Deixeu-me que comenci aquest article post electoral amb un fet que per a molts pot ser banal, però que jo interpreto com un acte prou significatiu que defineix el tarannà dels que, hores d’ara, han estat el partit vencedor d’aquesta contesa electoral.

Mentre s’acabaven de comptabilitzar els vots de l’urna de la qual sorgiria el nou President de l’EMD de Bellaterra, un equip de gent de BE! es dedicava a retirar tots els cartells de la seva campanya. Ho deixo aquí perquè els qui em llegeixen prenguin les seves conclusions. I ara a la crònica dels fets.

Bellaterra tindrà un nou President, i el tindrà amb una clara majoria de vots. Això ha passat 12 ans després que Junts per Bellaterra amb en Ramon Andreu al capdavant aconseguís una majoria absoluta l’any 2011 que revalidaria en les eleccions del 2015 i 2019.

Què ha canviat perquè això hagi pogut passar? Cadascú tindrà la seva teoria, però jo crec que els Bellaterrencs han dit prou a una manera de governar que ha aportat ben poc a la millora de la nostra comunitat. Les desavinences històriques amb el nostre ajuntament, que durant 81 anys es van mira de resoldre a bases de reclamacions i interpel·lacions per part de: primer La Unió de Propietaris i Veïns, després la Unió de Propietaris i finalment la Unió de Veïns de Bellaterra, i que van donar pocs fruits, duran aquests 12 anys en els que se’ns ha donat una minsa però certa autonomia de decisió, no hem avançar poc ni gens i s’han desaprofitat les oportunitats per construir a poc a poc una entitat. Tot plegat ens ha dut a crear una relació endèmica, és a dir, que de l’exercici reivindicatiu del veïnat hem passat a ser una patologia o un conjunt de trastorns que han fet inviable, ni avenços ni l’harmonia necessària per avançar cap a una Bellaterra millor.

Potser molts hauran oblidat que tot això va començar a passar el 1990 quan un grup de Belletrrencs van decidir impulsar un moviment de segregació, un desig que ben aviat es va demostrar que no seria viable, però tot i així es va decidir seguir amb procés fins que l’any 1998 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va desestimar l’expedient. No satisfets amb el resultat es va presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid que el 1999 no el va admetre a tràmit i deixà per acabat el litigi.

10 anys que la segregació va polaritzar la vida Bellaterrenca deixant de banda tota altra cosa, com per exemple -i a part de la cultura-, recuperar el diàleg amb l’Ajuntament. De fet no va ser ben bé així. El, aleshores president de la UVB Joan Ros va mirar de llençar ponts de diàleg, però la resposta de l’alcaldessa socialista Cristina Real va ser ben explícita: “Bellaterra ha perdiddo una guerra y ahora ha de passar por el aro”.

Cal dir que, per tirar endavant tot el procés de segregació es va crear un partir polític “Units per Bellaterra”, que desencisats pel fracàs va decidir no presentar-se a les properes eleccions. És en aquest panorama que apareix Junts per Bellaterra, un partit promogut des del sector de Can Domènec que, val a dir-ho, havia tingut alguns enfrontaments amb la UVB. Els seus promotors posen com a cap visible un jove defensor de la sostenibilitat i que havia creat l’associació Bellaterra Natura, en Ramon Andreu. Ell i els seus acòlits miraven de crear, entre d’altres accions, el Camí Verd desbrossant el pas i marcant fites.

Gent per Bellaterra va néixer quan Toni Morral d’ICV va accedir a l’alcaldia i va prometre entomar el tema de Bellaterra amb la creació d’una EMD. ERC i CiU hi van estar d’acord, no això PSC i això ho va pal·lesar en les 3 eleccions municipals següents en que mai no va presentar un candidat a la Presidència. No ha estat fins ara que ho ha fet.

Gent per Bellaterra com a partit constituït. es presentava, doncs, a les eleccions del 2007 amb el convenciment que en aquella legislatura s’obtindria l’EMD. I així va ser, just 3 anys desprès El 2010, i havent guanyat a Bellaterra per àmplia majoria en les eleccions del 2006, va fer aquella majoria per assumissin interinament el govern de l’EMD fins no arribessin les eleccions de maig del 2011.

Aleshores vaig tenir una conversa amb el Ramon que em semblava un jove disposat a treballar de valent per Bellaterra i que de tant en tant compartíem idees i propòsits. Li vaig dir que se li presentava una gran oportunitat ja que tenia 10 mesos per reunir Bellaterrancs de diferent perfil per elaborar un projecte conjunt i presentar-lo a l’ajuntament, un ajuntament presidit encara pel qui va fer possible crear l’EMD, l’Antoni Morral i que estava disposat a que l’entitat fos una eina de comunicació del veïnat amb l’ajuntament. La resposta va ser taxativa: “No! Nosaltres volem governar sols”.

Us he de dir que aquesta resposta va canviar radicalment la meva opinió sobre el nou President i el partit que representava i al llarg d’aquests anys he estat una persona bel·ligerant amb ells a través dels meus articles i actuacions. Una cosa li vull agrair, però i és que posés la competència de cultura i esports en primer lloc de l’enunciat del seu discurs d’investidura, i ho va fer.

A cada nova elecció Gent per Bellaterra ha posat un tema cabdal sobre la taula per fer-los de reclam. Primer (2011) va ser el tema de la Interpolar, després (2015) L’intent de revifar l’esperit segregacionista, els símbols i les primeres al·lusions a Sant Cugat i el que en deien “una anomalia territorial”. Aquest argument l’ha tornat a brandar en les darreres eleccions. En la tercera contesa del 2019 van aparèixer temes tant cabdals com: les pilones, les càmeres de vigilància, els agent cívics, el centre mèdic, tot un reguitzell de coses que es prometien aconseguir en la legislatura però que no s’han assolit. Finalment i en les eleccions d’ara, ha irromput amb tota la força la proposta de que Sant Cugat annexioni Bellaterra, una idea promoguda per una plataforma que durant més d’un més va estar demanat firmes per tal propòsit.

Però aquesta estratègia s’ha esgotat i “el Pere ha alertat tant el poble que venia el llop, sense que fos veritat que, al final, la gent no se l’han cregut”. Però per aconseguir això calia que en front del seu partit s’hi plantés un altre nascut a Bellaterra, com ho va ser Junts per Bellaterra. Aquesta idea va començar néixer el 2012 però per raons que ara no venen al cas no va arribar a bon port. 10 anys després a renascut i ha obtingut un resultat aclaparador. Deixeu-me dir que s’han perdut 10 anys en l’intent de trencar l’hegemonia del Gent per Bellaterra en les eleccions del 2015 i 2019. Però, com diu la dita: “Nuca es tarde si la dicha és buena”.

S’ha produït un fet sanitós per a Bellaterra perquè mai no és bo perpetuar-se en el poder i menys amb majories absolutes. BE! es presenta amb un programa de molt bones intencions, però bé sabem en política que la intenció no és tot, que, com deien de la dona del Cèsar, “No només s’ha de ser honest sinó que també s’ha d’aparentar”. I les formes en política són importants.

Bellaterra s’obre endavant, no pas amb un gran projecte sinó amb la voluntat de canviar les maneres de fer. Ara bé, al nostre President Josep M Riba li dic el mateix que li vaig dir al Ramon Andreu el 2010, el de crear un gran consens amb la participació de tots els que han concorregut a les eleccions. No menystinguis els qui han perdut i proposa’ls de participar en el govern d’alguna manera i que aquells que ho vulguin, puguin assumir feines de responsabilitat, que n’hi ha molta de feina per fer i no tota podrà ser absorbida per un president i 8 vocals. Cal recuperar el voluntariat, aquell voluntariat que va donar moments gloriosos a Bellaterra.

I acabo amb un fragment d’un article del meu pare de la revista L’Esquirol del març/junt del 2000 que crec que és la clau de volta per mirar de fer bé les coses. És allò que preconitzàvem un grapat de veïns en èpoques segregacionistes i que no eren favorables per les maneres de fer: la necessitat de tenir una identitat, de definir-nos quina mena de poble o de barri volem ser. Sense aquest tret identitari difícilment podrem fer una Bellaterra cohesionada que glateix pel seu futur, el futur dels cent anys de Bellaterra d’aquí a 7 anys

«”Lo que nos pasa es que no sabemos lo que nos pasa: y eso es lo que nos pasa”. Això ho va escriure d’una vegada i per sempre i per utilitat de tothom, un senyor que es deia Ortega y Gasset, segon filòsof espanyol després de Lucio Anneo Séneca. Per no saber que “què ens passa”, no sabem si som poble, zona residencial, barriada o el s’Agaró del Vallès (com desitjava l’inoblidable i carismàtic Fèlix Estrada) […] la manca d’arrels antigues ens dona una envejable llibertat de determinació […]. El pecat d’haver nascut com a “colònia d’estiueig” és un estigma que no ens deixarà mai. Així com hi ha persones que manifesten que “han vingut al món a passar-hi l’estiu”, també es pot dir de llocs com Bellaterra que han nascut perquè els seus habitants mantinguin la mentalitat provisional de “passar-hi l’estiu” en forma despreocupada, encara que hi visquin tot l’any. Potser és això els que ens passa.»

F.R.P