Conèixer el món de la interpretació en una edat primerenca i reconciliar-se amb la professió més de 10 anys després creant la seva pròpia sèrie: “Selftape”. La Joana i la Mireia Vilapuig són filles d’una generació d’artistes amb un fort lligam a Bellaterra: en Santiago Vilapuig (avi), músic, pintor i artista i el pintor Oriol Vilapuig (pare). 

Amb aquesta nova producció cinematogràfica, la Joana i la Mireia, treballant conjuntament construeixen una autoficció que ens endinsa a les seves vivències com a joves actrius que, amb menys de 18 anys, van fer un salt a la fama amb l’exitosa producció de TV3, Polseres Vermelles.  

Amb la seva nova sèrie “Selftape”, disponible a Filmin, les dues germanes il·lustren d’acord amb la seva pròpia experiència, les intenses emocions que deriven del món de la interpretació, en una visió profundament travessada per l’edat i el gènere. 

Joana, Mireia, com decidiu crear “Selftape” i treballar conjuntament?

Joana: El cas és que, després de tot el que vam viure a Polseres Vermelles, hi va haver un moment en que ens vam trobar a casa, la Mireia i jo, les dues gravant-nos fent “selftapes” (enregistraments de vídeo per a càstings a distància) pel mateix personatge i un cop ens trobàvem soles ens sortia una mica tot el que havíem viscut abans, les inseguretats, ens comparàvem i aquí amb el temps vam pensar que potser hi havia una història al darrera.

Ja de per sí, la relació de dues germanes és prou intensa com perquè a sobre li sumis que les dues es volen dedicar al mateix i els ha passat alguna cosa tan extraordinària com especial i diferent com ens va passar a nosaltres… vam pensar que aquí hi havia una història al darrere: les gelosies, les enveges, l’amor… i una mica a partir d’aquí les dues ens hi vam posar.

Teníem claríssim que es diria “Selftape” des d’un inici i, a partir d’aquest títol, vam començar a decidir què era “Selftape” i què era el que volíem explicar. Després s’han anat afegint moltes persones en el projecte que l’han fet ser el que és, com l’Ivan Mercader, que és l’altre productor executiu, o la Bàrbara Ferrer, la directora i tot l’equip que hem tingut.

Després de veure la sèrie tens la sensació que entres a la vostra vida. Per molt que sigui una ficció, entenc que hi ha molts aspectes de la vostra privacitat s’han fet públiques. Quin criteri heu triat per decidir què voleu mostrar i què us heu quedat per vosaltres?

Mireia: És veritat que la Joana i jo, abans de començar el procés d’escriptura, vam haver d’estar molt de temps parlant de moltes coses i establint quin seria el límit i quines serien les nostres línies vermelles, perquè és veritat que el moment d’escriptura era molt ràpid i hi havia d’haver unes decisions ja prèviament preses, perquè la sala de guions no es convertís en un lloc terapèutic. 

Però sí que és veritat que sempre hem estat molt fidels a les trames del personatge de cadascuna i sent molt conscients que, al final, volíem crear la idea de dues germanes, que cadascuna té el que l’altre no té i fer-les de mirall i construir aquest arc: el viatge independent de cadascuna i el viatge conjunt de les dues. I a partir d’aquí vam anar construint aquestes escenes que tenen pinzellades de realitat.

D’alguna manera també intentàvem que si jo havia viscut alguna cosa que li funcionava molt al personatge de la Joana, tot això s’anava fent i construint aquest relat perquè tingués sentit, com si fos un puzle, però posant aquests límits, per exemple, en relació amb la família.

“Teníem molt clar que volíem explicar la nostra història, però no exposar la nostra família”

Nosaltres teníem molt clar que el límit familiar era una línia vermella molt important i hi volíem ser “súper” fidels. Vam dir-nos: “No volem exposar la nostra família a això. Som nosaltres les que hem pres la decisió d’exposar-nos, però la nostra família no té per què sentir-se representada a la sèrie o sentir-se que estem explicant coses de la seva vida. I per això vam voler ser molt fidels a això, tant pel que fa als vídeos d’arxiu com a la part descriptiva. 

Veniu d’una família d’artistes de diferents disciplines. Sí que vam veure com la Mireia havia treballat conjuntament amb el vostre pare, l’Oriol Vilapuig, a l’exposició d’Imatges Buides. Heu treballat anteriorment en l’àmbit artístic en altres ocasions?

Joana: Està clar que nosaltres som molt familiars i els nostres pares sempre han estat darrere de “Selftape”. Ho hem compartit molt i, de fet, estan molt al dia de les nostres decisions: què volem fer, què no… Van ser les primeres persones a qui els vam dir: “Tenim aquesta idea”. Crec que amb això fem molt equip i, en aquest sentit, a nivell familiar sempre s’ha dit: “treballeu molt” i molta disciplina. Jo crec que això és el que ens han aportat.

Part de la vostra família és de Bellaterra. Què significa aquest indret per vosaltres? 

Mireia: Per nosaltres Bellaterra és la nostra segona casa. Per mi Bellaterra és un espai que vinculo molt amb els meus avis i amb la nostra família, al final: tota la part Vilapuig Morera i això fa que hi hagi un lligam molt especial i molt bonic.

Tenim molta sort de tenir part de la família i els nostres avis vivint allà, perquè també era una manera de sortir de Sabadell i estar en un espai molt més proper a la natura, amb molt més aire. 

Joana: Per nosaltres és un lloc molt especial. Hi ha una espècie de nostàlgia si penses en Bellaterra.

Mireia: També perquè els nostres avis s’estimen molt Bellaterra i el nostre avi sempre ens n’ha parlat com un lloc amb una característica i un romanticisme molt especial i crec que per això també nosaltres també l’apreciem tant i l’estimem tant com un dels nostres llocs preferits, suposo.  

I com creieu que us ha condicionat tant personalment com professionalment tenir tants referents familiars en el món de l’art?

Mireia: Jo crec que positivament. Al final, hem crescut dins d’una família que sempre hem vist treballant pel desig de crear i de construir, de treballar amb el que et fa feliç, encara que sigui una lluita difícil i feines que, evidentment, són camins més complicats. Ens han ajudat a entendre això: que hi ha d’haver molt d’esforç, que s’ha de picar molta pedra i construir-te la teva pròpia feina.

“Selftape” neix d’això, de trobar-nos en un moment on no teníem feina i intentar explicar aquesta història per intentar sortir una mica d’aquest bucle dels “nos” i del no treballar i crec que ens han ensenyat molt des d’aquest sentit.

Vosaltres parleu molt del fet de ser actrius, però des d’una visió molt travessada pel gènere. 

Joana: Bé, és inevitable crec. Al final som dues dones que portem molt temps en aquesta indústria i també ho vivim des del nostre punt de vista, des del que hem viscut com a dones i com a dones blanques, també. 

“Hem tingut molt poques referents quan érem joves de dones creadores d’històries”

Us heu plantejat en altres ocasions com hauria canviat la vostra carrera professional en el cas de no viure-ho com a dones?

Joana: Sí, molt. Crec que no només a nosaltres. El gènere condiciona molt en moltes carreres professionals i en aquesta indústria moltíssim. Hem tingut poques referents quan érem joves de dones creadores d’històries explicades des d’una visió femenina. 

De fet, en acabar de veure la sèrie, per una jove adolescent que es planteja ser actriu, se li presenta un escenari realment desesperançador. Vosaltres tornaríeu a decidir ser actrius si fóssiu les adolescents que en aquell moment van començar a ser-ho?

Mireia: No ho sé. No, al final, dins de les dificultats que expliquem, nosaltres som conscients que hi ha un privilegi també darrere. Al final, ser nenes actrius ens ha fet entrar dins d’un circuit molt difícil d’accedir i tenim moltes amigues i moltes companyes de professió a qui veiem que els costa molt: és tot una carrera de fons molt difícil.

Jo prefereixo no plantejar-me què hauria fet. Crec que la vida també ens ha portat a ser on som i, per sort, hem pogut reconduir la nostra vida amb “Selftape”, que ha estat un exercici de revisió i retrobament. 

Joana: Hi ha una part de la interpretació i l’actuació que és fascinant i té una part també dura. A la vida ens han fet moltes preguntes de si haguessim canviat coses i, al final, penso que tota la vida et condiciona i tot et porta on som ara. Potser si tornéssim a començar tornaríem a acabar on som ara. No ho sé, però sí: Ens hem reconciliat amb la professió (riu).

Després de “Selftape”, us plantegeu ara també obrir les portes al món del guió?

Mireia: Sí! De fet, quan parlo d’aixecar projectes em refereixo també a fer-ho des de darrere les càmeres, escrivint-los, creant-los o, fins i tot, dirigint-los, que això també és una fase del procés que hem descobert molt amb “Selftape” i ens ha fascinat. Idílicament, seguir treballant com a actrius i creant projectes nosaltres. 

“Nosaltres amb Selftape hem tingut el control i això ens fa sentir més segures”

El fet de ser darrere les càmeres us fa sentir més protegides davant d’aquesta vulnerabilitat que pot suposar el fet de ser actrius?

Joana: Sí, al final et sents més protegida, perquè nosaltres amb “Selftape” hem tingut el control. Per exemple, en una escena de sexe, sabem que tindrem una coordinació d’intimitat i decidim fins a on volem ensenyar. En aquest sentit ens hem sentit molt protegides i també de poder dir: “Volem una directora dona”. 

Hem trobat a la Bàrbara, que jo crec que ens ha protegit moltíssim també i ens ha cuidat molt. El poder triar i estar fent alguna cosa en què sents que tens una espècie de control et fa sentir molt més segura. 

Igual que després de Polseres Vermelles no pensàveu que vindria darrere, heu pensat com “Selftape” pot condicionar la vostra carrera professional?

Joana: Sí, ho hem pensat, però no en tenim ni idea, no? (Riuen) 

Mireia: No, perquè és veritat que tot va molt ràpid i sembla que a la mínima ja et donaran feina i estaràs treballant i, al final, també necessitem pair i veure de quina manera recol·locar tot això. Si sona el telèfon, increïble, però també cal fer el procés de postpart, que crec que és molt important. 

Tant de bo aquest aprenentatge que hem fet amb “Selftape” serveixi per nosaltres per seguir treballant i aixecant projectes i tenir més experiència. Això no ens ho traurà ningú.

*El “selftape” és una modalitat d’acte enregistrament de càstings a distància que permet als directors de càsting fer una primera selecció sense haver d’organitzar un càsting presencial.

FOTOGRAFIES: Les dues germanes, Joana i Mireia Vilapuig | Cedides