La bellaterrenca Marisa Ortega, actualment Cap de Servei de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC), treballa en aquest àmbit des de l’any 2010 i alterna la seva professió amb la docència a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en el Departament de Ciències Morfològiques. Parlem amb ella sobre les particularitats d’aquest ofici, els casos de mort per violència masclista i els homicidis o suïcidis ocorreguts a Catalunya en els últims temps, a més de com ens hi aproximem a aquests successos com a societat.

Com descriuries la teva feina com a metge forense?

Nosaltres bàsicament ens encarreguem de fer les pericials, és a dir, valoracions de diferents casos de morts amb causes diverses. És una tasca molt interessant perquè cada dia és diferent. Toquem molts punts de la societat que la gent no sap que treballem: per exemple fer l’estudi de les persones víctimes de maltractaments, menors, tercera edat, dones, fem les pericials psiquiàtriques de l’agressor, evidentment, fem les autòpsies, que pel que la gent ens relaciona més, però realment són una petita part de tot el que fem. Toquem un munt de temes molt durs.

Quins casos són els que acostumeu a tractar?

Al principi jo em dedicava més a la part clínica: fer una valoració del dany corporal, a més de les valoracions psiquiàtriques, però a mi m’agradava molt la patologia forense i a poc a poc vaig anar-me dedicant a la patologia forense, que és al que em dedico ara pràcticament. 

*La patologia forense és una branca de la medicina legal que estudia les malalties, lesions i altres alteracions que pugui presentar un cadàver per tal de determinar la causa i la manera de la mort, i de proporcionar informació que pugui ser útil en la resolució de casos judicials.

Els forenses tenen molta presència a les sèries de ficció o programes televisius, com ara el programa de “Crims”. 

Sí, cada vegada més. A “Crims” abans només hi apareixien policies i els forenses sempre hem estat els grans oblidats, però hi va haver un canvi de direcció i a partir d’aquí en cada cas contactaven amb els forenses que han portat el cas.

Quan veus les notícies, veus casos que tu has seguit i es parla dels mossos i no de nosaltres, quan som els qui hem fet tota l’exploració medicoforense de la persona. Fa la sensació que només hi ha una part que fa la investigació, que és la policia, que sí que fa la seva investigació, però nosaltres també fem el nostre treball. 

Com valores el tractament que la premsa fa d’aquesta mena de casos?

Les coses s’han d’explicar bé i moltes vegades veus que les notícies són esbiaixades. Hem d’anar molt amb compte en com s’expliquen les coses. De vegades ens hem quedat realment sorpresos: “D’on han tret aquesta informació? Qui ha dit això? Si no és així…”. Busquen més el titular que realment explicar el que ha passat. 

Nosaltres en principi per donar una notícia ho fem a través del gabinet de premsa del Departament de Justícia, perquè les notícies si es poden donar han d’estar filtrades. El que passa és que en el moment en què es dona un succés, la informació avui en dia va a 200 per hora i no te n’adones i potser algú ho ha gravat o ha donat informació perquè ha estat testimoni. Cal que contrastin més la informació. 

“És molt difícil no estar contaminat de tota la informació que està donant la premsa”

Jo crec que pràcticament tots els homicidis apareixen als mitjans i, fins i tot, de vegades massa, la qual cosa en alguns casos és perjudicial per a les investigacions. En casos que esdevenen mediàtics és molt difícil no estar contaminat de tota la informació que està donant la premsa, sigui bona, dolenta, correcta o incorrecta. És informació que tu estàs rebent, al final, i es pot crear un judici paral·lel. De vegades pensem que potser s’hauria d’anar més amb compte, especialment amb els homicidis que són més mediàtics. 

No és fàcil trobar un equilibri. La societat té dret a la informació i li ha de donar, però, per altra banda, cal tenir en compte que el judici que emet la premsa pot afectar a com es jutja aquesta persona.

Quines són les causes de mort més generals amb les quals t’has trobat?

Nosaltres a Barcelona fem al voltant de 3.000 autòpsies l’any, d’aquestes el 60% són morts naturals, que es produeixen de forma sobtada, per una cardiopatia o el que sigui i la resta són morts violentes. Dins d’aquestes, hi ha un grup molt important, que són els suïcidis, que desgraciadament van en augment, els accidents domèstics, els laborals, accidents de trànsit. El menor percentatge de les autòpsies que fem són els homicidis. Potser se’n fan entre 80 i 90 l’any. Són molt pocs, però ens donen molta feina. El que es veu a les pel·lícules és que només treballen amb homicidis i això no és cert. 

Solen ser més complicades les autòpsies per homicidis?

Sí, perquè arriben a un tribunal jurat, i saps que et faran moltíssimes preguntes. Has de donar moltes respostes: la causa de la mort, el tipus d’armes que s’han utilitzat, la posició víctima-agressor… 

Però també són difícils alguns suïcidis en segons quines circumstàncies, perquè et quedes amb el dubte: no sempre és tan clar si és un suïcidi, un homicidi o un accident. 

En quins aspectes et fixes en un primer moment per determinar el tipus de cas?

Jo el que sempre dic als meus alumnes és que la fase més important d’una autòpsia és l’aixecament del cadàver: anar al lloc on ha succeït el fet i estudiar-ho tot, perquè allà és on hi ha l’escena del crim i on pots obtenir la màxima informació, després ja acabaràs de buscar tots els detalls a l’autòpsia, però cal veure la posició del cadàver, si hi ha marques de sang com estan distribuïdes. 

Allà la informació és bàsica. Nosaltres treballem conjuntament amb la policia judicial. Quan tu te’n vas de l’escena dels fets, tens molt clares les idees del que ha succeït o, almenys, molt ben orientades, per després fer l’autòpsia. Passa el mateix en medicina, si fas un mal diagnòstic, després la resta anirà malament. 

Se sol respectar l’escena dels fets fins que hi arriba el forense?

En el moment en què es dona un avís, els mossos delimiten la zona i els únics que poden tocar el cadàver són els metges del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), però a més quan ho fan ens deixen indicat el que han tocat o mogut. 

A més, des que vas començar a dedicar-t’hi hi ha hagut una evolució tecnològica bestial.

Ui, pensa que jo vaig passar del paper a l’ordinador. Abans tots els informes eren a mà, i no hi havia un sistema en què tot quedava ben arxivat. Ara el sistema informàtic amb el qual treballem agilitza molt la comunicació amb els jutjats i no es poden extraviar. 

Tu aportes el component més científic dins d’una investigació policial. La ciència sempre ha tingut aquest pes?

Sempre hi ha hagut una base científica, el que passa és que crec que no se n’ha parlat massa. En una investigació d’un homicidi, sempre s’ha intentat que hi hagi una base científica i permet que no es pugui inventar res, per fer afirmacions et recolzes en la ciència. 

Creus que el fet que hi hagi cada cop més proves irrefutables canvia el comportament de la societat cap al crim? Hi ha més o menys delinqüència?

Doncs realment els darrers anys els homicidis a Catalunya s’han mantingut molt estables. No hem vist ni un decalatge ni un augment. El que sí que potser ha augmentat són els grups i com són els homicidis. 

“

De vegades ens quedem petits o ens tanquem en aquests casos de violència masclista”

Com varia la vostra feina davant de casos de violència masclista?

La tècnica d’una autòpsia varia en funció del tipus de mort, però no la resta de la investigació. Sí que davant de la mort d’una dona, de vegades només pensem que és violència masclista si l’ha matat la seva parella o exparella i jo crec que hem de tenir una mica més de visió de gènere, perquè, per exemple, els casos de prostitutes mortes en mans d’un client no s’etiqueten com la mort d’una dona que ha mort per la seva condició de dona.  De vegades ens quedem petits o ens tanquem en aquests casos de violència masclista.

Hi ha una coordinació amb els metges forenses i els professionals de la salut per treballar en aquests casos?

A les Unitats de Valoració Forense Integral (UVFI) hi treballa el metge forense, el psicòleg forense i l’assistent social i s’intenta elaborar un informe global: la part més mèdica i la part més social. S’hi estudia tot en conjunt. 

Com t’implica a tu aquesta tasca en ser una dona?

Hi ha companys que al·lucinaries de com són d’exquisits en la valoració dels casos. Potser sí que hi ha un avantatge en ser una dona. És un àmbit poc masculinitzat, potser fa molts anys sí, però ara majoritàriament som dones. L’última oposició per accés a metge forense, les 13 persones que hi van accedir eren dones. 

A medicina a la Universitat Autònoma, ja veiem que un 70% dels estudiants són dones. Cada vegada hi són més a l’àmbit de ciències de la salut, a diferència d’altres carreres, com les enginyeries on ara es comencen a veure més repunts. 

“No estem preparats per fer això i no ens preparen emocionalment”

Com prepares emocionalment els teus alumnes per afrontar emocionalment aquesta feina?

Haurien de preparar-te, però ningú ho fa. Per segons quins casos i quines coses veiem no ens preparen. La mort ja és dificilíssima, és un tabú. Imagina’t si es tracta de la mort d’un nen, per exemple, ningú t’ensenya a gestionar-ho. Per mi el més dur han estat les autòpsies dels nens i les morts sobtades en els lactants, perquè són molt traumàtiques: alguna cosa que no és esperada. 

Aquesta mort que no t’esperes del teu fill, que és antinatural, és molt dura, perquè és el fill qui ha de veure morir la seva mare. 

Ara estem veient algun repunt en els suïcidis en adolescents. És molt difícil gestionar-ho. No estem preparats per fer això i no ens preparen emocionalment. Jo crec que hi hauria d’haver alguna assignatura dedicada a afrontar aquest tipus de situacions extremes. 

Com ho fas?

Jo crec que, al final, no t’ho pots quedar dins i entre els forenses parlem molt els casos i si hem d’insultar ho fem. Penso que és bo expressar-ho i treure-ho. A casa, intentes no emportar-te’ls. 

Cap a on evoluciona la feina del metge forense?

Jo crec que ens estem subespecialitzant, igual que la resta de la medicina. Abans hi havia el metge forense clàssic associat només a un jutjat i ell ho feia tot. Ara necessites cada cop més formació, més estudis i ens anem especialitzant en psicologia forense, patologia forense o avaluació del dany. Sí que a les urgències, fem de tot, però en general ens especialitzem i això aporta més qualitat. 

Què és el més satisfactori d’aquesta feina?

Anar a un judici, aportar tota la informació que has recollit i que gràcies a això es descobreixi l’agressor. O en cas de morts sobtades, descobrir perquè s’han donat i poder informar a la família, perquè entendre ajuda al dol. Fins i tot, de vegades, si és una causa genètica, es pot prevenir a aquesta família. Podem aportar informació tant en l’àmbit de la justícia com en l’àmbit mèdic.

FOTO: Marisa Ortega a la plaça del Pi, davant del Taller de Serveis | Aina Sanllehí Galera