D’entrada sembla un principi indiscutible que els avenços tecnològics suposen una millora per la nostra vida; suposen comoditat, rapidesa, extensió dels missatges, possibilitats d’informació, de salut, de creació, de lleure, … i alguns afegits més, fins a cobrir totes les dimensions de la vida humana. Negar-ho suposa negar les evidències que tots coneixem. Però hi ha certes qüestions i moments on restar en mans dels aparells i programes informatitzats pot suposar restar indefens, i perdre alternatives plenament enriquidores per a les persones i comunitats. D’això també n’hem de ser conscients.
Ara per ara, el telèfon mòbil integra tot el conjunt de possibilitats que ofereix la tecnologia de la comunicació. No en faré una relació de les seves possibilitats, prou conegudes i generalment no esgotades en el seu ús quotidià. El problema es planteja quan aquest aparell substitueix la conversa cara a cara, que no serà mai substituïble – al menys avui – per un conjunt d’emoticones i de expressions abreviades, que rarament enllacen frases subordinades i d’una certa extensió. Aleshores, l’anàlisi de les situacions complexes es redueix a esquemes simplistes de si-no, m’agrada-no m’agrada, bo-dolent, …, dicotomies no sempre aplicables a la realitat. Escriure solament amb el mòbil suposa renunciar a desenvolupar les capacitats lingüístiques més complexes i s’acaba reduint la expressió més literària.
Si la utilització del telèfon mòbil no pot substituir una comunicació complexa i no verbal, també podem analitzar en quins moments i llocs és emprat. Tots hem vist una taula en un restaurant on els comensals estan centrats en el seu mòbil (a vegades tauleta), com a substitució d’una conversa que no solament seria comunicació, sinó també socialització, establiment de vincles afectius. No cal dir que quan això succeeix a casa, entre els membres d’una mateixa família, s’ha perdut l’oportunitat d’estrènyer els vincles afectius, d’intercanviar informacions mútues, de crear atmosferes de complicitat. Perquè tot això no és substituïble per simples informacions, converses amb llunyans, visionats de lleure o jocs de qualsevol tipus. Si es trenca la comunicació interpersonal directa amb els pròxims en benefici de la comunicació digital, es trenca també la dimensió que vincula les persones de manera integral.
És clar que gràcies a la disponibilitat de la tecnologia en la vida quotidiana podem comprar a distància, rebre notícies a l’instant, comunicar-nos de manera immediata amb els qui compartim xarxa, cercar informació en qualsevol lloc i moment, … y de tot això n’hem de poder gaudir. L’advertència, però, resulta també inevitable. Hem de ser capaços de trobar alternatives per quan la tecnologia no funciona – que també passa – i, fins i tot, hem de ser capaços de poder viure en espais sense ella, posant a prova la nostra capacitat de reflexió, de presa de decisions, sigui on sigui. Ja no diré ser capaços de distingir les “fake news” o notícies falses, els intents de manipulació política o econòmica, els possibles fraus que ens assetgen constantment, i la pressió dels anuncis constants que ens inciten a consumir.
Cal valorar bé si ha de ser el telèfon mòbil allò que ens obliga a restar pendents d’ell en tot lloc i moment, quan constantment emet els avisos que entra un missatge del tipus que sigui. Restar-lo en silenci, allunyar-lo de nosaltres mentre estem realitzant activitats que demanen tota la nostra atenció, sigui una feina, una conversa o una lectura “en paper”, pot constituir una mesura higiènica per la nostra ment, al temps que “de facto” es materialitza la nostra capacitat d’elecció. Hem de ser capaços de viure estones sense aquest artefacte tant absorbent, i així evitar l’addicció a les pantalles, perill notori en molts infants i adolescents.
Perquè la utilització de la tecnologia digital no sempre està dissenyada per facilitar la vida a l’usuari, al ciutadà comú. Només cal pensar quantes vegades intentem parlar amb algú d’una empresa o organisme, i solament podem seguir les instruccions d’un robot que ens assenyala una vegada i una altra que hem d’introduir un dígit del teclat, per acabar dirigint-nos a la web o dient que el temps s’ha acabat. Tot per estalviar-se el personal d’atenció directa. Això arriba a situacions com la viscuda darrerament a l’aeroport de Barcelona, on a l’anar a reclamar l’equipatge no arribat la resposta fou l’entrega d’un paper amb un codi QR, dient que es llegeixi i complimenti tot el protocol que planteja (sense accents).
Encara voldria fer una darrera consideració sobre l’interrogant de a qui acaba beneficiant realment certes aplicacions tecnològiques. Perquè resulta molt habitual que després de donats tots els passos per obtenir informació i ser atès en català, s’acaba en castellà, sigui perquè les informacions escrites a les que s’accedeix automàticament (informes mèdics, per exemple) solament apareixen en aquesta llengua, sigui perquè la veu autòmata ens diu que “en aquells moments no hi ha operadors disponibles en aquesta llengua”. Ja no entro ara en quantes webs, xarxes, plataformes, etc. està realment present la nostra llengua, víctima de la globalització, del benefici econòmic i la nostra deixadesa com a usuaris. Certament, el català no es beneficia gaire de l’ús generalitzat de la tecnologia, motiu més perquè en siguem conscients de com i quan l’hem d’emprar, i també què li hem d’exigir. I dubto que la ja present IA, intel·ligència artificial, ens vingui a ajudar al desenvolupament de la nostra llengua. Pensem-hi, mereix la pena.
Jaume Sarramona
(www.sarramona.net)
