Amb una trajectòria de més de 50 anys que abasta teatre, cinema i televisió, la bellaterrenca Anna Güell ha dedicat una vida sencera a la seva passió: la interpretació i la direcció teatral. Una disciplina que ella concep fermament com a una poderosa eina per comunicar idees i necessitats.
En aquesta entrevista a BellaterraDiari, repassem la seva carrera, arran del primer contacte amb el món del teatre a l’Escola Tagore fins a formar la seva pròpia companyia de teatre, Q-ars Teatre, juntament amb la Mercè Anglés. També reflexionem sobre el panorama teatral català i la necessitat que els escenaris esdevinguin eines per a la reflexió i visibilització de diferents realitats.
Anna, al llarg de la teva trajectòria has passat pel món del teatre, cinema i televisió tant com a actriu com a directora.
Sí, jo soc filla de l’Escola Tagore, l’actual Escola Ramon Fuster. La nostra directora era la Rosa Maria Fábregas, una dona de teatre i allà hi havia molta afició a fer teatre i jo des de petita m’he criat fent teatre, perquè era gairebé l’assignatura més important que teníem i, en tot cas, era la més apassionant per mi.
Així que quan vaig acabar el batxillerat i el cou, vaig començar a estudiar. En aquell moment, bàsicament, el que es feia aquí era teatre. No existia res relacionat amb la televisió i de cinema n’hi havia poquíssim.
Per tant, jo em vaig encarrilar ràpidament cap al teatre. Després sí que hi va haver algunes produccions de teatre on podia treure el nas fins que va aparèixer la figura dels dramàtics de televisió.
“La majoria d’actors de teatre, quan ens posem davant les càmeres, ens veiem exageradíssims”
De fet, alguns que havíem estudiat teatre, aleshores ens vam negar una mica a fer televisió, perquè ens semblava que no era per nosaltres. Són mons molt diferents. La majoria d’actors de teatre, quan ens posem davant les càmeres, ens veiem exageradíssims i estranys. És una altra manera de treballar, que també és molt interessant i bonica.
De totes maneres, la televisió és molt ràpida i el cinema et permet assajar més, treballar només amb una càmera, és molt més reposat. I el món del teatre és la mare de tot això: l’espai més complex, més poètic i màgic, però demana molt més de l’actor: tot un procés d’assajos i un procés llarg de memorització. És llarg tant en el moment de crear, com d’actuar.
Amb quin tipus de projectes et sents més còmode?
Jo sempre havia preferit el món del teatre. Ara, si em pugués dedicar només a fer televisió i cinema, quan tens una edat, els trobes molt més còmodes. Ja no hi ha l’obligació de l’assaig diari de 6 o 7 hores.
També has viscut el rol de directora.
Sí, m’he atrevit algunes vegades a dirigir alguna cosa. M’ho passo molt bé treballant amb l’actor, però se’m fa molt gran treballar amb l’equip artístic, perquè has de prendre decisions sobre el color de l’espai, el mobiliari. En canvi, treballar amb l’actor m’agrada molt, igual que també em va agradar molt treballar amb els alumnes durant l’època en què vaig estar fent classes. Aprenia gairebé jo més d’ells que ells de mi.
Com influeix el fet de ser actriu a l’hora de dirigir?
Saps com funciona l’altra banda. Quan ets actor, no veus les coses tan clares, com quan treballes com a director, la qual cosa et permet veure-ho tot des d’una postura molt privilegiada. Si treballes amb un director que també ha estat actor sap les eines que t’ha de donar perquè tu ho vegis tot amb una visió global.
Des del punt de vista de la direcció, quins elements fan que una història funcioni?
Jo tinc el privilegi de tenir una companyia de teatre i triem els temes dels quals volem parlar. La vam fundar amb la meva sòcia, la Mercè Anglès, que malauradament ens va deixar fa 10 anys… Teníem molt clar que volíem fer una mena de teatre que fos molt senzill estèticament, però parlar de temàtiques que ens interessessin a les dones i fer-ho des del nostre punt de vista.
Les nostres primeres produccions eren petits “Shakespeares”, interpretats des del punt de vista de les dones i els personatges femenins. Les remenàvem una mica.
Des d’aleshores, sempre he seguit una mica aquesta línia. Vam fer un espectacle que es deia “Chipko”, que ve d’un moviment indi, de dones que protegien els arbres dels taladors, perquè s’hi abraçaven. “Chipko” volia dir abraçar.
“Posem el focus en aquestes coses que a ens passen desapercebudes perquè no les coneixem”
Després, va ser durant la pandèmia que vam llegir amb la Tània, la meva nova sòcia, i vam intercanviar molt material del que estava passant en el món: per què estàvem en aquesta situació global? Tothom era tancat a casa seva i teníem moltes ganes de parlar de la força de la natura, de com vivim d’esquenes a tot això i vam començar a investigar i llegir molt sobre l’ecofeminisme i les històries de dones valentes que s’han enfrontat amb el seu cos abraçant un arbre perquè no el talessin, perquè amb les seves arrels mantenia l’aigua que regava els camps i donava de menjar a la seva família. I sabia que, si talaven aquell arbre, no només perdien un arbre. En perdien els fruits, l’ombra i l’aigua. Posem el focus en aquestes coses que ens passen desapercebudes perquè no les coneixem. Ens venia molt de gust parlar-ne.
“Penso que el teatre no és només una distracció, també és una forma de comunicar idees i necessitats”
També hem treballat amb contes de la Víctor Català, en què es parlava sobre la violència, sobre la violació i l’amor. I vam fer un espectacle sobre poesia de dones del segle XII fins el segle XVII catalanes, en descobrir totes les dones trobairitz, que creaven cenacles literari.
Tot un món que, pel tipus de societat que hem tingut, malauradament ens ha passat desapercebut, perquè sembla que al llarg de la història només hi hagi hagut trobadors. La nostra feina com a companyia petita és desvelar aquestes coses.
També vam estar parlant de les tragèdies gregues, de tots els personatges de les tragèdies gregues… Poder triar els temes dels quals vols parlar i conversar així és el privilegi que et dona tenir una petita companyia. Penso que el teatre no és només una distracció, també és una forma de comunicar idees i necessitats.
Moltes vegades pensem que, si nosaltres tenim necessitat que ens parlin de tot això, també hi ha moltes persones que tindran aquesta necessitat i nosaltres utilitzem el teatre per comunicar-nos, perquè és el que sabem fer. És la nostra eina social.
Quina resposta han rebut els vostres projectes?
A mi m’omple de satisfacció tenir un grupet de persones que agraeixen que parlem d’aquestes coses. Veus que hi ha una fidelitat i saps que estàs fent bé les coses, encara que sigui per només 200 persones.
De vegades, anant pel carrer et trobes alguna persona més jove que tu i et recorda d’una funció que va veure quan anava a l’escola i penses: Encara que mobilitzis un sol cor, de vegades és suficient. Amb 23 anys de companyia crec que hem fidelitzat un públic i gent que està pendent del que fem.
També hi ha empreses que confien amb nosaltres. No hi ha una llei de mecenatge clara, perquè sembla que políticament no acaba d’interessar, però sí que hi ha una manera de gestionar la cultura que interessa a diferents empreses, ja que tenen beneficis fiscals i pensen que invertir en el teatre pot ser interessant.
“El que rep la cultura per subvenció és poquíssim (…) Fer un metre de carretera d’un sol carril és l’equivalent a tot el pressupost que es dedica a la cultura catalana”
És per aquest motiu que pensem que no tot ha de venir del diner públic, que és molt escàs. Malgrat que tothom es pensi que la cultura és la indústria més subvencionada del món, el que rep la cultura de subvenció és poquíssim. Les empreses que es dediquen a fer autopistes tenen un 200% més d’ajudes que tota la cultura d’aquest país. La cultura suposa un 1% del pressupost total del país. Ho vam calcular una vegada: Fer un metre de carretera d’un sol carril és l’equivalent a tot el pressupost que es dedica a la cultura catalana.
Consideres que aquest tipus d’obres més reivindicatives tenen cabuda a la indústria teatral catalana, més enllà d’obres de caire més comercial?
Jo penso que hi ha d’haver de tot, perquè la societat és molt plural. Jo, quan va començar a haver-hi musicals, la gent deia que ens enfonsarien el món del teatre. Jo penso que hi ha un públic molt potent pel teatre musical i per la comèdia. Hauríem de conviure totes. Això sí, hauria de ser amb les mateixes condicions, perquè en un moment donat el teatre va començar a ser una empresa i aleshores es va començar a prioritzar tot allò que donava més públic i les petites companyies van començar a quedar una mica arraconades.
Fins i tot, abans hi havia hagut el que es deien els teatres de petit format, els “Fringe”, que tenien molta vida i servia per aquest tipus de produccions, amb un aforament de màxim 100 persones. N’hi havia 10 o 12 a Barcelona, però com que omplir una sala amb 100 persones no és alguna cosa que doni massa diners i se’ls havia d’ajudar amb el finançament, i interessaven sobretot els teatres de 400 localitats que omplen escenaris amb actors que surten a la televisió amb comèdies que facin riure molt. És a dir, s’ha donat molta prioritat a que la taquilla surti bé.
Els més minoritaris que no tenim possibilitat de tenir més taquilla no despertem tant interès. Existim, hi som i sobrevivim, però amb més dificultats.
Quins reptes creieu que té el sector?
Jo penso que ara mateix el teatre català està una mica desorientat. En un moment donat va ser molt fort i potent dins de l’estat i es feien coses molt agosarades, però en anar tan bé, ens hem adormit una miqueta. Suposo que són etapes i recuperarem un altre cop bones propostes. Jo potser ja no hi soc, però la gent jove és molt potent i estan fent propostes molt fortes.
A Europa es fa un teatre no sé si provocatiu, però en tot cas arriscat. No s’ha de perdre mai la paraula i els autors clàssics, però s’ha d’investigar. Ara tenim molts mitjans tècnics que ens permeten projectar, fer projectes en 3D, amb música i audiovisuals i això hauria d’estar barrejat amb la paraula ben dita.
Hi ha teatre a Europa que és molt interessant, que arrisca molt i proposa molt, també a nivell de pell. En surts molt emocionada epidèrmicament. Ja hi ha directors a Catalunya que comencen a treballar així.
La bona comèdia ha de continuar i el bon musical també. Es fan produccions de textos catalans, musicades i en petit format. Estic convençuda que aviat començaran a sortir coses molt interessants.
I a tu, què és el que t’ha permès arriscar?
Jo crec que la bogeria (riu). És molt còmode que et contractin i et diguin quin text has d’estudiar. En canvi, tenir una companyia vol dir que un any abans d’estrenar un espectacle tu ja estàs treballant amb això, buscant un equip, uns diners i elaborant textos, moltes vegades.
És una feina pesada, que no et paga ningú i que la fas ben bé per amor a l’art.
Al món de cinema i televisió és més difícil fer-ho?
Sí! El cinema i la televisió tenen pressions, perquè s’hi aboquen molts diners i perquè hi ha una infraestructura molt gran. L’exigència és molt més grossa. És molt més car. De fet, un espectacle el podem fer la Tània i jo gràcies a la quantitat que un sponsor boig o un mecenes hagi posat. Si volguéssim fer cinema necessitaríem un equip molt gran.
Tot i que de vegades s’aconsegueixen coses més arriscades. S’han fet productes per Televisió de Catalunya d’una qualitat fantàstica i de risc que han funcionat. Després potser s’agafen pors…
A països veïns hi ha un suport institucional molt més gran a la cultura que a Catalunya?
Sí. A altres països d’Europa hi ha una cosa molt important, que és que hi ha una tradició. La gent estima el teatre i crec que això aquí a Catalunya no hi és. No ens han deixat convertir-ho en una tradició, perquè aquest país va caure durant 40 anys en una negror absoluta i després ha costat molt arrencar. Per tant, històricament no s’ha permès que hi hagués una tradició cultural important. A més, se’ns ha castigat molt a través de la llengua, la cultura i les tradicions. S’ha de lluitar simplement per respirar.
“Costa crear una tradició teatral”
De cultura, els polítics se n’omplen la boca, però per ells què és exactament la cultura? Perquè si no ens deixen construir una tradició i cada cop que posem quatre maons ens els tiren a terra i hem de tornar a construir, és molt difícil. Portem molts anys començant des de zero. No es valora la feina de l’artista o del creador i és molt difícil subsistir així i assentar unes bases.
És similar a com s’està intentant manipular l’escola, perquè contínuament canvien les maneres de fer i quan en sortim, en realitat no sabem res. Fa 50 anys que em dedico al teatre i sempre hem estat batallant per posar el primer maó.
Creus que costa trobar escoles que dediquin un espai al teatre?
Sí! A cada funció sempre hem dedicat un parell de dies a estudiants de batxillerat i creiem que és un públic meravellós. En canvi, hi ha la mania de fer teatre infantil. Per què? Els nens han d’anar a veure teatre. Són més espavilats del que ens pensem. Sinó, els farem acabar detestant el teatre, pobres criatures! (riu).
He tingut nebodes de companyes meves de teatre que amb 6 i 7 anys han vingut a veure coses al Romea i s’ho passaven molt bé i feien comentaris molt interessants. Quan ve el públic del batxillerat, després fem un col·loqui i surten coses meravelloses. Hem de confiar molt en les generacions futures.
FOTOGRAFIA | Aina Sanllehí Galera
