Manifest personal del Dia Mundial del Teatre

Aquest any el Dia Mundial del Teatre m’agafa fent Teatre. La data escau en dilluns i els dilluns solen ser els dies festius en el món teatral. Però pel que fa al Teatre que s’ofereix a alumnes d’escoles i instituts, els dies festius són els dies no lectius.

Dedicar dies a coses concretes serveix, diuen, per recordar que les coses encara hi són i funcionen o, si més no, algú s’ha entestat en fer-les funcionar. Les Nacions Unides tenen establerts 155 dies dedicats a 155 coses diferents i el propòsit és, llegeixo:  “convidar a dur a terme activitats dirigides a sensibilitzar l’opinió pública. Sensibilitzar, conscienciar, cridar l’atenció, assenyalar que existeix un problema sense resoldre, un assumpte important i pendent en les societats perquè, a través d’aquesta sensibilització, els governs i els estats actuïn i prenguin mesures o perquè la ciutadania així ho exigeix als seus representants”.

Però, quan un s’embarca a escriure un manifest personal sobre una cosa que li és sensiblement emotiva i vivencial, ho ha de fer des de la modèstia més infinitat, perquè allò que hom manifesta no ha de ser necessàriament compartit pels altres.  

Un manifest, doncs, ha de tenir la reflexió necessària perquè la gent aliena al tema tractat pugui percebre fins a quin punt dedicar un dia al Teatre val molt la pena, no pas per aconseguir més teatres o més diner pel teatre -que hi ha moltes parcel·les de la nostra societat que en necessiten tant o més que el teatre- o polítiques teatrals més encertades, compromeses i arriscades (què seria del món sense el risc cultural?). Demanar sempre cal perquè la cultura, de temps immemorial, sempre ha pidolat al poder i al públic. Al poder perquè l’ajudi i al públic perquè l’acompanyi.

I com trametre aquesta reflexió sense caure en l’ampul·lositat de dir allò que ja s’ha dit per activa i per passiva de que el teatre és essencial perquè forma part de la cultura dels pobles i la cultura és essencial? I, certament, és essencial perquè forma part de l’essència de les persones, del que érem, del que som i del que anem essent. Som formats per una vida cultural que ens rodeja, que ens nodreix i dona sentit a les nostres vides. Ai d’aquells que rebutgin o menystinguin la cultura.

Potser, doncs, la reflexió que caldria fer, i que seria vàlida per a tots els dies mundials de totes les coses, és que, en aquell dia triat hi dediquem 5 minuts de la nostra existència. Que ens aturem i pensem en aquella sola cosa, en aquest cas el Teatre, i intentem comprendre fins a quin punt forma part de la nostra existència, no pas perquè anem sovint al Teatre o fem Teatre sinó perquè: simplement en el joc d’infants hi ha Teatre, en la lectura de contes interpretem Teatre, en les efemèrides que celebrem utilitzem el Teatre, i ens expressem amb el gest i la paraula que són l’essència del Teatre.

I és així de senzill: reflexionar de tant en tant, ni que sigui un sol dia a l’any, 5 minuts a l’any, sobre totes i cada una de les coses que volem celebrar quan dediquem aquell dia a una cosa; AVUI EL TEATRE!

Ignasi Roda

Director, professor, dramaturg

27 de març de 2023