A les portes del meu aniversari m’arriba la notícia de la mort del meu cosí Juan. Uns quants, els més vells de la contrada el recordareu. És el Juan Uribe Fàbregas, fill d’Agustin de Uribe i Salazar i de M Lluïsa Fàbregas Rovira i net de Maria Rovira Casas i Joan Fàbregas Soler. Aquest darrer nom serà el que us sonarà més perquè és el que dona nom al carrer que va de la plaça del Pi fins a la plaça Maragall. Potser us estranyarà que li digui Juan, però és que de petits els Roda ens adreçàvem als Uribe en castellà perquè la llengua materna del seu pare, el tio Agustin li dèiem, era el castellà i en aquells temps solia dominar la llengua paterna. Quan vàrem tenir consciència de la importància de la nostra llengua, ja sempre ens vàrem parlar en català, tot i que els deixos de la memòria ens feien alguna mala passada.

El Juan és el gran dels cosins Fàbregas i va ser un bellaterrenc entranyable mentre va viure al nostre barri. De primer en les llargues estades estiuenques. Aleshores el seu tarannà ens alegrava la vida. La seva rialla, el seu esclat de rialla, era un segell distintiu que tota la família i els amics hem destacat d’ell. El seu germà Agustí, a la cerimònia de comiat n’ha destacat  la seva “joie de vivre” que escampava a gratcient. Fins i tot quan la malaltia el portava inexorablement cap a la desmemòria, mai no va perdre la riallada (hi ha un mot en castellà que m’agrada més “la carcajada”) i aleshores d’aquells seus ulls clars, vidriosos sorgien espontàniament les llàgrimes del riure.

Un altre veí dels antics que va seguir essent fidel a la seva estada estiuenca a Bellaterra fins que va poder, se’ns en va, amb 81 anys. Fill de Bellaterra perquè els seus pares, com els meus, es van conèixer a Bellaterra i van assaborir les mels d’un nucli de veïns que forjaven una comunitat estiuenca molt entranyable. De tot el que recordo d’ell -part de l’essència de la meva vida- em surten aquests mots poètics.

JUAN

El cel s’omple de rialla!

Te n’has anat

a aquell cel que, hores d’ara i adés

fora fet pels nets d’amar.

Orfes som de ta rialla

i deutors del teu esclat.

Ni l’absència, no triada,

la rialla et va negar.

El record és net de tara.

Tot allò que és recordat

és l’amorosa presència

del qui ara s’és anat.

10 de març de 2023