La meva generació teníem la majoria legal d’edat als 21 anys. A partir de aleshores se suposava que hom estava preparat per a comprendre i inserir-se amb plenitud de drets i deures a la societat; era un convenció com una altra, però podríem considerar que força exigent respecte a les expectatives mitjanes de vida, que eren de vint anys menys que en l’actualitat. D’altra banda, en els anys 50-60 del segle passat la vida social i professional era considerablement més senzilla que actualment, quan no ens cansem de dir que resulta cada vegada més complexa.
Doncs bé, ara la majoria d’edat està establerta en els 18 anys, quan tots els pares que tinguin uns fills sense problemes extraordinaris saben que estan ben lluny de poder ser autosuficients, que encara necessitaran un bon període de formació i d’ajut personal i professional. Segurament hauran d’escoltar del fill o la filla que han complert els 18 que ja són majors d’edat per fer el què vulguin, al temps que seguiran mantenint-los en totes les seves necessitats, o gairebé. Mentre el món que ens envolta es va tornant cada vegada més complex per ser comprés de manera reflexiva. No en va, s’afirma reiteradament que l’adolescència s’allarga cada vegada més, alhora que segueixen augmentant les expectatives de vida. Com lliga tot això? Doncs de cap manera.
Són els temps que ens toca viure i tot fa preveure que les línies actuals continuaran en la mateixa direcció, si no hi ha un daltabaix catastròfic que no cal ni pensar ni desitjar. Les joves generacions necessiten suport i ajut durant més temps que l’assenyalat en l’edat legal, i ben segur que el rebran per part de pares, avis i demés, perquè la majoria de les passades generacions per sort el poden donar. Ara bé, en aquest context costa d’entendre que es dictin lleis sota el rètol de progressistes, feministes i demés, que entren en clara contradicció amb la realitat de la vida actual.
Fins al 18 anys no es pot comprar alcohol o tabac, tenir un passaport o sortir a l’estranger sense el consentiment parental – segueixo utilitzant aquest terme per simplificació del llenguatge –, mentre s’ha legislat la possibilitat de poder canviar el nom i el sexe (o gènere, o …) als 14 anys. No cal deixar una mica més de temps per prendre una decisió tant transcendent en la vida personal i quotidiana d’una família? Cal recordar que l’adolescència és una edat plena de dubtes, d’inseguretats, que demanen informació, reflexió i maduresa, tot abans de prendre decisions greus com l’esmentada.
Amb més matisos es podria dir quelcom respecte a la possibilitat legal de poder avortar als 16 anys sense necessitat de permís parental. Certament, obligar a una nena menor a ser mare té greus conseqüències personals, familiars, socials, però deixar-la sola davant la decisió d’avortar, que suposa una decisió transcendent i de possible implicacions psicològiques, també té alts riscos. L’acompanyament hauria de ser obligat, precisament per ajudar a una adolescent a superar el dilema que li sorgirà. I tot això tractant-se de l’avortament en la sanitat pública, perquè en el cas de la privada se suposa que els pares, com a mínim, hauran de sufragar les despeses. I ara no entraré en el debat de si l’embaràs ha de ser tractat en la sanitat pública com si fos una malaltia que cal arranjar. I si es tracta de famílies amb greus problemes, per això s’han creat els serveis socials que puguin atendre als infants i menors d’edat i pal·liar en tot el possible les mancances familiars.
En fi, la vida més prolongada, la complexitat progressiva del món actual, allarguen els períodes on els adolescents i joves necessiten els suports dels seus pares – siguin progenitors gestants o no gestants, com ara n´hi volen dir, com si ambdós sexes no fossin necessaris per gestar un nou subjecte -, i cal fer-ho amb tots els mitjans possibles, i amb tota l’atenció afectiva que mereixen. Però la millor manera de preparar aquests futurs ciutadans per exercir plenament els seus drets i deures no consisteix en deixar-los sols davant de situacions difícils de gestionar, sinó ajudant-los en la presa de decisions i, en molts casos, ajornant-les fins veure les coses amb serenor i transcendència. El recent trist succés de les bessones de Sallent confirmen aquesta necessitat de suport als adolescents i joves.
Jaume Sarramona
