Les vacances d’estiu posen en evidència moltes realitats de les relacions familiars i del nivell d’assumpció de les regles socials de convivència que cadascú té, tant pel què fa als infants i adolescents com als adults. Ben segur que tots podríem relatar anècdotes, experiències viscudes, que són indicadors del tipus de societat que estem construint. I ara que ja hem tornat a la vida quotidiana, potser val la pena reflexionar-hi i fer-ne les valoracions pertinents.
Podria explicar el cas d’alguns adolescents que varen amargar els veïns que tenen el seu apartament d’estiueig prop de la piscina comunitària, la qual cosa potser no fora massa significatiu si no fos perquè el pare del cabdill del grup confessà en la reunió de veïns que no podia amb el seu fill, que té 13 anys. Però vull comentar una altra situació, per a mi més sorprenent, viscuda en una botiga regentada per una família xinesa, quan la mare li demanà ajut a la seva filla, que era al seu costat a la caixa, i aquesta no reaccionà fins que rebé vàries insistències; això sí, sense aixecar la vista del mòbil. Jo no em pogué estar de preguntar-li a la mare què feia la seva filla quan no tenia el mòbil. Em respongué, amb un gest amb els braços, que dormir. I jo que pensava que la tradició cultural xinesa era molt respectuosa amb els ancians i progenitors! Això de la globalització ha arribat arreu, per a bé i per a no tant bé.
Hauríem d’entendre que l’educació familiar no pot ser substituïda per l’escolar, sinó que ambdues són complementàries. La família segueix essent la principal responsable de l’educació del fills, la qual s’ha de dur a terme des de l’amor que existeix de manera natural entre els seus membres, i especialment des de l’exemple. I quan la família, especialment els pares/mares, no exerceixen el seu paper d’educadors, són substituïts pels models vinguts de fora, sigui directament o mitjançant les xarxes socials.
Educar avui no és gens fàcil, certament, més quan la família s’ha dividit o des-estructurat, però l’educació dels fills és responsabilitat irrenunciable perquè és socialització; és a dir, el tipus d’educació que s’imparteix assenyala el tipus de societat que volem construir. No es tracta de tornar a una societat repressiva, on la norma – moltes vegades inapropiada – s’imposava per la força, on el càstig físic era habitual i els menors no tenien cap dret. Ara hem de respectar els drets dels infants i ajudar-los en el seu desenvolupament personal, que vol dir físic i moral, però això suposa també saber dir que “no” a peticions inadequades, i mantenir-se en el no, encara que sigui costós. També suposa corregir els errors amb mesures apropiades, com demanar disculpes i reparar els estralls comesos, mantenir els horaris explicats per garantir el descans i la convivència, vigilar l’ús excessiu i indiscriminat de la tecnologia, planificar espais d’aprenentatge enriquidor, aplicar una alimentació sana i equilibrada, introduir hàbits higiènics, etc. Tot realitzat ja des de curtes edats dels infants, car no passi que s’arribi massa tard, i cada mesura es converteixi en una confrontació de voluntats.
Les famílies s’hauran d’enfrontar a entorns, a situacions, que no seran precisament exemplars per a una educació basada en el respecte, la responsabilitat, la col·laboració, …, però això resulta poc menys que inevitable en una societat que altament hedonista, que ha privilegiat més els drets que els deures, fins fer-se tan complexa i diversa que, inevitablement, al costat del millor (moralment parlant) de l’espècie humana hi haurà exemples del pitjor. Però tot això cal evidenciar-ho i debatre-ho internament des del diàleg i la confrontació dels models positius i negatius. Tot sense renunciar a l’autoritat, legal i moral, que es té com a progenitor, perquè sense autoritat no hi ha justificació per educar.
Aquest debat també s’ha de fer a l’escola i des d’ella fomentar que es faci en la família. A començament del curs hi ha espais sobrats perquè els alumnes expliquin vivències i anècdotes estiuenques que siguin il·lustratives d’allò que és moralment acceptable i d’allò que no ho és. I sense entrar ara a discutir el tema – sempre polèmic – dels deures escolars, aquesta temàtica pot ser objecte d’activitats fetes a casa i després debatudes a l’aula. L’estudi de casos segueix sent una tècnica de recerca i alhora una tècnica d’aprenentatge, que resulta altament eficaç per l’adquisició d’actituds i hàbits socials.
Jaume Sarramona
(www.sarramona.net)
