Estem tan acostumats a escoltar i llegir un tipus de llenguatge en boca dels polítics i personatges públics que no ens adonem de les ambigüitats i trampes que conté, amb la intenció de condicionar la nostra capacitat de valoració i aconseguir els seus objectius. És aquest tipus de llenguatge que busca despertar sentiments i no la comprensió raonada dels fets que descriu, construint realitats a la mida desitjada. Amb alguns exemples n’hi haurà prou per il·lustrar les anteriors afirmacions.
Hi ha grups polítics que es proclamen “constitucionalistes”, sota la convicció que això és garantia d’ordre legal, oblidant-se, per exemple, que els seus mateixos membres varen votar en contra de la darrera constitució espanyola, i que tal marc legal pot ser discutible com qualsevol altre. Això sense comptar com s’incompleix massa vegades quan interessa, com en el cas de terminis en nomenaments de jutges, en la distinció entre nacionalitats i regions, en el respecte i protecció per les diverses llengües de l’estat, en el finançament equitatiu entre els territoris, etc. Són els mateixos grups que qualifiquen de “separatistes” als qui lliurement desitgen decidir el destí del seu poble, de la mateixa manera que ho han fet altres pobles al món; sense oblidar que el desig de separació és igualment aplicable a les persones respecte a les seves famílies, o als consorts respecte el seu matrimoni…, la qual cosa és profundament democràtica.
La pretensió de monopoli de la paraula “pàtria” i “patriotisme” a càrrec d’alguns grups polítics i socials (“todo por la patria”) suposa la intenció de presentar-se com els garants de les grans veritats, excloent als qui no pensen com ells. Aleshores es pot justificar qualsevol acte que garanteixi la defensa de la pàtria, sense explicitar mai en què consisteix tal pàtria, tant pel que fa al territori, les lleis, el tipus de govern, etc. Al respecte, se’ls podria recordar que en la guerra de la independència d’alguns països americans, el revoltats s’anomenaven a sí mateixos patriotes, mentre que els defensors del colonialisme espanyol s’anomenaven “reialistes”, defensors de la reialesa.
Hem escoltat abastament en els mitjans de comunicació que ara al Tribunal Constitucional hi ha una majoria “progressista”. I per què es diu això? Doncs perquè hi ha una majoria propera als partits del govern central. I és que alguns partits han monopolitzat l’expressió “progressisme” per qualificar les seves decisions, i així parlen de “majories de progrés”, de “política progressista”, etc. Han monopolitzat el concepte de progrés sense necessitat de clarificar mai què entenen per progrés, com si les idees de tots els altres grups i persones no poguessin aconseguir tal progrés.
Aquests mateixos grups s’han apropiat del concepte de “feminisme”, i sota aquest qualificatiu es poden dictar tot tipus de lleis i normes – encara que alguna resulti que treu de la presó a violadors -, i que algunes dubtosament poden ser acceptables per dones que tenen fills i nets homes que, per exemple, volen ser bombers o mossos d’esquadra i ara els resultarà més difícil, car s’ha establert una quota del 40% per dones. Curiosament, mesura equivalent no s’aplica en l’àmbit de la sanitat o de l’ensenyament respecte els homes. També resulta que no cal explicitar què significa avui el feminisme, que actualment no pot ser el mateix que en els orígens del moviment feminista. No obstant, s’arriba a qualificar un currículum escolar com a feminista, sense necessitat de més explicacions.
També hem sentit darrerament que un govern ha de ser “trencador”, “disruptor”, sense que s’expliciti ben bé què es vol trencar. Ser trencador és un mèrit per ell mateix? Cal anar molt en compte amb el què es vol trencar, perquè després és difícil d’arreglar la trencadissa; no sempre amb la trencadissa es fan obres com les d’en Gaudí. És com utilitzar l’expressió “innovadora” per qualificar una escola, perquè hi ha “innovacions” perverses i tradicions molt útils de conservar; no en va han superat el pas dels temps. Aniríeu tranquils a un quiròfan si us diguessin que allà es fan moltes innovacions?
Potser la síntesi de moltes de les qüestions i contradiccions que hem assenyalat del llenguatge socio-polític es troba en la dicotomia de “dretes” i “esquerres” que s’utilitza tan habitualment arreu. Atorgar a una persona o grup una de les dues denominacions equival a estigmatitzar-lo sense necessitat de més explicacions. Després, si s’analitzen els fets, ens trobem amb partits auto-qualificats d’esquerra que defensen la monarquia i s’apropien de càrrecs i béns per als seus militants i familiars, quan se’ls suposa defensors de la justícia i la igualtat social. De la mateix manera, partits qualificats de dreta i extrema-dreta roben de les arques públiques i utilitzen la violència física i verbal per als seus interessos, quan se’ls suposa defensors de l’ordre, el respecte i la religió.
En aquestes reflexions solament es pretén assenyalar que no ens hem de deixar entabanar per simples paraules, que busquem intencions i fets per poder jutjar i posicionar-nos front d’aquells que amb el llenguatge pretenen seduir-nos, sense necessitat de raonar, de valorar què hi ha darrere dels tòpics verbals. Així conservarem la nostra llibertat i capacitat de decisió.
Jaume Sarramona
(www.sarramona.net)
