El passat 19 de desembre de 2022 vaig rebre la invitació de formar part d’un grup de Telegram conduit per l’Enric de Clascà. El seu contingut està carregat d’un espiritualitat ben especial. No, no us penseu que aquest és un article eclesiàstic. L’espiritualitat no és patrimoni de les religions sinó que va més enllà i es nodreix d’aquell concepte abstracte, és a dir “d’un procés mental mitjançant el qual alguns dels elements que constitueixen una realitat concreta són destriats dels altres i considerats separadament” i que situem o li donem procedència de manera genèrica, i massa sovint barroera, de l’ànima: “Principi vital dels éssers vius”.

Els missatges de l’Enric traspuen aquesta espiritualitat que radica en la seva ànima. Tot allò que diu, ho sent i ho viu amb una sensibilitat ben especial i no exempt d’una raó de la que molts, moltes vegades, voldríem fer nostra. Les seves denúncies no són agressives, ans el contrari, reflexives i situa tota criatura viva del nostre entorn al mateix pla, i reclama l’atenció cap a les agressivitats que l’home exerceix sense parar-se a reflexionar sobre les conseqüències.

Ell capta l’esperit de les coses i es fa seu el seu patiment, la seva incomprensió davant la manera de fer dels humans. Quan ell passeja per Bellaterra, observa les coses amb ulls de patiment; pateix pels arbres, pels objectes mal deixats que poden ser causa de ferides, per les pedres, etc. Sí, per les pedres, perquè, tot i el que es pugui pensar, una pedra és, com deia el poeta Palau i Fabre “Dura com l’aigua dura. / Arrel d’ella mateixa. / En èxtasi perenne / la pedra perenne / perpetua / la pedra, imatge pura, / i la idea de pedra / se’ns fa del tot madura”.

També parla de l’ànima d’un poble que es nodreix de la seva història, del valor de les coses que, en aparença, poden semblar quotidianes o fútils, com unes voreres o uns murs. O de la mirada secreta, invisible dels arbres que sucumbeixen a l’arbitri dels humans de tallar-los sense ni tan sols pensar que el que s’ha fet és una mutilació, car, a sota terra hi resten les arrels, part essencial de la vida d’un ésser viu. O, no és cert que ens omplim la boca quan fem esment a les nostres arrels?  L’Enric perla de la mirada dels arbres, imperceptible per l’ull humà, però sentida quan una ànima es predisposa a sentir-la.

Potser tots plegat hauríem d’aprendre de la mirada de l’Enric i entendre que les mirades que ens imposen una uniformitat, una manera de pensar de fer i actuar, no són mirades que venen de l’ànima.

Ignasi Roda

6/2/23