Vivim en un món de frustració. Les nostres expectatives és dilueixen davant la gestió de: polítics, empresaris i gent que ostenta qualsevol mena de poder. No generalitzem, però, i acceptem que en alguns d’ells hi ha bona voluntat. La bona voluntat no ho és tot quan es té la possibilitat de canviar les coses.


Ahir vaig anar a veure la pel·lícula Living, un “remake” de Viure d’Akira Kurossawa (1910-1998) i que va fer l’any 1952. Una delícia, tant la primera com la segona, que, sens dubte, fa honor a la Japonesa. Una paràbola on caldria que s’emmirallessin tots aquells que, com he dit abans, tenen el poder de canviar les coses per fer una societat més justa.

L’estrena de Living ha coincidit amb la meva vana intenció de recuperar el jardinet de l’estació i de les voltes que estic fent perquè això pugui ser possible. Potser tindreu ocasió de seguir-ho si arribo a publicar el llibre Nova crònica de Bellaterra, un recull d’articles i propostes que van des del 2000 fins l’actualitat. 

Tots, en més o menys mesura, hem patit i patim les traves burocràtiques de l’administració, de l’interminable pelegrinatge per les finestretes. Encara tinc present una gestió que vaig fer per connectar els desguassos de casa amb la xarxa de clavegueram i de com, després de voltar pet tot l’ajuntament, de taulell en taulell (i val a dir que no soc cap saltataulells) vaig anar a parar al mateix mostrador del principi. El cert és que em va agafar per riure, tot recordant al funcionari de torn el “Vuelva usted mañana” de Mariano José de Larra.

“-Señor mío -exclamé, sin llevar más adelante mi paciencia-, está usted en un error harto general. Usted es como muchos que tienen la diabólica manía de empezar siempre por poner obstáculos a todo lo bueno, y el que pueda que los venza. Aquí tenemos el loco orgullo de no saber nada, de quererlo adivinar todo y no reconocer maestros”.

Tornant, però a les pel·lícules, hi ha també una segona lectura pel que fa a la perseverança dels seus protagonistes en dur a terme un parc infantil en un suburbi i que ve determinada per l’anunci d’una mort propera degut a un càncer terminal. És cert que saber el futur que ens espera pot condicionar els nostres actes, però, ¿no fora millor encaparrar-nos en millorar les coses en l’ara mateix, en el present i sense condicionants, només perquè la nostra ètica i el nostre sentit de la justícia ens empeny a actuar?

Aviat vindran les eleccions municipals i com si d’un càncer es tractés, els nostre regidors es tornen bojos per acabar (i de vegades començar) feines d’obra pública. Com si els hi anés la vida (llegiu “retenir” el càrrec), els nostres carrers s’omplen de manobres per apedaçar pobles i ciutats. I resignats, frustrats pels quatre anys que han passat d’aquelles promeses incomplertes, ens resignem. I tornarem a votar amb la minsa esperança de que res canviarà.

¿No és aquesta també una actitud del “Vuelva usted manyana” i el que estem fent nosaltres davant la inoperància dels polítics és espolsar-nos la part de responsabilitat que tots tenim alhora de plantar cara i perseverar en l’exigència de que les promeses s’han de complir i, encara pitjor, les responsabilitats que comporta un càrrec públic han de ser ineludiblement assumides?

Podrem parlar i omplir-nos la boca de la poca talla dels nostres dirigents, però obviem la talla que hem de tenir nosaltres com a ciutadans i el paper que hem de jugar perquè les coses funcionin. No ens conformem en dir que són els nostres representant, els polítics. Desenganyem-nos i tinguem present aquella dita que diu: “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”.

Ignasi Roda