílies. Hauria d’anar tothom en paral·lel. El que passa és que hi ha moltes maneres d’educar, hi ha gent que és com si et cedís l’educació del seu fill. El paper educador està molt poc valorat, es veu com cobrir una mica les necessitats de les famílies i no les necessitats dels infants.
Com intenteu que les famílies s’involucrin en aquest projecte?
Ells ens veuen cada dia. A més a principi de curs sempre venen a conèixer-nos, a conèixer l’aula i veure’s entre ells, perquè també és molt maco que les famílies entre elles es coneguin. Aquest any no hi ha hagut temps, perquè tot just acabem d’agafar el relleu nosaltres, però la idea és buscar ocasions com alguna festa popular perquè els infants vegin que la família i l’escola som un.
