Ben aviat s’obriran novament les pre-inscripcions escolars, i encara que no es pensi en un canvi d’escola, pot ser una oportunitat per reflexionar i tenir ben clares quines funcions tenen família i escola en aquests temps.
Els temps actuals, entre altres particularitats, es caracteritzen perquè la informació resulta accessible per múltiples vies, i de manera immediata, gràcies al desenvolupament tecnològic. Això fa que l’escola, en tots els seus nivells, hagi perdut el monopoli del saber, encara que segueix tenint un paper clau en les possibilitats d’aconseguir una informació coherent, ben fonamentada, ben organitzada. En una altra ocasió aprofundirem aquest aspecte. Però l’escola havia estat també la institució que proporcionava una formació moral coherent amb la imperant en l’entorn social, incloses les famílies. Ara, davant d’una societat que es mostra plural en moltes concepcions del món i de la vida, l’escola – a menys que es tracti d’una iniciativa privada que presenta un ideari vinculat a una opció social determinada -, ha de ser també plural internament, i neutral front possibles opcions morals, i no diguem religioses.
Els qui som ja una mica grans podem recordar com allò que es defensava a l’escola coincidia amb el defensat a casa i majoritàriament al carrer, de manera que la valoració dels fets es produïa per tres fronts, que es reforçaven mútuament. Això afectava a la manera de parlar, de vestir, de fer. No vull dir que tot el fomentat fos moralment acceptable – no més caldria fer esment al paper social de la dona -, i que no hi hagués transgressions de la norma; vull dir que tot el context les considerava transgressions. Així s’explica que si un alumne era sancionat a l’escola també ho fos a casa i, fins i tot, a la recíproca. Puc recordar com al mestre se li explicaven malifetes realitzades per alumnes el cap de setmana perquè també actués al respecte. Ara això és impensable i més aviat es podrien esmentar situacions de discrepància família-escola. No cal seguir per aquest camí.
Quan actualment a l’escola es parla d’educació moral, forçosament s’ha de tractar de valors que siguin comuns a la societat, com la defensa de la democràcia i el respecte als drets humans. Però si una família vol una educació dels fills vinculada a opcions concretes dins d’aquesta societat democràtica, haurà de fomentar-los directament, sense esperar el reforç que pugui venir de l’escola. Si volem posar exemples, només cal pensar en una indumentària musulmana, unes creences sobre l’encara denominada Setmana Santa, o sobre les relacions sexuals abans de la majoria d’edat. I podríem afegir els hàbits alimentaris, el hàbits higiènics, el temps dedicat a les connexions informàtiques, el temps dedicat al descans, la utilització del temps de lleure, l’opció de l’idioma emprat socialment, així com possibles opcions de futur laboral i professional.
En alguns dels aspectes assenyalats, l’escola podrà fer suggeriments a les famílies i advertències si identifica situacions de risc, però sense una implicació activa de la família, els models de comportament i les actituds que es vulguin fomentar difícilment quallaran. Per això, també, resulta tant difícil reconduir situacions perilloses quan existeix un entorn familiar des-estructurat o pràcticament inexistent. Aleshores no resten més possibilitats que les que pugui oferir la legalitat social per protegir als menors de possibles mals.
Si ens centrem en el cas de les famílies que, legítimament, pretenen un model educatiu que, encaixat en el context democràtic on vivim i que volem preservar, pretenen fomentar-lo en el seu si, han de saber que en molts casos hauran de lluitar contra-corrent, i que la principal força per a la seva aplicació resideix en elles mateixes. Ara ja no val allò de preguntar “això t’han ensenyat a l’escola?”, perquè un possible mal hàbit es pot adquirir arreu de fora de casa, incloent-hi l’escola, malgrat no tinguin responsabilitat els docents. Per això deia que la família actualment resulta més decisiva, fins i tot, que en temps passats, en l’educació dels infants i adolescents. Els pares ja no poden inhibir-se pensant que l’escola o l’església faran la seva feina. Solament els avis, posem per cas, poden ajudar eficaçment a l’educació familiar, si prèviament hi ha un acord ben explícit dels valors, actituds i comportaments a fomentar.
Vivim una societat cada vegada més complexa. Això, que ja gairebé constitueix un tòpic el dir-ho, s’evidencia en el fet que l’educació dels fills també resulta més complexa. Si ara es demana fer un curset per tenir un gos de mascota, imaginem el què caldria demanar per ser pare o mare. Però el més fonamental és no renunciar al paper que els correspon als progenitors, i aleshores cercar les complicitats que calgui. No hi ha altra solució.
Jaume Sarramona (www.sarramona.net)
